Nova època

Nova època

dimecres, 28 de desembre del 2011

La innocentada


Encara que semblava que les innocentades anaven de capa caiguda, l'impressionant geni hispànic de la murrieria envers el proïsme assoleix la màxima clarividència en èpoques de crisi. Vegis, si no, tota la novel·la picaresca. I, igual que aquest gènere literari, la darrera gran baferada d'un 28 de desembre ens arriba de terres castellanes: la Casa Reial ha fet públics els seus comptes, amb comptagotes i en forma de conte de fades. "¿Esconde? ¡No! Que es rey". Amb comptagotes, perquè hem tardat dècades a tenir un mínim d'informació. ¿La forma de conte? Perquè ningú no s'empassa que un senyor que apareix a la llista Forbes de multimilionaris guanyi solament un sou que, malgrat sigui alt, ha de passar per un exigent filtre fiscal, i que no detalla res, sinó ens deixa amb el gust de generalitats etèries, com una descripció de la casa descoberta per Hansel i Gretel. Si això és un rendiment de comptes, anem llestos.
Justament avui, un 28 de desembre, ha estat el dia escollit per a la innocentada. Que en sou, d'innocents, joancarlistes hispànics! Mireu la diferència amb un altre fet de la Història recent. És un comentari recurrent en el món de la politologia i la història política espanyoles que la Constitució, malgrat haver pogut ser publicada oficialment al BOE el 28 de desembre de 1978, hi va sortir impresa finalment el 29 de desembre, per evitar que algú pensés que allò era una broma. Bé, potser sí que ho ha estat, una gran broma en què una persona que pregona als quatre vents que la justícia és igual per a tothom hi apareix promulgada com a figura inviolable en l'actual "Estat de dret". La conya és deliciosa, però la cosa consistia a treure's de sobre el cap de turc del basc potinejador que -en mala hora- es va presentar a casa seva a cercar infanta per a himeneu. Ara ja no els cal aparentar aquesta serietat primigènia, perquè ja han perdut força credibilitat en allò concernent al rigor que imposa una monarquia: Barbara Rey, Letizia Ortiz, Marichalar... Ara ja poden fer servir un 28 de desembre per enfotre-se'n sense manies de la població espanyola.
A la interessant biografia de Steve Jobs de Walter Isaacson, apareguda arran de la seva mort en aquest any que ens deixa, llegim una anècdota que protagonitzen el brillant emprenedor californià i un altre emprenedor, aquest nascut a Roma: "When the king [Joan Carles] asked [Ross] Perot whom he should meet, Perot immediately produced [Steve] Jobs. They were very soon engaged in what Perot later described as "electric conversation," with Jobs animatedly describing the next wave in computing. At the end the king scribbled a note and handed it to Jobs. "What happened?" Perot asked. Jobs answered, "I sold him a computer"". Corria l'any 1986. No cal dir com n'era de fàcil -i n'és ara encara- d'anar comprant coses pel món amb els diners dels altres.
Foto: Old Photographs Archive Spain

dimarts, 27 de desembre del 2011

La República


Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los Peces en el río


Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Polònia vota contra la por

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Víctimes amb botxins, víctimes sense botxins?


ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral

dilluns, 2 de maig del 2011

NO n'hi ha PROU


La moderació no serveix de res davant els atacs d'arrel a la democràcia. Davant la sentència del Tribunal Suprem que ha injuriat la legalitat democràtica de la coalició Bildu, amb formacions com EA i centenars de persones que hi són darrere, no podem sinó posicionar-nos-hi en contra de la manera més radical i emfàtica possible. Si la Llei de Partits ja resulta força problemàtica, veure com les llistes de Bildu són anul·lades, mentre les Falanges i d'altre personal postfranquista es passegen pels col·legis electorals quixotescament, constitueix la vergonya d'un país incapaç de resoldre les seves paradoxes més indesitjables.
En el cas que el Tribunal Constitucional no esmeni aquesta sentència prèvia del Suprem, o que el PSC no entri en el ring de la veritable disputa racional amb l'antidemocràcia, aleshores alguns haurem de deixar les posicions que consideràvem clares i positives fins fa poc. Alguna cosa s'està coent a l'Estat, un canvi de paradigma, una veritable segona transició. Cal saber estar-hi, i, si cal, tallar amb aquells que suren al rumb del vent més fort, que a Castella sol ser centrípet i obstinat.

dimecres, 5 de gener del 2011

Els infumables capitans alatristes


Uns quants capsigranys, entre ells algunes de les joies del postfranquisme hispànic i l'incombustible Pérez Reverte, han posat el crit al cel queixant-se de la llei del tabac que ha entrat en vigor enguany. Si els arguments fossin míniment racionals, cordials i educats, atents a les veritats dels sers humans, que som febles per natura, aleshores se'n podria parlar hores i hores. Tanmateix, pèrfids i sinistres papagais de la mentida, del furt ideològic, rapinyaires de la fam que passa la seva pròpia ment, els ja esmentats comparen aquesta nova normativa amb el nazisme. Si no fos que es tracta d'Espanya, la dels toros ensangonats a les places i la de les processons "religioses" a hòsties, de la ignorància orgullosa que vesteix i s'honora a la tele i a la premsa del cor, la de l'expresident que defensa beure begut i el desastre d'Iraq, podríem pensar que no, que és broma. Quina vergonya de país, on es permeten aquests pixums a la premsa i en gosen dir "llibertat". La llibertat ens la van prendre ells (la llibertat de la vida digna), en moltes i diverses èpoques de la història, durant les seves enyorades matances dels Tercios de Flandes i durant les seves enyorades matances de rojos. Que us fotin la burilla -la de la foto- pel cul, i si pot ser ben fondo.