La pena de mort com a analogia

A l’hora de parlar del tema del sobiranisme a Catalunya, s’han difós desenes d’analogies en què – per la banda espanyolista – destaca la cantarella sobre el nacionalsocialisme, matrimoni nominal que ja va servir per etiquetar el tripartit, que no era en el seu conjunt sobiranista, però la qüestió era fotre’ns i prou, perquè el govern d’aleshores conformava un catalanisme avançat que els repugna tant com l’independentisme o el regionalisme pujolista romanticot: tot emana una essència de catalanitat institucionalitzadora amb projecció de futur. Sovint les analogies desorienten, i mostren fins a quin punt els imaginaris col·lectius d’una banda a l’altra de la frontera autonòmica se situen en posicionaments tan distants que el diàleg és simplement de sords. No hi ha forma d’entendre’s: com si es truquessin amb telèfons del Gila d’una galàxia a una altra de l’univers. Quan es planteja la reforma de la Constitució per tal de transformar el sistema d’organització territorial i d’altres aspectes cabdals, que podria desencallar, per exemple, una consulta sobiranista (el permís de la qual, per cert, no hauria d’aparèixer imperiosament a la nova constitució), una majoria de la població catalana que vota ho veu la cosa més natural del món. Ni la Constitució és sagrada ni sentim el soroll de sabres que exigien renúncies als anys dispersos de la Transició. En canvi, un altre sector s’ho pren de forma airada i s’hi pronuncia agressivament en contra, a la Meseta i voltants. La seva perspectiva és que la democràcia no ho permet tot, que té uns límits marcats per la Constitució i que fora d’aquest marc legal hi regna el caos, l’imprevisible i l’opressió vil contra els dèbils. Des del costat sobiranista hauríem d’entendre que la seva posició no és tant una defensa cega d’una Constitució molts dels quals no l’han votada (per edat o perquè l’any 78 hi estaven en contra...), sinó que respon a un plantejament que es pot il·lustrar amb una analogia: defensar la sobirania de Catalunya (i el que comporta) és com defensar la reimplantació de la pena de mort. És a dir, encara que hi hagués una majoria social que exigís l’ús de la pena de mort per a certs delictes greus, i que demanés un referèndum per fer-ho, seria bo acceptar aquesta mena de “xantatge democràtic”? No cauríem en el populisme tronat acceptant donar veu a persones encegades per l’odi, desesperades per la crisi, jurídicament indocumentades, etc.? M’imagino que la majoria de sobiranistes ho veuria malament i preferiria que el tema es tapés per mantenir l’estatus quo actual sobre el dret a la vida, etc. Igual que detestem l'elevació de les víctimes del terrorisme a gurús de la política antiterrorista. Sigui com sigui, solament si posem la pena de mort sobre la taula tindrem una comparació vàlida per entendre la posició dels altres respecte a les propostes a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Per a molts espanyols la sobirania seria com l’eliminació de l’aire per a milers d'innocents. A més, segurament saben que la independència comportaria encara més pobresa i desolació en certes regions espanyoles. En definitiva, no hi gaire res a parlar: quan en el nucli dur del cervell ciutadà de molts catalans allò que és imperatiu democràtic sols pot ser vist com un acte de primitivisme populista per la majoria d’espanyols, doncs “apaga y vámonos”. Imatge: Dario Alvarez

