Nova època

Nova època

dimecres, 21 de febrer de 2007

Die Sonate vom guten Menschen

Impactant. Aquesta és la darrera paraula de l’enfilall de mots amenaçadorament gratificants que sorgeixen després de veure la grisor buida, l’horror rerum, que impera a la pel·lícula Das Leben der Anderen, en català La vida dels altres. La misèria cultural i la glorificació de la desconfiança o la calúmnia, i (malgrat tot) el terror de no-ésser que pateixen els ciutadans retratats, configuren una obra mestra de l’art cinematogràfic del sentiment. Ja que, per bé que hi ha força elements destacables, penso que val la pena posar un petit èmfasi en una idea que el narrador de la pel·lícula planteja entre línies de forma molt suggerent: Resulta impossible viure, existir plenament, sense un mínim gust, sense el plaer per l’estètica, o per una estètica. I, a més, resulta impossible ser bo sense aquesta sensibilitat per l'art, enllaçant amb el vell debat d'Adorno i Sartre sobre la possibilitat d'una bona obra d'art amb un contingut ideològic totalitari.
Això es pot observar en la transformació que es produeix en l’agent de l’Stasi protagonista mentre llegeix uns versos de Brecht, que per cert és un autor prou relacionable amb el conflicte nuclear de la pel·lícula: La bondat de les idees vs. la maldat del sistema. Però la idea en qüestió es pot observar sobretot en el paper realitzat pel leimotiv de l’obra, títol alhora d’aquest text que ara llegiu: La Sonata de la bona persona. En efecte, aquesta composició musical apareix en forma de partitura com a regal d’un autor censurat envers l’artista protagonista, un gran director de teatre, i esdevé el títol del llibre que aquest darrer dedica al seu “salvador” anònim, a l’agent de l’Stasi abans esmentat. Entremig, en assabentar-se del suïcidi del seu amic, l’autor represaliat, el dramaturg interpreta la peça al piano de casa.
Per tant, aquest títol, que integra l’estètica de la sonata i l’ètica de la bondat, fa de fil conductor al llarg de la pel·lícula, i en protagonitza el clímax final, durant les escenes de descoberta de “l’altre” per part de l’artista i de satisfacció eticoexistencial per part de l’agent, un cop ja apartat del servei. L’art, doncs, és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquesta manera, la pel·lícula s’impregna realment de Romanticisme, en el sentit intel·lectual de la paraula (és clar), ja que integra el gust com una de les funcions humanes fonamentals. Precisament, aquest postulat és presentat als espectadors de forma força irònica en una de les escenes finals, la trobada ja en democràcia entre el dramaturg i el cínic exministre de cultura totalitari que havia ordenat investigar-lo. Ambdós han sortit de la sala en què es representa una peça de teatre: El primer per excés de sentiment, un sentiment lligat irremeiablement al fet estètic de què estava gaudint, i el segon per absoluta manca de sensibilitat envers l’obra i l’art en general (tot i que la seva excusa peca del cinisme que el caracteritza), factor essencial que l’identifica com a ésser malvat i execrable.