In vino statistica

Un estudi encarregat per l’Incavi, l’Institut Català de la Vinya i el Vi, ha posat sobre la taula alguna de les dades que alguns sospitàvem sobre el món i la cultura del vi a Catalunya. I alguna de les paradoxes del nostre país: “Els catalans valoren els vins de Catalunya però els consumeixen poc”. Bona forma de valorar quelcom si no es consumeix! I no es consumeix perquè la tendència és comprar vins de procedència forània. Però… ¿Què ha de fer sinó un consumidor que als supermercats catalans troba vins de la Rioja, les Castelles o Andalusia en una posició de privilegi (també quant al preu) sobre els magres vins penedesencs del prestatge, en què rarament treu el nas alguna ampolla de les DO Priorat, Montsant o Catalunya? ¿Sabeu que la quota d’espai dels vins catalans als nostres super- i hipermercats és d’un desolador 25%? Simplement, vomitiu. ¿Quantes vegades podem canviar de restaurant perquè sols hi hagi riojas? ¿Com pot ser que en terra privilegiada de vins com és Catalunya el 43% del vi consumit en hosteleria sigui de la Rioja? ¿El panorama de l’oferta marca la demanda? ¿És tan vergonyosa la nostra submissió vinícola a mercats forans que fa que costi parlar-ne sense menysprear implícitament o explícita la societat catalana?
La configuració del mercat de vins en l’imaginari col·lectiu català no valora en realitat els vins propis, sinó la Rioja, els Ribera, els blancs gallecs, els generosos andalusos, i, en un nivell més abstracte, el francesos de Burdeus i Borgonya. Es tracta probablement d’un esquema mental producte del franquisme i de la seva regionalització propagandística de les (suposades) virtuts del productes de la terra, que encara impera en les consciències de molts. Tanmateix, a les altres zones productores de vi de l’Estat espanyol tenen les coses més clares: Busqueu un priorat o un montsant a restaurants de Valladolid o Salamanca, que és el territori dels ribera de duero… Quan s’arriba a l’aeroport de Valladolid, de seguida es troba un quiosquet de souvenirs. Tots els vins són Ribera de Duero. Qui pogués somniar una situació semblant als aeroports de Reus, Girona i Barcelona! (Cal dir que en aquest darrer la botiga Cal Pere fa una tasca prou digna de valorització dels nostres vins, tot i que s’hi poden trobar productes d’arreu de l’Estat espanyol i alguna ampolla francesa. No és el cas d’altres establiements d’aquest nostre aeroport, on resulta complicat trobar-hi vins dels Països Catalans).
A diferència de la valoració que se’n fa oficialment, em sembla força preocupany que solament un 66% dels consumidors de vi (repeteixo: consumidors de vi) esmenti espontàniament la DO Priorat. Una marca que ha conseguit refundar l’economia de tota una comarca, que produeix vins d’una qualitat extraordinària i que tants experts internacionals ha posat pels núvols, un lloc que hauria de ser mític (no tant pel tast directe, sinó en l’imaginari col·lectiu), resulta que és esmentat per un terç d’aquelles persones que beuen habitualment vi. ¿I què beuen? La “cocacola” del vi hispànic. Si a Califòrnia aquesta “cocacola del vi” són els productes de la varietat zinfandel, a ca nostra són els riojes de categoria mitjana-baixa: Un líquid impersonal, agradable, que es pot barrejar amb cola o gasosa sense cap conflicte de consciència. I aquest és un dels greus problemes presents en la qüestió de l’imaginari plantejada abans: L’easy-drinking es troba vinculat estretament als riojes, una mica (com denoten les enquestes) als penedès. Com que la població del nostre país té una educació en vins més que mínima (malgrat els cursos de tast, els programes a la tele, les fires de vi, etc), la tradició fàcil dels sabors coneguts i lleugerets es manté. Per a un català massa plaer pot ser un orgasme salvatge incapaç de controlar, i per això els evita… Qui sap.
L’INCAVI s’ha proposat portar a terme polítiques de promoció del vi català. Ja era hora. ¿No era aquesta una de les seves principals funcions fins ara? La idea principal es diu “Debatdevi” i consisteix en un debat entre tots per trobar fórmules de millora d’aquest desastre. És a dir, estan desesperats. es troben amb el mateix problema que els gestors de les grans transicions polítiques: Com transformar la mentalitat de la població de manera ràpida, sòlida i efectiva?

