Nova època

Nova època

diumenge, 9 de març del 2014

“Israel” d’Afers Exteriors: és hora de fer les paus

En la primera temporada del brillant programa de TV3 Afers Exteriors, vam veure un capítol titulat – seguint l’hàbit de titular per països – “Israel”. Sí que és cert que sortia algun colon radical jueu, però l’emissió se centrava bàsicament en els palestins i el seu conflicte amb el poder israelià, amb una forta càrrega afectiva envers la comunitat més damnificada. Al llarg del relat es percebia una mena de voluntat d’analogia que resultava xocant per a qualsevol persona amb quatre dits de front, però que, en tot cas, encaixava amb l’imaginari popular d’esquerres i independentista d’aleshores, que hi trobava un exemple diàfan d’injustícia flagrant envers un poble oprimit. La prova de tot plegat és la mateixa presentació del vídeo que encara penja a TV3, on es veu la imatge de l’entrevista a un metge palestí casat amb una catalana a l’hospital on tractaven la majoria de ferits de la Intifada. Per arribar a un nou capítol sobre Israel en aquesta sisena temporada hem hagut de treure força cops el paraigua: ha plogut molt des d’aleshores, i, sobretot, ha plogut equidistància, seny i sobiranisme sobre milers de caps de catalans, entre els quals els caps de l’elit intel·lectual i política catalana. Calia fer un retrobament amb la comunitat catalana que viu a Israel, en la part que, com una bombolla (frase d’una de les entrevistades), no es contempla el conflicte com una penalitat diària i insuperable. Aquesta Israel existeix, però no va treure gaire la cresta en el capítol de la primera temporada. En aquesta ocasió, podem descobrir principalment un Tel Aviv amb professionals catalans que han aconseguit formar part dels quadres d’aquesta Israel altament tecnològica i profundament creient, que mira al mar i mira a Massada, que exhibeix armament i busca la pau, encara que els fonamentalismes d’ambdues bandes no facin més que posar pals a les rodes. La veritat és que la xapeta que lluu a la jaqueta Miquel Calçada (la parca mod se l’ha deixada a Escòcia) fa més goig a la Babel cosmopolita que en poblats enreixats: Kosovo o Dinamarca?

dimecres, 5 de març del 2014

Ni parlar ni escriure

Tots aquells que ens dediquem mínimament a l’estudi o l’anàlisi de qüestions lingüístiques sabem que, en els darrers anys, els diaris – catalans o espanyols – han patit una davallada profunda de la qualitat de la llengua que s’hi empra. Ara bé, quan això va acompanyat de la ja tradicional manca de cultura, desinformació o embull mental en certs aspectes, ens arriba un potent còctel Molotov. En efecte, una notícia d’un d’aquests diaris provincians del Madrid arrogant i depreciatiu – que és un dels molts Madrids que existeixen -, subproducte que les deixa anar com pardals en la fosca d’una nit d’estiu, conté un subtítol que no pot deixar a ningú indiferent: “Apenas el 19% de los que hablan inglés es capaz de mantener una conversación”. És a dir, segons això hi ha un 81% dels suposats parlants d’anglès de llengua materna espanyola (en el sentit constitucional de l’expressió) que no són capaços de mantenir una conversa, i que per tant es deuen limitar a dir frases soltes sense gaire congruència ni cura gramatical (no parlem de la pronúncia que la dinyem de pena), i són incapaços de respondre a inputs de l’interlocutor perquè no entenen moltes de les coses que se’ls està dient. I això ho etiqueten com “parlar anglès”? El (mega)periodista que ha redactat aquest text mereix una certa atenció, ja que comparteix amb molts d’altres hispànics la idea que parlar un idioma no significa poder comunicar-s’hi amb normalitat, sinó saber-ne les beceroles per intercanviar dues o tres idees d’una simplicitat amèbica. És a dir, el periodista escriu per a uns receptors que no se sorprendran d’una engaltada com aquesta, sinó que l’assimilaran amb naturalitat, i fins i tot amb la comprensió d’aquell que sap com és de difícil pronunciar “culture” (i mira que escrit sembla prou senzill!) o entendre en boca d’un ianqui monades com “pretty warm”. En definitiva, que no saben ni parlar (l’anglès) ni escriure (notícies).

dissabte, 1 de març del 2014

La Quaresma

Ara que per la premsa m’he assabentat que estem immersos en l’irreverent Carnestoltes, m’han vingut al cap uns versos d’una exaltada cançoneta –villancet més concretament– del lleonès Juan del Encina, “Hoy comamos y bebamos”, que comença: “Hoy comamos y bebamos, / y cantemos y holguemos, / que mañana ayunaremos”. Aquesta és la síntesi de la història recent del meu país, insert en la cotilla institucional de l’Estat espanyol. De fet, és prou significatiu que l’obra de del Encina es desenvolupés alhora que l’embrió de l’esmentada cotilla... Fins al 2007 vam estar de vaques grosses, fotent-nos un banquet de ca l’ample, mentre vam poder, és a dir, mentre el discurs institucional i les pràctiques financeres de les grans empreses i entitats bancàries ens ho van permetre: “Que costumbre es de concejo / que todos hoy nos hartemos, / que mañana ayunaremos”. El banquet va ser sucós: l’administració pública hi va participar amb frenètic arrauxament. La premissa era no estalviar, gastar fins endeutar-se. Recordo, amb una satisfacció pavloviana, els luxes que se’ns atorgaven quan participàvem en actes organitzats per les esmentades institucions: les habitacions en hotels sumptuosos, els càterings espaterrants, els colorits perfums de tot allò que ens envoltava. O quan, en pobles de 500 habitants, envellits i en fase crítica de despoblació, s’inauguraven piscines i sales d’actes que sols ciutats de 20.000 habitants es poden permetre en altres bandes d’Occident. I ningú no dèiem res: érem feliços com els corderets que saltironen abans de pujar als camions que els duran a degolla: “Comamos, bebamos tanto / hasta que nos reventemos, / que mañana ayunaremos”. L’al·legoria dels corderets que acabo de posar és equívoca, ja que faria pensar que hi ha un responsable últim que –fent ús de la seva (perversa) capacitat de raciocini– s’aprofita d’uns dèbils i innocents corderets. No negaré pas la força perversa que permet als poderosos dominar i controlar la majoria de la població per fer-la ballar al so que toquen. Tanmateix, nosaltres no érem corderets de cap de les maneres: vivíem encegats? Vivíem gaudint amb un assenyat i raonat pragmatisme dels plaers a la nostra disposició. Per solucionar tot això de cara al futur, en aquest no-retorn a la situació pretèrita que dicten tants experts, caldria transformar de tal manera el sistema institucional i financer, així com la mentalitat de les gents que som, que el millor –de moment– és provar de viure la Quaresma com si fos Carnestoltes i el Carnestoltes com si fos Quaresma, sempre que els ànims i els mitjans ens ho consentin. Imatge: Ajuntament de Parets del Vallès (18.580 habitants)