Nova època

Nova època

diumenge, 21 de novembre del 2010

Músiques generacionals?


Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.

dissabte, 6 de novembre del 2010

La Sagrada Vida


La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Tocar campanes


Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...