El tamany del català

Després d’un llarg silenci, època de mudances i desgel, aquest blog tornarà a florir, us ho ben prometo. Per alguna cosa ja ha arribat la primavera. Passant del preàmbul al tema d’aquest escrit, el títol n’és una explicitació eloqüent. Per tal de desenvolupar-lo, cal retrocedir uns quants anys, que semblen haver desaparegut de la memòria de molts: En un país desorientat i enfervorit d’institucionalisme, va existir un príncep lleig, un ànec polític que es va anomenar Crida a la Solidaritat, conegut popularment com “la Crida”. Alguns diran que més endavant l’aneguet va esdenir un altiu cigne que arribà a plantar vuit cries enmig dels lleons de la Moncloa. En tot cas, no és aquest el tema que voldria plantejar.
En aquells anys en què la Transició es tancava en fals i la Generalitat creixia de debò, els diversos col·lectius catalanistes que com la Crida maldaven per una normalització completa de la llengua a Catalunya (i, amb més dificultats de penetració social, també al País Valencià i les Illes Balears) s’emmirallaven en d’altres territoris. En l’àmbit educatiu, la institució va adoptar el model d’immersió lingüística aplicat al Quebec, per exemple. Ara bé, si ens referim en abstracte al discurs medul·lar dels defensors de la llengua, podríem dir que els punts de referència externs eren un conjunt de llengües europees (per alguna cosa els catalans som bressol de civilització) clarament minoritàries, deballestades per la història: El bretó, el gaèl·lic, el sard, etc. Si bé aquest grup solia incloure llengües amb una millor salut sociolingüística (llegim-hi política), com el basc, la veritat és que el concepte clau de la identificació era la minoritat davant d’altres sistemes lingüístics més potents, en general sense un marc estatal o paraestatal de sosteniment.
Les motivacions d’aquesta identificació responien a diversos factors, lògics des d’una determinada perspectiva: La voluntat de proclamar una solidaritat amb d’altres nacions sense estat (alguns més suposades que argumentables) d’un àmbit proper i posseïdores (en general) d’una llengua pròpia desprotegida. Això afirmava el caràcter nacional del poble català i l’integrava en un espai diacrònic de soferta repressió cultural. La reproducció d’aquest discurs es va objectivar de forma gràfica en mapes (amb colorets i banderetes), per escrit en pamflets i panegírics, i oralment en discursos d’agermanament. Els efectes del discurs, tanmateix, foren d’allò més perversos: A més de permetre la identificació entre el nacionalisme català de base cultural (i no em refereixo, és clar, al regionalisme autonomista del partit aleshores governant) i un cert utopisme intempestiu, s’acostava perillosament la llengua catalana a un fals nivell de llengua minoritària en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans que l’emprava o que hi convivia. La gent a qui arribaven els titulars d’aquest discurs solidari es va acabar convencent de quelcom que ja sospitavn des dels seus primers passos a l’escola franquista: El català és una llengua secundària, insuficient per a la modernitat. Els efectes perversos de tot plegat encara duren, tot i que cal advertir que d’altres factors importantíssims van reforçar les impressions ciutadanes sobre la qüestió.
Repecte al missatge identitari propi d’aquell època del catalanisme cultural, s’obviaven dues grans realitats: El català gaudia (i gaudeix) d’un grau de competència entre la població que el situa dins d’un altre grup de llengües que no apareixen amb banderetes als mapes esmentats (el danès, el grec, el txec, etc.) i compartia amb aquestes unes estructures institucionals, de caràcter paraestatal en el cas del Principat (els altres territoris del domini, clar, la situació és dispar). Tot i que és cert que en el cas català hi mostrava reticències i resitències diverses l’estructura plenament estatal espanyola, la situació global l’agermanava efectivament amb els països del bloc de llengües mitjanes.
Aleshores, es va valoritzar la idea de minorització, emparentada però diferent del concepte de minoritat lingüística. Amb els anys, l’elaboració d’un text legal constitutiu per a la Unió Europea i el seu l’eixamplament van posar sobre la taula la necessitat de passar el català al grup mitjà, el grup que toca i que ens facilita una argumentació raonada i convincent per a l’oficialitat futura de la nostra llengua a la UE (encara que el problema és la voluntat política dels grans partits espanyols). Malauradament, en la majoria d’ocasions això s’ha fet pel boc gros, i s’han tergiversat les xifres donades, a través de la confusió entre el nombre d’habitants i el nombre d’habitants competents (que sol coincidir en territoris amb una estructura estatal plena, com Txèquia, però no a casa nostra): Que si som la setena, o la vuitena, o la novena llengua europea… Estem una mica més enllà de la desena, de moment. Així, amb el gràcil gest de qui gira un timó 180 graus, ara pretenem fer creure a la gent que som els reis del mambo, mentre que fa quatre dies encara ballàvem amb la més lletja (i perdó per la ironia si algú la pren en sentit sexista).
En conclusió, s’ha rectificat el discurs sociopolític de la llengua en un context diferent del dels anys 80, però no s’ha pogut rebatre quelcom que es va anar imposant durant els anys de diglòssia i persecució lingüística, i que es va reblar a través d’un discurs sociolingüístic ingenuàment impostat: La submissió del català a d’altres sistemes linguístics aliens a la immensa majoria de la població catalana fins al segle XX.

El lapsus linguae de la frustració

No podem negar que durant el parell de debats protagonitzats pels dos candidats principals al govern espanyol es van dir disbarats pel boc gros. Afirmacions fora mida conformaven el to habitual de la conversa, molt especialment per part del sector extradretà, amb l’afegitó de la forma de parlar fastigoseta que caracteritza el polític pseudogallec. Tanmateix, la culminació de tot plegat va ser la següent frase de Rajoy: “España es el único país del mundo donde hay ciudadanos que en determinadas zonas del territorio nacional no pueden estudiar en castellano”. Sí, els que ho tingueu enregistrat en vídeo (pel motiu que sigui) podreu comprovar-ho efectivament. Va dir-ho en un moment de “crispació” al voltant del català. Sembla mentida, però té una explicació, ja que l’home (però poc persona) va voler pronunciar una d’aquelles frases peperes amb vocació universalista, que treuen profit de la ignorància de la majoria d’espanyols sobre la situació a d’altres llocs del món, però es va despistar i va acabar afirmant que a tots els països del món es pot estudiar en espanyol (llevat de Catalunya i Euskadi, clar)! Sabem que ells voldrien retornar a l’imperi aquell del sol que no es ponia, per tal d’imposar severament l’aprenentatge de la seva malcriada llengua a qualsevol ciutadà o animal de companyia. La badada de Rajoy té una explicació psicoanalítica, como tot ell. No és res més que una llarga història de frustracions.

Tots contra una?

