Nova època

Nova època

diumenge, 26 de desembre del 2010

Els amics americans


Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Quan la seducció venç la sedició


L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!