“El Príncipe” és el nom amb què es coneixia – o es coneix encara, això no ho podria afirmar amb seguretat – un seguit de blocs de pisos ben a la vora d’on vivia quan residia a Catalunya. Tenia la fama d’estar infectat de gent perillosa i de mal viure, i pocs nens ens hi acostàvem: la por al gitano delinqüent prevalia sobre la curiositat infantil. Eren uns blocs blanquinosos, amb passadissos foscos i una entrada principal que invitava poc als forasters. Tot i la seva proximitat (solament calia creuar un carrer i ja hi eres), semblava situar-se en un món a part, amb la seva tenda d’ultramarins que feia la impressió d’estar reservada als residents dels blocs. Vés per on fa un parell de setmanes s’ha estrenat una sèrie a la cadena privada Telecinco en què retraten, a manera de thriller policíac, la (difícil) coexistència de la comunitat musulmana i cristiana en un dels barris més perillosos de Ceuta, homònim dels blocs de què parlava. Si d’altres productes de ficció televisiva havien de fixar un relat brillat de l’actuació del Rei durant els moments difícils de la Transició, o bé netejar la reputació de cossos policials històricament tacats per la seva ignomínia (la guàrdia civil), a aquesta li toca fer els honors amb un grup policial obscur i poc transparent, amb alguns casos poc estètics a les golfes: el CNI. A més, amb un responsable d’operacions, interpretat per Pau Durà, que per l’accent i el cognom (Serra) ha de ser català, valencià o mallorquí. Fins i tot, si volem ser rebuscats, podríem interpretar-ho com una picada d’ullet a les corrupteles socialistes, com si aquest senyor fos un un nebot del tiet Narcís col·locat en l’època de vaques grosses a l’antic CESID, depenent del Ministeri de Defensa espanyol. Sigui com sigui, seguint la lògica de l’imaginari – col·lectiu i propi alhora –, el gitano moreno i de costums estranyes dels blocs del Príncipe a Tarragona ha estat substituït pel moro del barri del Príncipe de Ceuta, moreno i de costums estranyes que també viu aïllat en el seu món, amb les seves botigues i un espai on els altres hi van només quan no en tenen més remei. Curiosament ambdós espais duen el nom del títol que ostentava Felip, l’hereu de la casa reial espanyola. Una estratègia dels aznaristes per erosionar la figura de El Preparao? Qui sap, potser és que van batejar-los quan el seu pare, Joan Carles, encara Príncep d’Espanya, era un personatge a qui els espanyols de bé es miraven amb recel, sospitós d’alguna cosa sense concretar, reclòs entre les parets d’una Zarzuela que no era pas allò en què les reformes l’han convertit, i, sobretot, quan era pobre de solemnitat, subsidiat pel govern d’aleshores, igual com semblen o semblaven ser la majoria dels habitants dels Príncipes...

Les declaracions d’Alicia Sánchez-Camacho que han aparegut avui a la premsa no poden ser sinó un pretext per fer un parell de reflexions que val la pena posar sobre la taula. La dirigent del PP a Catalunya (“PP català” és un oxímoron ideològic) ha dit, culminant una seguit de nefastes i perverses intervencions sobre el tema, que Catalunya no és una nació i no ho ha estat mai. I que l’espanyola és la més antiga d’Europa. Aquesta mania seva de confondre “estat” i “nació” és, en la vessant acadèmica, la demostració de la seva absoluta ignorància, i la ignorància dels seus votants a cada costat de l’Ebre, que permet aquesta i moltes altres salvatjades. Però, qui és Sánchez-Camacho? Doncs una representant del colonialisme espanyol més tronat i grotesc. El seu pare va arribar a Catalunya com a ocupant i va col·laborar activament, com a guàrdia civil, en la colonització del país, iniciada molt abans. Alicia va mamar anticatalanisme a casa i al quarter des de petita, si és que pot desmembrar-se “casa” i “quarter” en el model d’ocupació de Catalunya desplegat per les autoritats espanyoles. Jo, de petit, anava a una escola que estava al costat del quarter de la guàrdia civil de Tarragona, i per tant no vaig tenir altre remei que compartir classe o pati al llarg de la infantesa amb desenes de fills i filles de les forces de l’ordre colonialistes. Conec perfectament, doncs, la mena de tabolleria ideològica en què es va criar Sánchez-Camacho, i que gaudeix (sempre somriu) reproduint fins a la sacietat des de les files del partit que millor representa tant l’herència franquista com el colonialisme històric implantat a Catalunya. El seu pare va venir amb una missió a Catalunya, fent ús d’armes per amenaçar la població que s’oposava ideològicament al franquisme, i ella la continua amb la pell d’ovella de la democràcia, tot i que conserven les armes. Algun excompany de partit (l’Alejo) o col·lega d’estratègia (R. Díez) han demanat que les facin servir i tot! Tot sigui per reprendre el poble català, que no és nació, diu, malgrat la llengua, el dret, la cultura, les tradicions, la Dinastia de Barcelona, la literatura, etc. Això sí, Espanya, on els ciutadans fins al 1714 ni s’entenien (després molts tampoc), ni heretaven igual, ni pagaven els mateixos impostos, ni tenien la mateixa concepció de sistema polític monàrquic, ni celebraven igual les Festes, Espanya sí que és, al seu parer, una nació. Néixer al si d’una família d’ocupants no et fa un o una colonialista, òbviament. Un cop crescudet o crescudeta, cadascú és lliure de votar o d’integrar-se activament en partits polítics o entitats que defensin una orientació política o una altra. El problema no és que Sánchez-Camacho sigui filla d’un senyor armat aliè a la cultura catalana i sota les ordres de les autoritats franquistes, no. La clau de volta és que aquesta dona ha assumit els plantejaments del pare i continua donant suport al colonialisme i a l’ocupació de Catalunya, amb molts més altaveus que el seu pare i creant fins i tot més malvestats entre els catalans. D’altra banda, els termes “colonialisme” i “ocupació”, diran alguns, estan desfasats: semblen propis de l’MDT, Catalunya Lliure, el PSAN... En efecte, formen part d’una manera d’expressar-se que ha quedat arraconada pel pas dels anys, a costa del pujolisme dels 6 milions i del “bonrotllisme” del discurs postmodern del mestissatge. Però que s’hagi perdut l’etiqueta, la forma lingüística d’expressar-ho, no significa pas que s’hagi modificat la realitat que provava de descriure. Per sort, els grupuscles esmentats més amunt han quedat obsolets i formen part del passat, però el colonialisme és una forma d’explotació que es correspon amb allò que s’ha viscut durant moltes dècades a Catalunya, mentre que el mot “ocupació” sols s’encarrega de revelar les accions d’uns polítics i militars majoritàriament no catalans per modificar per la força el nostre sistema polític i les nostres llibertats com a poble en diversos moments de la història moderna i contemporània. Sí: Espanya contra Catalunya. Si ho tenim clar, tindrem més recursos per evitar que els bàrbars continuïn refilant burletes les consignes entabanadores sobre la nació catalana.