Les previsions d’alguns mitjans de comunicació indicaven fàtuament que el debat entre els candidats de la demarcació de Barcelona consistiria en un “tots contra” Carme Chacón, candidata del PSC. Sortosament no va ser així. És evident que el compromís de govern sempre comporta la major quantitat de crítiques, però hauria estat un error gravíssim si els candidats més propers als socialistes haguessin optat per l’acose y derribo de Chacón. M’imagino que no es tracta d’un galant signe de respecte envers una dama embarassada (no estan els temps ni els espais per a aquestes coses), sinó que respon a una estratègia de disseny intel·ligent. Encara recordo, perquè ho vaig viure en la pròpia pell, els mesos previs a la primera victòria del PP, a mitjans dels 90. Tots els partits es desganaven per anihilar qualsevol esperança de victòria per al PSOE a les generals. Més que una pinça allò eren tenalles titàniques. L’encegament va permetre dues victòries consecutives d’un partit hereu del franquisme i continuador del nacionalcatolicisme més ranci. Benvinguda sigui la racionalitat en la política catalana, encara que pervingui molt probablement per motius tan pragmàtics com coalicions de govern i la por, enmig de renúncies a nobles i sincers ideals.

I sota la màscara creix la ronya de l’odi

Tot sovint s’afirma que durant la campanya electoral als candidats i candidates els creix extraordinàriament el nas, per tan grosses com les diuen. Amb això la gent es refereix a l’ús de la mentida i la falsedat per aconseguir vots a qualsevol preu. D’acord. N’hi ha que exageren i mai realitzen allò promès, si algun cop arriben al poder. En canvi, si quelcom cal admiar del PP és precisament que ells no cauen en aquest ancestral tripijoc dels polítics. No: durant la campanya electoral el PP no es posa cap màscara, sinó que ens ensenya amb ferotgia el seu veritable rostre de vilesa contagiosa. Va ser així fa quatre anys amb l’atemptat islamista de Madrid i ho és ara. Acabem de viure un dels episodis més repugnants en aquest sentit: Rajoy considera il·lògic aprendre català, gallec o basc en una altra “comunitat autònoma” de l’Estat espanyol. No va mal encaminat quan afirma que els seus compatriotes van justos d’anglès, però allò destacable aquí és que el menyspreu secular que guarden envers la nostra llengua resulta una veritable declaració de principis fonamentals del Partit.
D’una banda ens trobem amb un pas històric per part d’un govern socialista a Espanya: La proposta pública d’introducció d’altres llengües peninsulars no estatals en l’oferta de les Escoles Oficials d’Idiomes d’Andalusia. Bravo, Chaves. En Zapatero n’hauria de prendre bona nota. Com es pot arribar a ser tan mesquí de criticar una mesura d’agermanament i de coneixements mutus? Senyors Rajoy i companyia: nosaltres ja sabem qui són Felipe II, i Isabel la Catòlica, i Quevedo, i coneixem l’ús de la ñ, i la pronuncia de ‘cerveza’, i la grandesa inmortal de Santiago Matamoros (jo crec que la majoria d’ells [ells] orgasmen [si és que orgasmen] amb la imatge d’aquest sàdic medieval al cap]). Sou vosaltres que ignoreu qui va ser Jaume I, Ramon Llull, Companys, la ç, i la pronúncia de “gelosia”. Ni l’oportunitat de conèixer-nos ens volen donar aquests gamarussos: neofatxes locals, diria jo, fent ús de la cançó magnífica de Llach que ara més que mai (abans del pas per les urnes) caldria reescoltar. Raimon, quanta raó tenies: nosaltres no som d’eixe món. Sota la màscara del PP, que es posa de tant en tant per assistir a gales de molta volada, sols hi creix, com el nas de la mentida, la ronya de l’odi. Amb tot, m’alegra pensar que el nostre món s’acostarà a Andalusia, d’on ve el nostre actual president.
Ah! I que consti que no se m’escapa sospitar que tot plegat és una mera provocació del PSOE envers els exaltats del PP. Benvinguda sigui. La màscara ja put.

La sacrosanta

La Constitució espanyola, de manera similar a la majoria de superlleis existents al món mundial, no és verge, ja que pateix violacions constants per part de diferents actors socials i polítics, no necessàriament professionals. Els extres també en violen. Fora d’aquest joc lingüístic, possible mercès a una terminologia legal que resta ancorada en una indexació patriarcal i remota de la realitat, Espanya és un país catòlic, malgrat l’opinió d’alguns malcontents indisciplinats. Vegem-ho: Podem assegurar que la Constitució gaudeix del do de romandre immaculada, ja que ningú ha gosat profanar l’aura sacra que emana de cadascun dels seus punts. Tanmateix, el sant text va nèixer, com cadascun de nosaltres (diuen), amb un pecat original, que en el seu cas consisteix a haver estat aprovada sota la perniciosa ombra de la poma podrida de la Guerra Civil, un episodi caínic que va donar lloc a l’expulsió del Paradís republicà. Alguns volen veure la Transició com el bategi de foc (atemptats, segrestos, amenaces militaristes, etc.) que va guarir de per vida aquesta nostra democràcia. Benaurats perquè ells viuran en la glòria de les seculars ignorància i indiferència hispàniques. Combregaran per molts anys amb les rodes de molí que avui en dia han evolucionant a vies fèrries més ostentoses. I com diria l’Espriu amb força mala llet còsmica: Amèn.

Benvinguts al sinistre

Hi ha una casa editorial que té com a adreça d’internet http://www.grup62.cat/. Aquesta terminació m’inquieta, He llegit que publicarà un còmic amb text d’un demagog que detesta la cultura catalana, un tal Cèsar Vidal, en què arremet sense pietat contra les lleis de convivencia bilingüe de què disposem sàviament i prudent a Catalunya. Ja li havien publicat un llibre, Pontíficies (2007), al segell en castellà Península. El còmic en qüestió es titularà La Espanya de Zapatero. La terminació .cat per al Grup 62 m’inquieta, tinc una terrible sensació de l’unheimliche al cos: Es pot ser més sinistre que dur el cavall de Troia a la plaça de la teva vila i veure com maleeixen i anihilen la teva llengua als teus nassos? Som realment tan autodestructius? Benvinguts al Grup 62.

