Nova època

Nova època

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Les rebequeries del paràsit il·lustrat


Sánchez Dragó resultava un personatge ben simpàtic durant l'adolescència que ens va tocar passar al grup que el llegíem amb secreta admiració, al·lucinant per aquelles historietes en què es prenia al·lucinògens exòtics i n'explicava les experiències sense tabús. Santa innocència la nostra. Desconeixíem aleshores que el seu ostentós anarquisme de saló no era sinó això, alhora que ignoràvem que degeneraria en una mena d'individualisme autocomplaent ple d'un antisocialisme antisolidari, antitot i antinosaltres. De fet, com la majoria d'anarquistes de saló que circulen, patges de la dreta que se'n serveix en una simbiosi repugnant, Dragó acaba responent a una sèrie de tòpics de paràsit social cregut i perillós, seductor amb glamur i seduït per "sa excrecència" del luxe i la bona vida. La cultura (o cultureta de saló) és la màscara de tot plegat. Combinat amb Dragó hi ha un altre personatge que ha seguit uns passos similars, però des de la terra catalana: l'eminent (en el sentit derivat d'"Eminem") Boadella.
Ara s'han llepat mútuament les respectives en un llibre de títol tan curt de gambals com la gent que els paga els banquets. I Dragó s'ha vist tan impune i elevat a la glòria intel·lectual en la creuada contra allò "políticament correcte" que ha tret la seva activitat i el seu gaudi pederàstics al Japó, en consonància amb un Polanski que les ha passat calentes darrerament amb el seu cas hollywoodià. Bé, Boadella i Dragó dialoguen per fer diners amb l'editorial més poderosa de l'Estat, fent veure que són trencadors, quan l'únic que se'ls va trencar va ser la bragueta: a un amb unes preadolescents orientals, i a l'altre per pixar-se en el món que el va intentar formar com a ciutadà crític. Les respectives s'entortolliguen.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El doblatge és estúpid


Com a títol provocador sens dubte aquest remou consciències. A Catalunya hi ha massa gent acostumada al doblatge, hi ha massa gent amb poder que té amics actors de doblatge i hi ha massa vividors en el món del doblatge. Tot plegat és un problema endèmic que ha encès el debat en diverses ocasions, però les posicions del qual sembla que no s'han mogut ni un mil·límetre respecte de l'època de l'incipient TV3. M'ho ha tornat a recordar (malgrat que hi rumio sovint) l'estrena de la sèrie americana Fringe, que he estat seguint en llengua original per internet. Us asseguro que les emissions a TV3 es carreguen completament l'interès interpretatiu de -com a mínim- la meitat de personatges, especialment el cap de l'agent Dunham, el seu company Charlie i el científic Walter Bishop. Tot plegat, amb aquella emissió netíssima de la veu i aquell to d'Institut del Teatre que permanentment teatralitza les sèries estrangeres a TV3 i les converteix en passatges de veus noucentitzades. Fa pena, perquè impedeix sentir (i perdoneu que em posi romàntic) la vibració d'una frase important, la força d'un to, la bellesa d'un gir. Diuen, els impecables defensors de la barroeria, que l'escola de dobladors del nostre país excel·leix. Bé, doncs jo continuo veient llavis que se'n van quan la nostrada llengua ja s'ha apagat, i continuo sentint que s'escapcen els referents sonors d'una obra de la cultura mediàtica popular del segle XXI. La situació és ben absurda: continuem pagant molts milers d'euros per doblatges que impedeixen que la nostra població aprengui llengües! Som tan fotudament autodestructius?