Els intel·lectuals espanyols

David Trueba, que per la seva trajectòria artística forma part indiscutiblement de l’elit cultural i intel·lectual espanyola, durant la cerimònia de lliurament dels premis Goya va convidar els seus compatriotes a visitar Catalunya i dir als catalans que ens estimen. Un acte d’amor com aquest resulta inestimable. Inestimable perquè no hi ha forma humana de donar-li valor. Per una banda, el desig de l’ex d’Ariadna Gil implicaria que molts dels turistes que el volguessin complir haurien de mentir per fer-ho. Senzillament no ens estimen, ni coneixen la cultura catalana ni la volen conèixer, i a més, pateixen una catalanofòbia d’arrel històrica que no canviaran les corprenedores paraules d’un director de cine. D’altra banda, aquells que segur que ens tenen estima, o que com a mínim no presenten cap mena d’animadversió envers la realitat catalana, o no disposen dels mitjans per promoure aquest sentiment entre els seus compatriotes, o bé, si en disposen, no han mogut ni un sol dit mai per fer-ho. Que ens estimen? Ara mateix està succeint una de les majors animalades dels últims anys en el terreny de la llengua catalana: la imposició de l’arbitrarietat política del PP, ja clara i sense matisos, sobre la decisió científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arran de la definició de l’entrada “valencià”, definició “polèmica” que apareix fins i tot al diccionari de la Real Academia Española (i que també van intentar canviar des d’àmbits polítics els governants del PP valencià). Es tracta d’una notícia que hauria d’alertar l’elit intel·lectual i cultural espanyola, ja que es tracta d’una intromissió política de la dreta populista i caciquista dins l’àrea de la cultura, força més “pura” a més que el problema de l’IVA cultural aprovat pel govern de Rajoy. I per què no ho fan? Doncs, en la seva lògica, perquè es tracta d’una qüestió “local”, que cal que s’arregli a casa de qui sigui (és a dir, “regió”), que ells, els intel·lectuals espanyols, es dediquen a les qüestions “nacionals” (que nosaltres anomenem “estatals”, tot sigui dit per aclarir-nos). La notícia ha esdevingut titular als principals diaris d’àmbit estatal que encara goso consultar, i podem estar segurs que no veurem cap reacció a l’alçada de les circumstàncies, ni des de la dreta, ni des de l’esquerra, ni des dels marges, ni res de res. Com a molt, algun comentari riota en alguna tertúlia en alguna ràdio o tele que no passarà d’aquí. Fins que no assumeixin que la llengua que parla una quarta part de la població de l’Estat és un afer d’Estat (o “nacional”, que diuen ells), no sortirem d’aquest posicionament anodí, que encara pateix el llast de les monocolors argumentacions de la Generació del 98. I a hores d’ara, doncs resulta que ja és massa tard: hi ha trens que passen i no tornen. Per cert, és tan cansat veure pensadors espanyols com l’eminent José Luis Abellán que a l’hora de parlar de la problemàtica d’Espanya s’entesten a torturar-nos amb Unamunos, Ganivets i Maeztus, que et cau l’ànima als peus. I els trens passen i no tornen a passar. Si, malgrat tot, els turistes espanyols vénen (en tren, avió, autobús, etc.), aleshores que portin dinerons per comprar bona ratafia, que fa pair. Ah! I un altre dia parlarem dels hòbbits de César A. Molina... Imatge: Sergi Ruiz

