Per a un acte polipoètic en asturlleonès

Tot llegint la revista El Temps 1118, m’ha sorprès una entrevista a Adolfo Rincón de Arellano, un dels més destacats alts càrrecs del franquisme al País Valencià, un ancià que encara és viu i recorda aspectes clau del seu passat com a polític en un règim autoritari. Donar veu al feixisme, a més fent-ho de la forma més normalitzada del món, ja és un tema de debat profundament complex i ho podem deixar per un altre dia. La qüestió és que aquest personatge, un veritable fòssil, evocava que el franquisme va tenir com a virtut la capacitat d’aglutinar molts sectors de la dreta davant els avenços socials de la República. La cosa és ultrasabuda, certament: “Hi havia capitalistes, tradicionalistes, conservadors, cedistes”, afirma. És a dir, es tractava d’una dreta presumptament moderada o no autoritària que va acollir amb els braços oberts una forma d’absolutisme feixista, destructiu, venjatiu fins al final, amb l’únic objectiu de mantenir un estatus i un poder que no volien cedir en res. Les coses no han canviat tant, doncs. Penso que els demòcrates i molta població a Espanya no han acabat d’entendre que el PP és un hereu més d’aquesta inclinació a l’agrupament rapaç, on s’uneixen les ovelletes del capitalisme liberal i els conservadors de posat digne amb l’escòria feixista i els immobilistes de l’estultícia. Què ha canviat? Primerament, que l’esquerra ha madurat moltíssim, que les condicions socials no es poden comparar, que l’educació ha arribat a cotes molt més elevades, és clar, i sembla impossible en l’horitzó un enfrontament armat entre les parts. Segonament, que ara ja no tenen ni maçons, ni jueus ni comunistes a qui recriminar contubernis internacionals, sinó solament els “separatistes” de tota la vida, que en general, igual que aleshores, són les mateixes persones que defensen la seva identitat des de posicions tan diverses com el regionalisme catòlic de dretes o l’independentisme en el marc de la UE. A propòsit, quan veig alguns empresaris del cava, no sé per quin motiu, però se’m creua en la mirada el rostre magnificent d’un tal Cambó. Qui paga mana, però qui no sap on té el negoci, s’hi pica els dits, no sols la llengua. L’enemic no ha canviat gaire. Fins i tot en l’Església catalana tenim algun Vidal i Barraquer i algun Pla i Deniel mig camuflat. Té una obsessió identitària malaltissa i odia allò que li és diferent. És tan trist que no puguin gaudir d’un CD-ROM de gastronomia en basc, d’un acte polipoètic en asturlleonès, d’una cançó pop en gallec o d’un joc per a ordinador en català. Són aquests aspectes de la vida quotidiana, detalls que construeixen la nostra realitat, allò que aquests senyors troben intractable, inassumible, insensat. Lluitem-hi, i ja està.