Himnes

En el passat, els himnes presentaven un ús força estès a nivell popular a causa de la transmissió ideològica que significava la mera acció de cantar-lo, sobretot en una Espanya secularment dividida en bàndols irreconciliables: L’Himne de Riego, el “Cara al sol”, les adaptacions de La Marsellesa, etc. Avui en dia, un himne és quelcom que solament serveix per ser entonat en les competicions esportives i al final dels actes institucionals. No és estrany, doncs, que l’excusa principal que alguns han buscat per reivindicar la fixació d’una lletra per a la Marxa Reial és una etèria petició per part d’innombrables esportistes anònims (no sabem ni quants són ni qui són, vaja). L’himne català actual compta amb un text molt arrelat i d’un alt valor històric. Alguns assenyalen que és violent, massa violent per a uns temps de gestió, de moderació i de correcció (política). Però no s’adonen que, en aquests temps de poca popularitat dels himnes entre les masses civils, a Catalunya l’himne nacional no fa sinó una funció sublimadora, igual que fer cagar el tió o fer castells. A través de l’activitat, del fer, els catalans han anat projectant la resistència violenta en accions més o menys quotidianes que substitueixen l’acció real i directa. L’himne ens expulsa els mals esperits de la violència atàvica que tanta sang ha fet vessar als éssers humans. Els expulsa, sí, en lloc d’encarnar-los per expandir-los i fer-ne una arma letal d’alliberament. Per això considero que l’himne català realitza una funció bàsicament sublimadora. I benèfica per a la pau.
Durant aquell tàcit pacte de la Transició que afectava als símbols espanyols, l’himne va restar mut per consolidar l’ambigüetat necessària de la parafernàlia ideològicoadministrativa que havia de bastir els fonaments inicials de la nova època democràtica: Comunitats autònomes, nació de nacions, nacionalitats i regions, llengües sense nom i criminals sense judici. L’atextualitat de l’himne formava part del Gran Pacte de la Transició, l’expressió més alta del qual és la Constitució. Posar lletra a l’himne espanyol és trencar aquest pacte tan venerat. L’actuació forma part d’una ofensiva que es basa en la desambigüació dels elements marcats de doble significació fins ara, i que he esmentat parcialment abans. Ara bé, fer-nos dir que Espanya és una pàtria formada per pobles diversos, com fa l’himne, s’ajusta perfectament al preàmbul i al títol preliminar constitucionals. L’aturat manxec autor del text ha disposat d’un competent assessorament jurídic? Espanya demostra un cop més que és diferent. Si individus tan mediocres com Aznar van arribar a presidents del govern, si l’atenció mediàtica se l’emporta la xerrameca sobre “els famosos”, si la nostàlgia del passat comú s’objectiva en la imatge d’un Landa o d’un Martínez Soria amb boina i un paquet al braç, si a Espanya quasi ningú coneix més de quatre o cinc noms d’artistes estrangers (fora del cinema i la música, és clar), per què no pot un aturat sorgit del no-res esdevenir l’autor de l’himne espanyol?
Al text de la cançó, els referents del binomi esmentat són clars: nació (pàtria) / nacionalitats (pobles). Interessant és descobrir que la Pàtria ens abraça; bé, ens agafa fort, i si es tracta d’una abraçada o d’una altra cosa depèn de les interpretacions. En tot cas, el cel és blau: És un cel uniforme, monocolor, insípid de tan tòpic. On queda el cel gris gallec? O el cel violeta del Montsant? o el cel vermell de les matinades basques? O el cel color palla d’altres bandes de la Península? Blau com la dreta és el cel de l’himne proposat. Tanmateix, cal dir que el paràgraf darrer resulta el més directament desagradable, retrògrad per l’ús de Glòria i Història en majúscules i d’un plural únicament masculí (els fills) que sembla extret d’un manual de formació de l’“Espíritu nacional” de l’època franquista.
Ara que els espanyols s’havien acostumat a no cantar cap himne, arriba un vent de confrontació per imposar Un Sol Text, Una Sola Interpretació, encara que esbossi una certa diversitat. Algú s’ho prendrà amb el respecte suficient? Sabran cantar-ho sense que se’ls escapi el riure? Serà com un ritual oficiat per escolanets que no hauran assumit el respecte ceremoniós a les institucions establertes. El principi de la democràcia a Espanya va ser això. El moment actual és clau per definir-ne el futur.

Uns sants collons

Avui hem vist com els jerarques de l’Església llegien proclames de foc, llançaflames d’un franquisme sociològic invencible que criticava, amb uns sants collons, el govern espanyol actual. Han sortit amb acusacions de rebaixa democràtica i de drets humans. Ells! Una institució que no accepta les dones en els càrrecs de més responsabilitat! Que van donar suport al cop d’estat del 36 i que no ha rectificat! Que oculta davant la societat i la justícia els delictes que cometen els seus membres! Ras i curt: La majoria de l’Església espanyola sols mereix menyspreu.

Repensar-s'ho

Corren vents en contra, corren vents de renúncia de velles aspiracions. Una de les aspiracions que més han inspirat el meu pensament i la meva acció ha estat la bella i celebrada possibilitat de concòrdia i l’harmonia. La tempesta s’arromolina i arriba temps de recolliment per pensar en un camí a seguir. Si no ens volen com som, més rics, més plurals, més cultes, i sobretot entestats a ser feliços, potser sí que comença a ser hora de dir-se adéu, sigui amb un cop de porta i, fins i tot, amb el refotut remugament de la Unió Europea.

