Del cànon al màrqueting

L’obertura del cànon literari ha estat una de les reivindicacions històriques que les esquerres culturals han defensat amb vehemència i bona part de raó. L’obertura del cànon cap a les escriptures menyspreades pels poders elitistes i centralistes sembla ja una de les fites del segle XX que cal valorar rigorosament com un efecte de democratització i humanització de l’art, malgrat els miratges òptics que superficialment podrien contradir aquesta afirmació. Ara bé, quan parlem del cànon no podem evitar situar-nos en el marc institucional. Una de les principals institucions encarregades de fixar una de sèrie de pautes que puguin dur a un o diversos cànons opcionals és la universitat. No estic segur si la universitat catalana ha sabut realitzar aquest paper amb solvència. Potser no ha tingut els mecanismes adients per fer-ho, donat que calia recuperar uns anys preciosos de manca d’estudis, anys furtats per dictadures i opressions que encara cuegen en boques nefastes. O potser han coincidit incapacitats d’habilitat acadèmica i de poder real a l’hora de dur a terme les operacions requerides. En molts casos, es fa més feina des d’universitats foranes, gràcies a l’activitat d’investigadors estrangers, que no pas a casa. En tot cas, les institucions canonitzadores no tenen la seu únicament en l’ensenyament superior. Els organismes del govern o les grans marques editorials en són partícips, sobretot en esdeveniments de canonització pública de gran volada. Penso, tinc aquesta impressió, que encara duem una llosa dels temps d’opressió abans esmentats, consistent en la por a la crítica dels escrits literaris en català: Puix és en català, Déu li'n don glòria. Ja sabem que sí que hi ha crítiques entre capelletes, però el fet mateix que es tracti de capelletes n’elimina qualsevol legitimitat de versemblança institucional. La qüestió més greu arriba quan cal realitzar institucionalment una promoció d’autors en llengua catalana fora de casa nostra. La incapacitat canonitzadora fa que no disposem de les armes de màrqueting adequades. Un dels principis d’aquest art de la persuasió contemporània és l’economia dels missatges per a la fixació. Si parlem del màrqueting de productes de qualitat (que tant podria ser oli de les Garrigues, vi del Priorat o un escriptor de Manacor, en el nostre cas), es tracta d’un punt clau. No podem esperar que realitzar una promoció adient d’un cànon obert sense mires estètiques o literàries. Calen uns quants noms contemporanis, una selecció en l’àmbit de la novel·lística, la narrativa curta, la poesia i el teatre (que encara es considera curiosament com a integrant de la literatura) per propiciar una imatge de la literatura catalana de qualitat arreu del món. Ens ha mancat, és veritat, un premi Nobel que ens fes de pal de paller. Cal, doncs, construir un bon bastiment que ens permeti sortir a fora amb dignitat i credibilitat. La nostra cultura pateix d’un gran desconeixement a l’exterior. Si resulta que la primera novel·la que un alemany llegeix traduïda del català és, posem per cas, L’últim evangeli de l’Hèctor Bofill, ja l’haurem espifiada. Molt probablement no provarà de llegir Moncada, Porcel, Cabré, els Riera... Els estereotips psicològics de les persones i la manca de temps en un món ple a vessar d’oferta cultural no jugarien al nostre favor. És imprescindible, doncs, una política de traduccions, més dinamitzadora que normativitzadora, que, en contacte amb d’altres entitats i personalitats del món literari a casa i a l’estranger, arrangin estratègies i línies d’actuació.