El desconeixement més inversemblant mai contat

Així titulava Ernesto Ekaizer la compareixença de la infanta Cristina davant del jutge. Brillant. Poques coses es poden fer de forma tan matussera com l’estratègia de salvament que la germana mitjana dels Borbons i Grècia ha dut a terme de forma desesperada i presumptuosa. El polèmic titular de El Jueves de fa un any, en què es concloïa que “La infanta Cristina es tonta”, ha passat de ser una sortida de to de l’esquerra més antimonàrquica a una imatge que ja percep la ciutadania com una de les opcions a l’hora de jutjar-la, fins i tot des de la dreta. Això per una banda. Per l’altra, ja treu el nas una idea molt pitjor: Cristina és mala persona. Qui pot ser tan abjecte per carregar tota la responsabilitat criminal al seu marit, sabent el que pot comportar per a ell, i alhora mantenir-hi la relació matrimonial quasi intacta, com si aquí no hagués passat res? És tan curta d’enteniment que continua creient cegament en el criteri i la bondat del seu espòs? L’ha perdonat perquè el necessita al seu costat, com a pare dels seus fills, encara que sigui a costa del perjudici per a la imatge de la Corona? I, seguint el fil dels esdeveniments, com podrà La Caixa continuar venent que és una gran empleada, havent arribat tan alt pel fet de ser infanta? Abans hom podia sospitar que, malgrat tot, la noia era capaç fer la seva feina discretament bé. Ara ja no. Ara Cristina és una tanoca quasi illetrada i/o una maquiavèl·lica malsana que no hi fot res de bo en l’Obra Social de cap entitat bancària. Caldria iniciar una campanya popular per empènyer una mica més el carro i que s’estimbés per la força de la gravetat (dels fets). Però cal aturar-se un moment en l’estètica de la compareixença, perquè és molt indicativa: segurament van recomanar a la infanta un somriure que li donés imatge de seguretat i confiança. Doncs, bé, als milions de consumidors dels mitjans de comunicació espanyols i catalans, que s’han empassat notícies i articles sobre la hiperprotecció envers la filla del Rei per part de l’Estat a través de la fiscalia i dels dos principals partits del país, garantint-li la innocència total abans i tot de la compareixença, poden perfectament entendre el somriure en qüestió com un gest mofeta envers tots aquells que la volien veure allà, però que han d’assumir que la cosa no passarà d’aquí. Tanmateix, el més bo de tot, al meu parer, és que li hagin encarregat a Miquel Roca la defensa: en mig d’una crisi total del marc institucional, polític, econòmic i jurídic sorgit de la Transició, on la mateixa figura salvapàtries de Joan Carles I fa aigües pertot arreu, posar d’advocat defensor un dels timoners del Titànic que s’enfonsa és tan simbòlicament ridícul que cal felicitar-los pel guió. La meva única pregunta: quan ha d’aparèixer Groucho? Aquests són capaços de ressuscitar-lo per donar més versemblança a la història!