Sapastres del País

El País és un diari que fins ara semblava l'ariet de l'esquerra sensata espanyola. Ara comença a semblar un succedani progre del Mundo. Avui un dels seus periodistes sapastres ha escrit la següent bretolada, en una notícia destacada de l'àmbit de la tecnologia: "Son sólo 13 signos gráficos -ocho tildes acentuales, dos diéresis, una 'l' doble, separados sus elementos por punto volado, una 'ç' y la 'ñ'- por los que el español recupera su identidad en Internet." L'espanyol ja disposa, doncs, de diverses grafies més. Enhorabona als pares de la criatura...

Novetat

Hola a tothom!

Us volia anunciar una novetat: La creació d'un lloc web propi, que respon a l'adreça http://www.alfonsgregori.cat. Us animo a fer-hi un cop d'ull de tant en tant...
Salut!

El recanvi

Polònia és un país amb un pes específic a la Unió Europea que encara no s’ha revelat completament, per circumstàncies polítiques i econòmiques. La població és gairebé la d’Espanya, tot i que no presenta l’augment continu hispànic a causa de la immigració (a la UE demografia és política), i encara li falta molt per reproduir l’espectacular creixement econòmic espanyol, que allà es coneix com “el miracle espanyol”. Sigui com sigui, Polònia es desenvolupa a un altre ritme i a partir d’altres vies, com per exemple la immigració, que pot constituir un focus de competitivitat interna si es produeix el retorn dels professionals, amb una experiència adquirida en països actualment més desenvolupats. L’àmbit cultural i espiritual també són dos dels principals punts forts per al creixement d’aquesta potència mitjana en el si de la UE.
Centrant-nos en la política, m’agradaria posar sobre la taula un dels principals dèficits de Polònia per assolir l’estatus anteriorment comentat: La seva manca d’un sistema estable de partits. De fet, la seva manca de qualsevol tipus d’estabilitat de partits. Aquí les noves formacions sorgeixen com bolets (producte força apreciat pels polonesos, per cert), i els líders d’antigues formacions se’n desmembren per crear forces diferents en qüestió de dies. Un dels factors que tenen més influència en tot això, a banda és clar de la robusta joventut de la democràcia polonesa, és la confusió que provoquen les contradiccions entre el pensament moralment conservador encara majoritari i el liberalisme de centre-dreta, així com entre els valors progressistes d’esquerra i l’antiga camarilla de retrògrads fòssils ex-comunistes que encara ronden per Polònia. Tenint clar aquesta problemàtica s’entén molt millor tot el ball de titelles en què s’ha convertit l’escena política polonesa.
En aquest marc, hi havia un problema greu amb la desacreditada esquerra del país, i especialment amb el partit que fins ara l’havia representada, SLD, un suposat lloc de trobada entre els antics dirigents ex-comunistes i els renovadors de la socialdemocràcia tolerant i moderna (aquest mot adquireix aquí una dimensió potser ja superada en d’altres països occidentals). Després d’un govern fallit a principis d’aquest tercer mil•leni, SLD havia estat recorrent una travessia en el desert que l’havia portat a una coalició més oberta i integradora, LiD, però amb diversos handicaps estretament relacionats: La falta de confiança per part de la població, que els donava pocs punts en les enquestes preelectorals, la manca d’un líder fort amb carisma, i la presència fins ara inqüestionable de líders ex-comunistes amb tant de poder intern com sospites de corrupció a les espatlles.
Tanmateix, ara es veu una llum al final del túnel: Després de la caiguda del govern tripartit nacionalcatòlic i demagògic, la part més populista ha patit una mena de refundació en què sembla que s’afanyaran a participar-hi alguns del veterans de la suposada esquerra postcomunista, entre ells un ex-primer ministre i tot. Esperem que aquest reposicionament ajudi a aclarir el panorama polític polonès, alhora que enforteix una esquerra plenament democràtica, tolerant i ambiciosa, neta de corrupteles i preparada per dur endavant Polònia, sense demagògies ni fantasmes del passat. L’únic element pertorbador d’aquest procés és la maleïda tendència a canviar de jaqueta. Esperem que aquest cop les talles s’ajustin a les figures.

