Nova època

Nova època

dilluns, 19 de maig de 2008

In vino statistica

Un estudi encarregat per l’Incavi, l’Institut Català de la Vinya i el Vi, ha posat sobre la taula alguna de les dades que alguns sospitàvem sobre el món i la cultura del vi a Catalunya. I alguna de les paradoxes del nostre país: “Els catalans valoren els vins de Catalunya però els consumeixen poc”. Bona forma de valorar quelcom si no es consumeix! I no es consumeix perquè la tendència és comprar vins de procedència forània. Però… ¿Què ha de fer sinó un consumidor que als supermercats catalans troba vins de la Rioja, les Castelles o Andalusia en una posició de privilegi (també quant al preu) sobre els magres vins penedesencs del prestatge, en què rarament treu el nas alguna ampolla de les DO Priorat, Montsant o Catalunya? ¿Sabeu que la quota d’espai dels vins catalans als nostres super- i hipermercats és d’un desolador 25%? Simplement, vomitiu. ¿Quantes vegades podem canviar de restaurant perquè sols hi hagi riojas? ¿Com pot ser que en terra privilegiada de vins com és Catalunya el 43% del vi consumit en hosteleria sigui de la Rioja? ¿El panorama de l’oferta marca la demanda? ¿És tan vergonyosa la nostra submissió vinícola a mercats forans que fa que costi parlar-ne sense menysprear implícitament o explícita la societat catalana?
La configuració del mercat de vins en l’imaginari col·lectiu català no valora en realitat els vins propis, sinó la Rioja, els Ribera, els blancs gallecs, els generosos andalusos, i, en un nivell més abstracte, el francesos de Burdeus i Borgonya. Es tracta probablement d’un esquema mental producte del franquisme i de la seva regionalització propagandística de les (suposades) virtuts del productes de la terra, que encara impera en les consciències de molts. Tanmateix, a les altres zones productores de vi de l’Estat espanyol tenen les coses més clares: Busqueu un priorat o un montsant a restaurants de Valladolid o Salamanca, que és el territori dels ribera de duero… Quan s’arriba a l’aeroport de Valladolid, de seguida es troba un quiosquet de souvenirs. Tots els vins són Ribera de Duero. Qui pogués somniar una situació semblant als aeroports de Reus, Girona i Barcelona! (Cal dir que en aquest darrer la botiga Cal Pere fa una tasca prou digna de valorització dels nostres vins, tot i que s’hi poden trobar productes d’arreu de l’Estat espanyol i alguna ampolla francesa. No és el cas d’altres establiements d’aquest nostre aeroport, on resulta complicat trobar-hi vins dels Països Catalans).
A diferència de la valoració que se’n fa oficialment, em sembla força preocupany que solament un 66% dels consumidors de vi (repeteixo: consumidors de vi) esmenti espontàniament la DO Priorat. Una marca que ha conseguit refundar l’economia de tota una comarca, que produeix vins d’una qualitat extraordinària i que tants experts internacionals ha posat pels núvols, un lloc que hauria de ser mític (no tant pel tast directe, sinó en l’imaginari col·lectiu), resulta que és esmentat per un terç d’aquelles persones que beuen habitualment vi. ¿I què beuen? La “cocacola” del vi hispànic. Si a Califòrnia aquesta “cocacola del vi” són els productes de la varietat zinfandel, a ca nostra són els riojes de categoria mitjana-baixa: Un líquid impersonal, agradable, que es pot barrejar amb cola o gasosa sense cap conflicte de consciència. I aquest és un dels greus problemes presents en la qüestió de l’imaginari plantejada abans: L’easy-drinking es troba vinculat estretament als riojes, una mica (com denoten les enquestes) als penedès. Com que la població del nostre país té una educació en vins més que mínima (malgrat els cursos de tast, els programes a la tele, les fires de vi, etc), la tradició fàcil dels sabors coneguts i lleugerets es manté. Per a un català massa plaer pot ser un orgasme salvatge incapaç de controlar, i per això els evita… Qui sap.
L’INCAVI s’ha proposat portar a terme polítiques de promoció del vi català. Ja era hora. ¿No era aquesta una de les seves principals funcions fins ara? La idea principal es diu “Debatdevi” i consisteix en un debat entre tots per trobar fórmules de millora d’aquest desastre. És a dir, estan desesperats. es troben amb el mateix problema que els gestors de les grans transicions polítiques: Com transformar la mentalitat de la població de manera ràpida, sòlida i efectiva?

2 comentaris:

guillem ha dit...

Home, jo estaria d'acord amb el rerefons del teu text, però sense aquest rerefons de nacionalisme vitivinícola que hi afegeixes, i que al meu parer desllueix una mica el teu argument. Ni tanto ni tan calvo. De la mateixa manera que els comportaments maquinals heretats ("oh, rioja!", "oh, ribera!") són irritants, aquest "sinn féin" etílic podria resultar suspecte. El que dius dels priorat és molt cert. Ara, això de la "cocacola hispànica" i de les barreges amb gasosa és una hipèrbole bastant bèstia. Trasllueix el mateix tufet elitista de què m'acusen a mi de vegades en relació amb la música... Però, en fi, tot el que sigui combatre la ignorància i el mal gust em sembla acceptable. Digue'm il·lustrat...

Alfons Gregori i Gomis ha dit...

Ai, és cert que a tot arreu de l'Estat espanyol i arreu del món s'elaboren vins deliciosos. Cada cop amb més coneixement enològic i a preus en general accessibles (comparativament). Tot això és cert, més enllà del nostre "patriotisme etílic". Ara bé, allò que volia denunciar és la "ideologia vinícola" dominant als PPCC, que em sembla vergonyosa. D'altra banda, la imatge del "tinto de verano" no es referia tant a la qualitat dels rioja de gamma mitja-baixa (que no aporten res, en general, val a dir-ho, i això n'és una mancança), sinó al fet que la majoria dels seus consumidors són aquells proclius a la introducció de gasosa en el líquid bàquic.