Nova època

Nova època

dilluns, 17 de febrer de 2014

Les declaracions d’Alicia Sánchez-Camacho que han aparegut avui a la premsa no poden ser sinó un pretext per fer un parell de reflexions que val la pena posar sobre la taula. La dirigent del PP a Catalunya (“PP català” és un oxímoron ideològic) ha dit, culminant una seguit de nefastes i perverses intervencions sobre el tema, que Catalunya no és una nació i no ho ha estat mai. I que l’espanyola és la més antiga d’Europa. Aquesta mania seva de confondre “estat” i “nació” és, en la vessant acadèmica, la demostració de la seva absoluta ignorància, i la ignorància dels seus votants a cada costat de l’Ebre, que permet aquesta i moltes altres salvatjades. Però, qui és Sánchez-Camacho? Doncs una representant del colonialisme espanyol més tronat i grotesc. El seu pare va arribar a Catalunya com a ocupant i va col·laborar activament, com a guàrdia civil, en la colonització del país, iniciada molt abans. Alicia va mamar anticatalanisme a casa i al quarter des de petita, si és que pot desmembrar-se “casa” i “quarter” en el model d’ocupació de Catalunya desplegat per les autoritats espanyoles. Jo, de petit, anava a una escola que estava al costat del quarter de la guàrdia civil de Tarragona, i per tant no vaig tenir altre remei que compartir classe o pati al llarg de la infantesa amb desenes de fills i filles de les forces de l’ordre colonialistes. Conec perfectament, doncs, la mena de tabolleria ideològica en què es va criar Sánchez-Camacho, i que gaudeix (sempre somriu) reproduint fins a la sacietat des de les files del partit que millor representa tant l’herència franquista com el colonialisme històric implantat a Catalunya. El seu pare va venir amb una missió a Catalunya, fent ús d’armes per amenaçar la població que s’oposava ideològicament al franquisme, i ella la continua amb la pell d’ovella de la democràcia, tot i que conserven les armes. Algun excompany de partit (l’Alejo) o col·lega d’estratègia (R. Díez) han demanat que les facin servir i tot! Tot sigui per reprendre el poble català, que no és nació, diu, malgrat la llengua, el dret, la cultura, les tradicions, la Dinastia de Barcelona, la literatura, etc. Això sí, Espanya, on els ciutadans fins al 1714 ni s’entenien (després molts tampoc), ni heretaven igual, ni pagaven els mateixos impostos, ni tenien la mateixa concepció de sistema polític monàrquic, ni celebraven igual les Festes, Espanya sí que és, al seu parer, una nació. Néixer al si d’una família d’ocupants no et fa un o una colonialista, òbviament. Un cop crescudet o crescudeta, cadascú és lliure de votar o d’integrar-se activament en partits polítics o entitats que defensin una orientació política o una altra. El problema no és que Sánchez-Camacho sigui filla d’un senyor armat aliè a la cultura catalana i sota les ordres de les autoritats franquistes, no. La clau de volta és que aquesta dona ha assumit els plantejaments del pare i continua donant suport al colonialisme i a l’ocupació de Catalunya, amb molts més altaveus que el seu pare i creant fins i tot més malvestats entre els catalans. D’altra banda, els termes “colonialisme” i “ocupació”, diran alguns, estan desfasats: semblen propis de l’MDT, Catalunya Lliure, el PSAN... En efecte, formen part d’una manera d’expressar-se que ha quedat arraconada pel pas dels anys, a costa del pujolisme dels 6 milions i del “bonrotllisme” del discurs postmodern del mestissatge. Però que s’hagi perdut l’etiqueta, la forma lingüística d’expressar-ho, no significa pas que s’hagi modificat la realitat que provava de descriure. Per sort, els grupuscles esmentats més amunt han quedat obsolets i formen part del passat, però el colonialisme és una forma d’explotació que es correspon amb allò que s’ha viscut durant moltes dècades a Catalunya, mentre que el mot “ocupació” sols s’encarrega de revelar les accions d’uns polítics i militars majoritàriament no catalans per modificar per la força el nostre sistema polític i les nostres llibertats com a poble en diversos moments de la història moderna i contemporània. Sí: Espanya contra Catalunya. Si ho tenim clar, tindrem més recursos per evitar que els bàrbars continuïn refilant burletes les consignes entabanadores sobre la nació catalana.