L’antifilologia de La Busca

Si aneu a la pàgina web de La Busca edicions, a la secció de “Llengua i sociolingüística” (quins noms més ostentosos cerquen alguns per a certes coses...) http://perso.wanadoo.es/dcasellas/labusca/llengua0.html, hi trobareu un llibre de Joan C. Vidal en primer lloc, o possiblement més endavant si esteu llegint aquest comentari després de setembre de 2007. Es titula Origen i evolució de la llengua catalana, i la coberta presenta símbols identitaris d’Occitània i Catalunya. El subtítol resulta massa feixuc, a més de presentar ja les faltes ortogràfiques i la incompetència de redacció que caracteritza el volum; per això no el citaré.
L’autor hi defensa la tesi que, des d'una perspectiva teòrica que ell mateix anomena “Geolingüística comercial”, el català va ser un dialecte de l’occità durant uns quants segles, bàsicament l’Alta Edat Mitjana. No entraré aquí en la discussió que provoca aquest plantejament, que remet a l’antic concepte de llemosí i enllaça amb la qüestió ideològica de la pertinença de la nostra llengua a l’àmbit gal•loromànic o iberoromànic. Això comportaria més espai i molta informació d’història de la llengua.
L’únic que pretén aquesta nota sobre el llibre de Vidal és posar sobre la taula la vergonya, profunda, i la ràbia, molt sentida, que em produïa la lectura del llibre. Cada fragment, en qualsevol del parell de centenars de planes del volum, constitueix un mostrari de faltes d’ortografia de nivell escolar i d’una incapacitat meritòria d’estructurar i redactar el text amb una mínima decència. És tal la gosadia dels editors que recomano aquest llibre per als professors de secundària, ja que els pot fer servei com a material perquè els alumnes hi busquin faltes. En aquest sentit, el llibre és impagable, senyors editors de La Busca. Potser el nom de l’editorial és irònic, perquè incita a “buscar faltes”!? I parlo, en efecte, dels editors, perquè l’autor pot tenir les seves deficiències d’expressió, però uns editors de llibres de “llengua i sociolingüística” no poden permetre que això aparegui tal com està escrit enlloc. Enlloc. El text sembla talment uns apunts d’ESO publicats sense cap mena de correcció.
Evidentment, qualsevol de les argumentacions de Vidal cau en el més absolut descrèdit quan arribem a la segona o tercera plana. En plena era de la informàtica i els textos electrònics, ni l’autor ni els editors han fet el mínim esforç d’aplicar-hi el corrector informàtic que la majoria d’usuaris tenim! És patètic que un nyap tan colossal costi 12 €. Demano formalment a La Busca que en faci pasta de paper i que paguin un curs de català escrit i redacció de textos formals a l’autor. Aleshores, es podrà expressar com cal i la comunitat acadèmica podrà discutir adequadament els seus arguments. Un servidor, de moment, no comprarà cap més llibre d’aquesta maldestra editorial fins tenir notícies del canvi de rumb.

Una Orquestra oblidada

Orquestra Club Virgina és una pel·lícula que, com moltes altres del cinema espanyol d’una certa època, va passar per les pantalles sense pena ni glòria. Molts continuaran veient-la com una obra iniciàtica sense suc ni bruc, la història d’un jove que entra a la maduresa a través del contacte amb uns adults que les han vistes de tots colors. En efecte, aquest podria ser el nucli central de la pel·lícula per a aquells que es fixen sols en qüestions argumentals i no saben trobar el sabor més saborós dels fruits artístics.
Veient-la de nou en aquest nou context nostre penso que ens permet entendre el pas a un tipus de llenguatge i d’actituds que después s’ha convertit en paradigmàtic en la majoria de produccions fílmiques (de pantalla gran i televisió) a tot l’Estat espanyol. Però l’Orquestra que toca i toca ens parla principalment de fets i actituds, i d’història. Ens situem a finals dels anys 60, en una Espanya que arriba al final del franquisme però que encara suporta molts complexos i tràngols del passat. Una orquestra de músics de mitjana edat (i el fill de l’empresari) inicia una gira per l’Orient Mitjà, amb Beirut com a culminació.
Primerament, la gira de l’orquestra per l’Orient Mitjà, amb un mític El Dorado en forma de Beirut al qual mai arribaran, treu a la llum una visió colonialista i intolerant de l’Altre. Aquest discurs es reforça amb la mirada autorial en la realització del film, que presenta els indígenes com a mers partenaires, inferiors i aliens, en aquesta corranda musical d’artistes frustrats. Un dels episodis més simptomàtics és el cas d’agressió per part dels membres de la banda a un taxista àrab que defensa que les taronges de València no són les millors del món. Però es tracta sols d’un exemple d’un extens desemmascarament del passat imperialista i dominador d’uns espanyols creguts i cobdiciosos. Tot el periple consisteix en una cursa d’obstacles per sobreviure amb “dignitat” (de fatxenda, evidentment) en un món postcolonial controlat pel dòlar i la cultura anglosaxona, francesa o italiana.
També voldria focalitzar l’atenció en el tractament de sexe, dels gèneres i de les orientacions sexuals. Els mascles de la pel·lícula són agressivament heterosexuals. Es comporten amb les dones amb un menyspreu fora de mida. Llevat del jove, que les veu passar, és clar. Hi ha encara una altra excepció: Soliman. Aquest és (sovint) el bateria de l’orquestra, un personatge interpretat per Pau Riba, amb un guió gairebé tan radicalment nul com la majoria de noies i senyores que apareixen al film. En Soliman, potser no cal ni dir-ho, és l’homosexual del grup, tot i que no acaba de sortir de l’armari. Es poden comptar amb els dits d’una mà en les quals diu alguna paraula o frase: ¿Hi ha millor imatge de tots els anys de silenci, d’ocultació i de por per part d’un col·lectiu que comença a tenir veu pròpia? Soliman és una presència divertida, que protagonitza un parell d’anèctodes, tot i ser membre de l’orquestra com la resta. No passa d’aquí.
La dona alliberada és una joveníssima Emma Suárez, que amb aquest paper em sembla que donava un tomb a la seva brillant carrera cinematrogràfica, agafant embranzida de masses per consolidar-se després com a musa de Julio Medem. La jove cantant a qui interpreta té veu pròpia i decideix, en la mesura de les possibilitats, el que vol. És clar que viu a Londres i no pas a l’atapeïda Espanya. Fins i tot, Ulisses sense pàtria (és a dir, sense pare-mirall-fal·lus), es permet el luxe d’agafar un taxi des de Damasc fins a Aman per oferir un parell de petons de comiat al jove protagonista, veu i ulls de la pel·lícula.
És precisament la transparència dels ulls d’aquest noi i la presència de la seva veu encara clara allò que facilita a l’espectador trobar-se amb un món que sembla paròdic però que no ho és gens, el que permet establir un discurs de crítica subtil i ferma envers una sèrie d’actituds i de complexos, com deia. Una de les frases que em sembla més reveladora del film (i n’hi ha força) és el significat que dón de “ser español” El Negro, malnom del trompetista del grup, madur i curtit per l’alcohol i per una manca d’estabilitat permanents. “Ser español” vol dir ser músic i actuar com a tal, o com a mínim això és el que entén el protagonista després de la llarga explicació del Negro. Es tracta d’una despolitització de la categoria d’espanyolitat que la carrega paral·lelament d’una forta ideologia gràcies al context de la pel·lícula: Ser músic per al Negro i els seus companys és ser un prepotent (gallet picaresc), un masclista (de farol), un colonialista (fracassat), sense cap mena de punt d’orientació en l’existència, plenament individualista. Agafa, doncs, una significació que enllaça amb els plantejaments unamunians, per exemple, alhora que consolida el naufragi modern de l’espanyolitat. Gràcies per la pel·lícula, ha estat un plaer tornar-la a veure.

