Nova època

Nova època

diumenge, 3 de juny de 2007

Una Orquestra oblidada

Orquestra Club Virgina és una pel·lícula que, com moltes altres del cinema espanyol d’una certa època, va passar per les pantalles sense pena ni glòria. Molts continuaran veient-la com una obra iniciàtica sense suc ni bruc, la història d’un jove que entra a la maduresa a través del contacte amb uns adults que les han vistes de tots colors. En efecte, aquest podria ser el nucli central de la pel·lícula per a aquells que es fixen sols en qüestions argumentals i no saben trobar el sabor més saborós dels fruits artístics.
Veient-la de nou en aquest nou context nostre penso que ens permet entendre el pas a un tipus de llenguatge i d’actituds que después s’ha convertit en paradigmàtic en la majoria de produccions fílmiques (de pantalla gran i televisió) a tot l’Estat espanyol. Però l’Orquestra que toca i toca ens parla principalment de fets i actituds, i d’història. Ens situem a finals dels anys 60, en una Espanya que arriba al final del franquisme però que encara suporta molts complexos i tràngols del passat. Una orquestra de músics de mitjana edat (i el fill de l’empresari) inicia una gira per l’Orient Mitjà, amb Beirut com a culminació.
Primerament, la gira de l’orquestra per l’Orient Mitjà, amb un mític El Dorado en forma de Beirut al qual mai arribaran, treu a la llum una visió colonialista i intolerant de l’Altre. Aquest discurs es reforça amb la mirada autorial en la realització del film, que presenta els indígenes com a mers partenaires, inferiors i aliens, en aquesta corranda musical d’artistes frustrats. Un dels episodis més simptomàtics és el cas d’agressió per part dels membres de la banda a un taxista àrab que defensa que les taronges de València no són les millors del món. Però es tracta sols d’un exemple d’un extens desemmascarament del passat imperialista i dominador d’uns espanyols creguts i cobdiciosos. Tot el periple consisteix en una cursa d’obstacles per sobreviure amb “dignitat” (de fatxenda, evidentment) en un món postcolonial controlat pel dòlar i la cultura anglosaxona, francesa o italiana.
També voldria focalitzar l’atenció en el tractament de sexe, dels gèneres i de les orientacions sexuals. Els mascles de la pel·lícula són agressivament heterosexuals. Es comporten amb les dones amb un menyspreu fora de mida. Llevat del jove, que les veu passar, és clar. Hi ha encara una altra excepció: Soliman. Aquest és (sovint) el bateria de l’orquestra, un personatge interpretat per Pau Riba, amb un guió gairebé tan radicalment nul com la majoria de noies i senyores que apareixen al film. En Soliman, potser no cal ni dir-ho, és l’homosexual del grup, tot i que no acaba de sortir de l’armari. Es poden comptar amb els dits d’una mà en les quals diu alguna paraula o frase: ¿Hi ha millor imatge de tots els anys de silenci, d’ocultació i de por per part d’un col·lectiu que comença a tenir veu pròpia? Soliman és una presència divertida, que protagonitza un parell d’anèctodes, tot i ser membre de l’orquestra com la resta. No passa d’aquí.
La dona alliberada és una joveníssima Emma Suárez, que amb aquest paper em sembla que donava un tomb a la seva brillant carrera cinematrogràfica, agafant embranzida de masses per consolidar-se després com a musa de Julio Medem. La jove cantant a qui interpreta té veu pròpia i decideix, en la mesura de les possibilitats, el que vol. És clar que viu a Londres i no pas a l’atapeïda Espanya. Fins i tot, Ulisses sense pàtria (és a dir, sense pare-mirall-fal·lus), es permet el luxe d’agafar un taxi des de Damasc fins a Aman per oferir un parell de petons de comiat al jove protagonista, veu i ulls de la pel·lícula.
És precisament la transparència dels ulls d’aquest noi i la presència de la seva veu encara clara allò que facilita a l’espectador trobar-se amb un món que sembla paròdic però que no ho és gens, el que permet establir un discurs de crítica subtil i ferma envers una sèrie d’actituds i de complexos, com deia. Una de les frases que em sembla més reveladora del film (i n’hi ha força) és el significat que dón de “ser español” El Negro, malnom del trompetista del grup, madur i curtit per l’alcohol i per una manca d’estabilitat permanents. “Ser español” vol dir ser músic i actuar com a tal, o com a mínim això és el que entén el protagonista després de la llarga explicació del Negro. Es tracta d’una despolitització de la categoria d’espanyolitat que la carrega paral·lelament d’una forta ideologia gràcies al context de la pel·lícula: Ser músic per al Negro i els seus companys és ser un prepotent (gallet picaresc), un masclista (de farol), un colonialista (fracassat), sense cap mena de punt d’orientació en l’existència, plenament individualista. Agafa, doncs, una significació que enllaça amb els plantejaments unamunians, per exemple, alhora que consolida el naufragi modern de l’espanyolitat. Gràcies per la pel·lícula, ha estat un plaer tornar-la a veure.

Cap comentari: