Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.
3 comentaris:
L'enyorarem. Enyorarem les seves paraules, el seu somriure, la seva presència.
Rich
Moltes gràcies Alfons per aquest poema. Unes poques paraules ben trobades poden tenir més força que un llibre sencer.
"El pont sever de les cadenes"... Crec que tots els que hem estat a Budapest sabem de què parlaves.
A l'Eloi li hauria agradat molt.
Una abraçada,
Roger Costa Solé
Tàrrega
Jo treballava amb ell a l'Autònoma, a mi i a tots els companys se'ns fa difícil anar a la feina i sentir la seva absència, la seva presència....
Belén Garí
Publica un comentari a l'entrada