Allà on la rauxa dansa amb el seny

A Tarragona, com si hagués recuperat el color de ciutat augural, en el dia d’avui s’han fet realitat dues premonicions que feia mesos duia el vent majestuós de la veu del poble: Una victòria i una derrota. Una de cal i una d’arena. I és que som gent centrada, poc amant dels excessos i la desmesura, sempre a la meitat justa d’una llarga escala de tons. Per tant, una bona notícia mai pot ser doble a la noble ciutat de Tarragona. Si s’ha encarnat el triomf del socialisme en un nou govern municipal, revolta de les esquerres subjacents en aquesta urbs que reposa sobre aigües inhòspites, també s’ha confirmat que l’emblema tarragoní d’enguany ha fet definitivament figa i baixarà a la divisió dels actors secundaris. El seny s'ha conjurat amb la fortuna dels temps a la nostra, amable, crescuda i prejubilada, ciutat imperial.

L'orgull ferit

Tot veient ahir a la nit el debat emès per Televisió Espanyola internacional després d’Eurovisió vaig patir un breu, però efusiu, exaltament patriòtic: Les emocionants i vehements paraules dels presents van ser tan commovedores que em vaig haver d’agafar al sofà per no sortir de casa i començar a tustar els meus veïns de baix, polonesos ells, que com tothom sap són d’un estat que forma part d’aquests “Països de l’est” que, maquiavèlicament, es voten entre ells i tomben les esperances ben fundades de milions d’occidentals de seny.
És clar, podria continuar amb aquest tipus d’ironies, però ho deixarem estar, perquè en realitat l’actuació d’aquesta quadrilla de nois d’accent meridional i vestuari ariel-mimosín em va semblar d’alt nivell i molt digna per a un concurs com Eurovisió (dit sense ironies, repeteixo). Es mereixien, al meu parer, una posició més avançada en aquesta llista de països, alguns dels quals poca gent devia saber que eren “de l’Est”, com Moldàvia. D’igual manera vaig valorar molt positivament l’esforç dels francesos d’autoparodiar-se i fotre al mateix temps un cop de coça als anglesos, amb aquell france-english efeminat i postturístic que ens van oferir. I no vull acabar sense afirmar que per mi es mereixia indiscutiblement la victòria Ucraïna, una genialitat que ultrapassava la resta en comicitat, ideologia, vistositat i murrieria.
De fet, però, vull deixar de banda la ironia sobretot perquè ahir una altra cosa molt més fonda i molt més duradora em va emocionar vivament: Veure com els països dels Balcans, que fa quatre dies estaven en guerra i es mataven entre ells, votaven al veí, l’antic agressor, resultava catàrtic. I paradigmàtic. Si en els anys de la postguerra Eurovisió formava parta d’aquell reguitzell d’inicatives sorgides a nivell polític, cultural i econòmic per mirar de cicatritzar les ferides de les Guerres Mundials, ara s’han obert les portes a aquells països que van viure sota el totalitarisme (amb conseqüències nefastes, alguns ho haurien de saber) i, un grapat, també els terrible acarnissaments de les guerres balcàniques. En efecte, aquesta actitud reconciliadora a l’hora de votar suposa un segon naixement d’Eurovisió, una confirmació de la seva “raó de ser”, combinada amb l’entrada massiva de tots aquells països d’Europa que fins ara havien estat aliens a l’imaginari col·lectiu dels “Occidentals”.
En resposta a aquestes opinions meves m’imagino que sorgirien les veus dels fanàtics encegats clamant al cel que parlant d’Eurovisió no s’ha de barrejar música i política. El seu encegament els porta a negar la evidència fonamental de tot el show: Al concurs no hi participen músics i grups per la seva qualitat artística, al marge de la seva nacionalitat o ciutadania, sinó que hi participen precisament per això: Un per cada Estat. Si fos altrament, o sigui, si per exemple es realitzés una selecció prèvia de milers de grups i cantants a escala europea, i d’allí en sortissin 24 com ara, tindríem 3 russsos, 2 alemanys, 1 lituà, 2 croats, etc... Qui ho vulgui entendre, ja ho entendrà.
L’encegament estatalista d’alguns, en veritat, els impedeix una visió clara de l’Europa d’Eurovisió, justificant les derrotes a partir de mitges veritats, com aquesta suposada “politització” del sistema de votació. El sistema de votació popular no ha existit sempre, però quan el vot es portava a terme mitjançant un jurat també apareixien sovint les afinitats diplomàtiques, culturals i geogràfiques a l’hora d’atorgar els tan preuats twelve points. En aquest sentit, a tall d’anècdota caldria destacar la poca vista dels letons a l’hora d’elaborar la seva estratègia. El grup va cantar en italià, cosa una mica curiosa si tenim en compte que la resta solen passar-se a l‘anglès quan volen obviar la llengua pròpia. Hauria estat un reclam fantàstic per obtenir punts d’Itàlia, és clar, però és que Itàlia ja fa uns anys que no hi participa, ni en les actuacions musicals ni en les votacions…
Sigui com sigui, Eurovisió no va néixer ni és un mer concurs musical, sinó una mostra de la unió cultural dels estats d’Europa, en un sentit lax del terme. I ho dic perquè, com bé se sap, hi participa algun país que no pertany pas (o del tot) al marc terriorial europeu, com Israel. Penso que en tot això cal tenir en compte què representa Eurovisió per a nosaltres i què representa per als anomentas Països de l’Est. Molts països de l’antiga òrbita comunista s’han sentit injustament desplaçats del mapa sociocultural que consideraven propi: Europa. Eurovisió és un punt de trobada que molts d’aquests nous ciutadans europeus tracten com una manera de legitimar la seva plena pertinença a Europa. Per aquest motiu, els residents en aquests estats i la multitud d’immigrants que viuen en d’altres estats europeus més rics, es llencen a votar els que consideren els seus representants. La unió forçada sota el marc del socialisme dictatorial els ha unit en qüestions, encara que caldria establir diverses zones d’influència: L’Europa balcànica, amb estrets lligams malgrat tot; l’Europa central (Polónia, Txèquia, Hongria), més individualista; l’Europa russòfona, fortament unida culturalment; l’Europa bàltica, amb tendències dividides entre la russofonia i el propi marc bàltic i/o escandinau, etc.
En canvi, penso que aquest euroentusiasme no es troba tan a l’alça entre la població dels estats que tradicionalment han participat en el concurs. A l’Estat espanyol hi va haver uns anys que el jovent renegava de l’espectacle, limitant-lo a l’interès de la gent gran. Ara mateix sembla que tant el canvi d’estètica musical al si d’Eurovisió com l’impacte de certs programes concurs televisius de tipus més o emnys musical han afavorit el retorn de molts joves al seguiment d’aquest show paneuropeu.
D’altra banda, va ser indignant sentir les paraules d’un dels presentadors espanyols desplaçats a Helsinki, integrat dins la delegació del país, que recriminava al sistema de votació una suposada parcialitat política i un menyspreu dels elements artístics. I ho feia tot dient que a Televisió Espanyola la preparació del concurs li havia costat molts diners i que no podia ser que després d’aquella inversió tan important obtinguessin solament un vintè lloc. Deplorable. Tanmateix, tots estaven d’acord: Espanya pateix el mal del nou ric que a més es creu el melic del món.
Dit això, sols vull indicar que, mentre escric, l’enquesta d’avui del País digital sobre la possibilitat de canviar el sistema de votacions a Eurovisió és commovedora, amb un 90% a favor: L’orgull ferit d’una gran majoria de fervents televidents defensors del xoc de civilitzacions entre l’Est i l’Oest.

