Nova època

Nova època

dimecres, 5 de desembre del 2012

El Mundo és escòria

Busco encuriosit el significat d’“escoria” al diccionari del RAE, que és el diccionari oficial de la llengua en què s’expressen. No em sorprèn trobar l’accepció “cosa vil y de ninguna estimación”. Per assegurar el tret miro l’entrada “vil”, que diu “indigno, torpe, infame”, a més “dicho de una persona: que falta o que corresponde mal a la confianza que en ella se pone”. No podria trobar millor definició del diari El Mundo com a enemic del meu poble i de tot allò que l’ha caracteritzat històricament. El meu poble i jo, que som molts (en les urnes que de debò valen força més que els simpatitzants de l’escòria) diem ben clar que El Mundo és escoria. Ho repetiré tant com calgui. Van utilitzar tot el seu poder mediàtic per difondre informació falsejada que comprometia greument el candidat a la Generalitat, i president en funcions d’aquesta institució. I, avui al vespre, que a tots els diaris dignes (fins i tot a El País, que tentineja) apareix en titulars la notícia de la inautenticitat del document enarborat per l’escòria, a El Mundo aquesta notícia no existeix. Avui també podem dir que els diputats del PP i de Ciutadans al Parlament, que comparteixen la ideologia del diari en qüestió, han perdut una mica més –encara- de legitimitat, ja que és més que obvi que van rebre vots de persones afectades per la desinformació de El Mundo. Raimon ja ho deia: nosaltres no som d’eixe món. L’escòria, a l’Escorial, que els prova.

diumenge, 4 de novembre del 2012

La bona voluntat

Arran del manifest d’intel·lectuals i persones de la cultura i l’acadèmia de l’Estat espanyol, de seguida se m’han encès uns quants llums d’alerta. Què significa aquest acte? És una mostra de bon-rotllisme il·lustrat? És una confessió pública de federalisme ben entès, una sortida de l’armari de tants i tants que durant anys havien callat en públic les seves posicions davant la realitat plurinacional de l’Estat? Quan algú està contra les cordes i salta amb una proposta que permeti salvar-lo d’una situació en què no vol caure de cap manera no se li pot pressuposar bona voluntat. La bona voluntat sols pot sorgir d’algú que es troba en una situació de pau, d’equilibri, i pretèn mostrar-la amb llibertat, envers algú que pateix una injustícia, que no viu ni la pau ni l’equilibri, que no té llibertat. Altrament, allò que sorgeix és la desesperació, que mai expressa un amor o una afecció, sinó simplement la por, el pànic. I aquesta desesperació ens fa dir paraules boniques en les que no creiem o que no sentim, o que no ens importen de la manera que ens haurien d’importar en la necessària correspondència entre allò dit i la veritat del cor. Alguns hem passat anys, dècades, esperant manifestos com aquest, manifestos que haurien d’haver aparegut en d’altres moments de la nostra història recent. Però no ha estat així. Eren anys en què la catalanitat col·laboracionista, unionista, necessitava l’acte de bona voluntat en moments difícils: els disbarats lingüístics del PP valencià, la invitació a la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, el nou Estatut de Catalunya, la sentència del TC que el va esberlar sense remei, la reforma de la Llei de Llengües d’Aragó, etc. Que ara surtin alguns en defensa del federalisme i de l’aportació de la llengua i la cultura catalanes a l’Estat, sense aclarir què volen dir amb això, que diguin frases grandiloqüents i buides, que diguin mitges veritats, que tergiversin la història, que amaguin l’opressió genocida d’anteriors governs espanyols cap a les nacionalistats amb llengua i cultura pròpies, en definitiva, que es vulguin situar en una posició equidistant de tot plegat, equidistant de la dreta espanyolista d’ànims genocides i de l’independentisme català, equiparant-los a la pràctica com a pols indesitjables, és patètic. Però sobretot no és creïble. Que ho entenguin bé: no és creïble. Zapatero i el moviment de l’Espanya plural va ser l’últim intent versemblant de resoldre dialogadament el problema, de mostrar la bona voluntat indispensable per entendre’ns. Tot van ser bones paraules i nul·les accions. Ara els catalans decidiran les accions a emprendre. Imatge: María D. Torres

diumenge, 15 de gener del 2012

Un bon glop fresc de cava


Demà, quan tornaré al vespre de la feina, la feina quotidiana que sovint no ens deixa pensar en qüestions de pes del passat, quan m'asseuré a taula amb la dona, després d'haver dut el fill a dormir perquè somniï en móns sense bombes nuclears ni propaganda totalitària, obriré una ampolla de cava, aquella que no vaig poder obrir per Nadal a causa d'una llarga i dolorosa malaltia, un d'aquells refredats que et tiben tant els músculs del rostre que no pots ni somriure, una d'aquelles malalties que sembla que durin quaranta anys.
El cava serà català, de casa, tot i que també podria ser un bon txacolí basc, ben fresc i resolut, com un obrer sortint de l'església per anar a fer el vermut a la taberna, sense haver de patir per si li foten un tret entre cella i cella; i obriré l'ampolla amb alegria, amb el bon humor que manca als cabrons de la història, als monstres que han fet matar i que, per tant, s'han de netejar cada nit les mans ensangonades tot pregant a déus afins. Beuré, lentament, bridant d'esperit amb el company Jaime, a qui no conec, però amb qui comparteixo el dolor d'Ibèria, tan antic i tan reprimit, segle rere segle; i, sense rencor, abstret, pensaré en l'altre, el dallat sense ferida, i em diré ben fermament: "Que es podreixi!".

Foto: cyclonebill