Darrerament, sembla que prenen força els arguments dels integristes cristians nord-americans que reclamen una revisió profunda de la teoria darwinista per la contradicció que presenta envers els postulats bíblics de la creació divina. En aquest sentit, en alguns indrets dels Estats Units es comença a posar en dubte una sèrie de fets científicament demostrats gràcies a multitud de descobriments arqueològics. Aquesta actitud es coneix sota el nom de creacionisme. No és pas banal aquest atac en aquest moment de poder dels integrismes i dels fonamentalismes al món. Mentre que davant les necessitats espirituals de l’ésser humà el moviment New Age presentava un discurs conservacionista, molt comercialitzable per la seva flexibilitat i deformabilitat intrínseca, l’integrisme cristià i el fonamentalisme islamista proposen fórmules rígides que no poden adaptar-se adequadament al mercat lliure de les idees. No es tracta tampoc d’un discurs exclusiu de l’actualitat, ja que es pot trobar arreu formulat de maneres diverses i en força àmbits geogràfics: Jo mateix tinc l’experiència que a l’escola (pública!) Saavedra de Tarragona, a 8è d’EGB, l’aleshores director (Pena Nomen) ens assegurava, com a mestre d’història, que els plantejaments darwinians eren erronis i que sols podríem trobar la veritat en el Gènesi bíblic. El manipulador en qüestió es movia en els cercles d’organitzacions properes a l’Opus Dei. Ara provoca preocupació, sobretot, l’extensió i la potència de familiaritizació que aquests missatges antidemocràtics estan assolint en l’actualitat en centres de poder cabdals, amb efectes certament inversemblants, però tràgics de tan reals i contundents
Una de les claus de la qüestió es localitza en la diferenciació entre fets i creences. Aquesta dicotomia, tan rendible en l’imaginari postil·lustratat en el qual vivim, constitueix el punt de partida de les elucubracions integristes esmentades. D’aquesta manera, intenten persuadir el món mundial que existeixen algunes creences concretes que per la seva natura divina se situen per damunt dels miratges de l’aparença física, és a dir, per damunt d’allò que considerem fets, d’allò accessible a través dels sentits. Per tant, si determinades evidències científiques es troben en contradicció flagrant amb la interpretació literal de les Escriptures en matèria de la creació de l’ésser humà, aleshores cal revisar els fets, no pas el mètode hermenèutic dels textos religiosos. Aquesta convicció capgira el discurs que havia agermanat les creences cristianes i els avenços racionalistes moderns, més o menys fins a l’actualitat.
Dues pel·lícules nord-americanes ens poden servir per il·lustrar l’evolució nefasta d’enfocaments. Contact (1997), basada en una de les obres cientifistes de Carl Sagan i protagonitzada per Jodie Foster, planteja la possibilitat de l’existència de vida en d’altres contrades de l’Univers. Foster encarna una científica que sembla posseir un fort desig de creure en alguna cosa que li retorni simbòlicament la figura del pare perdut en la infantesa. Tanmateix, el seu viatge còsmic, d’aparença brevíssim en la percepció de la resta de persones, assoleix la categoria de fet (a través del qual la creença de la protagonista es confirma) gràcies a les 18 hores d’enregistrament que conté la càmera que duia a sobre en l’experiment. La pel·lícula, doncs, enllaça amb el moviment espiritualista més new age i segueix les pautes de l’agermanament comentat anteriorment. En canvi, una obra molt més recent del setè art, The Exorcism of Emily Rose (2005), ens ofereix un panorama absolutament aliè a aquest esperit conciliador. El capellà exorcista i els defensors es dediquen a criticar durament les aparences, fins i tot en contra de fets que es poden demostrar perfectament a través d’eines científiques. La mateixa focalització que configura la narració de la pel·lícula ens empeny a un replantejament de la mateixa categoria de fet, sempre qualitativament per sota de les creences invariables, de les conviccions indestructibles d’uns quants il·luminats per l’existència del dimoni en les seves formes i noms propis més tradicionals. A més, encara que el capellà sigui catòlic, es porta a terme una crítica poderosa de l’Església Catòlica, absent del tot en les escenes i evocada com un poder ocult de nefasta Realpolitik. Sorprèn l’educació rebuda per l’Emily a causa de les tendències religioses de la família: Grec antic, hebreu i arameu! Aquest film se’ns presenta, doncs, com un exemple perfecte de propaganda creacionista en el marc de configuració d’un nou imaginari en què l’integrisme es pugui sentir com a amo i senyor.
Una de les claus de la qüestió es localitza en la diferenciació entre fets i creences. Aquesta dicotomia, tan rendible en l’imaginari postil·lustratat en el qual vivim, constitueix el punt de partida de les elucubracions integristes esmentades. D’aquesta manera, intenten persuadir el món mundial que existeixen algunes creences concretes que per la seva natura divina se situen per damunt dels miratges de l’aparença física, és a dir, per damunt d’allò que considerem fets, d’allò accessible a través dels sentits. Per tant, si determinades evidències científiques es troben en contradicció flagrant amb la interpretació literal de les Escriptures en matèria de la creació de l’ésser humà, aleshores cal revisar els fets, no pas el mètode hermenèutic dels textos religiosos. Aquesta convicció capgira el discurs que havia agermanat les creences cristianes i els avenços racionalistes moderns, més o menys fins a l’actualitat.
Dues pel·lícules nord-americanes ens poden servir per il·lustrar l’evolució nefasta d’enfocaments. Contact (1997), basada en una de les obres cientifistes de Carl Sagan i protagonitzada per Jodie Foster, planteja la possibilitat de l’existència de vida en d’altres contrades de l’Univers. Foster encarna una científica que sembla posseir un fort desig de creure en alguna cosa que li retorni simbòlicament la figura del pare perdut en la infantesa. Tanmateix, el seu viatge còsmic, d’aparença brevíssim en la percepció de la resta de persones, assoleix la categoria de fet (a través del qual la creença de la protagonista es confirma) gràcies a les 18 hores d’enregistrament que conté la càmera que duia a sobre en l’experiment. La pel·lícula, doncs, enllaça amb el moviment espiritualista més new age i segueix les pautes de l’agermanament comentat anteriorment. En canvi, una obra molt més recent del setè art, The Exorcism of Emily Rose (2005), ens ofereix un panorama absolutament aliè a aquest esperit conciliador. El capellà exorcista i els defensors es dediquen a criticar durament les aparences, fins i tot en contra de fets que es poden demostrar perfectament a través d’eines científiques. La mateixa focalització que configura la narració de la pel·lícula ens empeny a un replantejament de la mateixa categoria de fet, sempre qualitativament per sota de les creences invariables, de les conviccions indestructibles d’uns quants il·luminats per l’existència del dimoni en les seves formes i noms propis més tradicionals. A més, encara que el capellà sigui catòlic, es porta a terme una crítica poderosa de l’Església Catòlica, absent del tot en les escenes i evocada com un poder ocult de nefasta Realpolitik. Sorprèn l’educació rebuda per l’Emily a causa de les tendències religioses de la família: Grec antic, hebreu i arameu! Aquest film se’ns presenta, doncs, com un exemple perfecte de propaganda creacionista en el marc de configuració d’un nou imaginari en què l’integrisme es pugui sentir com a amo i senyor.
1 comentari:
U r an authentic crack!
Publica un comentari a l'entrada