Catalunya no menysprea allò que ignora?

Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.

La política identitària del Partit Popular

Durant la discussió sobre l’Estatut de 2006, els líders del PP tant de l’Estat espanyol com de Catalunya no van parar d’acusar els defensors de la reforma estatutària de plantejar problemes que no interessaven la ciutadania i d’omplir-nos el cap amb palla identitària quan els problemes “reals” de la gent són uns altres. Una falsedat com una casa, ja que si avui en dia tenim problemes amb RENFE i amb el transport en general, que sí que afecten i preocupen a centenars de milers de ciutadans, ha estat per una manca d’eines que possiblement l’Estatut resoldrà.
Doncs molt bé, a hores d’ara ens hem passat un bon parell de setmanes amb el gran problema identitari del PP, que es diu ETA, una ETA moribunda, desorientada i esquerdada. Sense discurs, sense projecte definit ni d’Estat ni de societat, sols amb l’interès creixent de crear confusió i odi entre els espanyols, el PP està convertint-se en el màxim difusor de problemes identitaris que no preocupen o no haurien de preocupar a tanta gent. Aquest és el seu gran èxit (fàcil si contemplem el seu entorn mediàtic): Vendre veritable porqueria identitària com si fossin els grans problemes de la societat de l’Estat espanyol. Perdonin, penso que les coses van per un altre cantó: Els preus dels habitatges, els conflictes de l’aigua, les deslocalitzacions, els reptes educatius... Durant tota la legislatura el PP s’ha dedicat a parlar-nos de les seves grans obsessions ideològiques: religió, sexualitat i nacionalisme centralista.
En aquest sentit, penso que l’estratègia del PSOE hauria de girar radicalment, per començar a plantejar les coses pel seu nom: “Senyors meus del PP, us dediqueu a fer política identitària que en realitat no preocupa”. Deixeu que s’esgargamellin cridant consignes sobre Espanya i comencem a parlar seriosament de temes com el fre a l’especulació immobiliària i l’ajustament de preus de l’habitatge, el desenvolupament industrial i la recerca especialitzada de qualitat, la cultura i l’aprofitament racional de l’aigua, les possibilitats d’integració dels immigrants, la reforma universitària i la introducció de noves metodologies, llengües i matèries a l’escola, etc... Deixem que es perdin amb la seva identitat sacrosanta espanyolíssima, catolicíssima, reaccionària com sempre. Deixem-los naufragar i marquem l’agenda en un altre sentit. El gran error socialista va ser participar en la imposició de pseudoproblemes davant de les grans preocupacions dels ciutadans, malgrat les importants reformes que certament s’han dut a terme en aquests darrers anys, tant en àmbits autonòmics com des del govern central. Viure en terres espanyoles pot resultar un plaer, però hi ha aspectes que o bé es milloren o bé acabarem tots a la cua d’Europa.

A l'Eloi Castelló

Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.