Nova època

Nova època

dissabte, 5 d’abril de 2014

Rafael Casanova: l’heroi del seny davant l’Espanya de la sang

Ha estat un tema recurrent per part dels ideòlegs de C’s minimitzar o deslegitimar la figura del darrer Conseller en Cap de Barcelona abans de la victòria borbònica, encara que els verbs emprats són un eufemisme: ridiculitzar, insultar, matxucar. Forma part del seu projecte de fer una història de Catalunya en què els herois patris són uns covards o, simplement, uns funcionaris de poders estrangers que contribuïen a un conflicte dinàstic en territori espanyol (sobretot això, espanyol). Ara, apareixia aquesta mateixa idea en un article d’opinió a El País signat pel diplomàtic Juan Claudio de Ramón, que l’anomenava “héroe improbable y mártir imposible”, seguint les tesis d’aquells que pregonen que Casanova no va deixar la vida durant el setge, ni va ser executat pels malvats filipistes, ni tan sols va exiliar-se com d’altres milers de companys seus de bàndol. És cert: Casanova, després de recuperar-se d’unes ferides que demostraven (com a mínim això) que la guerra sí que va existir i que va lluitar-hi posant en risc la seva integritat, va mirar de reprendre l’activitat professional i viure en un segon pla fins a la seva mort, patint durant anys els efectes de la confiscació de propietats que va imposar el nou poder victoriós. La mentalitat castellana no pot capir l’heroisme de Casanova, que és la digna valoració del seny: l’ensulsiada militar i política no havia de conduir a l’anorreament del poble català, que havia combatut per les seves llibertats i per això resistit fins al final – per cert, qui és creu l’argument de que tot plegat era sols un conflicte dinàstic amb una Barcelona que va astorar l’Europa coetània amb la intransigència i la valentia dels seus defensors? La qüestió, per a Casanova i força d’altres resistents, va ser resistir fins al final, vivint per poder transmetre uns valors, uns sentiments i una llengua que no havien de ser arrabassats per la barbàrie amb què havien actuat els filipistes en front dels signes d’identitat catalans. Casanova és un baula més en la història d’un poble que va sobreviure com a tal justament perquè va tenir aquestes baules, centenars, milers, milions. Una mentalitat tradicionalista com la castellana no pot entendre-ho: necessita herois que donin la vida per la pàtria, que morin amb l’honor intacte. I aquí arribem al punt clau: l’honor. Si molts castellans han menyspreat històricament el poble català (i alhora n’han infravalorat la capacitat de supervivència) és perquè hi veien un grup de gent covarda i mancada d’honor, institució sagrada que cohesiona la seva cosmovisió com a mínim des del Segle d’Or (llegiu Calderón, Lope...) fins a la més rabiosa actualitat. La seva visió és tan tradicionalista, tan immobilista, que ha portat el seu president a justificar-se en “la sang” per defensar la espanyolitat dels catalans. Sembla increïble venint d’un senyor el partit del qual s’ha creat tot un discurs d’ultramodernitat liberal (mera aparença superficial, amb el prefix intercanviable), però al final, quan donen tombs i tombs al seus arguments, sempre acaba sorgint l’os nu del seu ideari. De fet, el text que ha donat peu a la reflexió que llegiu acusa l’ofrena de flors a Casanova de “ceremonia de añejo nacionalismo romántico”, mentre que l’autor mateix se li veu la cresta quan acusa el Conseller en Cap de poc heroi. Què és el romanticisme si no l’opció barroca del contrast de contraris (clarobscurs dels temps) traslladat des d’una metafísica cada cop menys teocèntrica envers el camp dels sentiments sensibles, en un camí a una metafísica cada vegada més estetitzada? El romàntic cerca la mort si no pot viure una vida bella (honorablement bella, diríem), i una de les frases més romàntiques à la Byron és allò de “'Live fast, die young and leave a good-looking corpse”, de la pel·lícula Knock on any door (1949). I en força discursos domina la sang com a imatge de donar-ho tot, el tot en contraposició a tota la resta... Les contradiccions del discurs espanyolista són arreu, i en realitat tenen a veure amb la conformació a un model cosmovisual que és diferent del català. És aquest mateix model el que fa dir a Juan Claudio de Ramón, proper pel que sembla a Federalistes d’Esquerres, que la Constitució espanyola del 78 és moderna, democràtica i inclusiva, sense atendre al fet que va ser fruit d’un pacte en què una de les parts havia pres el poder de forma il·legítima, mai va pagar judicialment ni política cap preu i va pressionar fins al final per obtenir uns mínims d’amenaça violenta en la norma màxima, tant en l’article 8 sobre la funció de l’Exèrcit en la unitat del territori estatal, com en la inviolabilitat del Cap d’Estat, aspecte que violenta qualsevol norma jurídica seriosa i que apropa Juan Carlos en allò que volia ser: una mena de Franco però en democràcia. El diplomàtic espanyol autor de l’article parla de federalisme i d’espanyolitat, criticant el PSC per tenir por de reivindicar la bandera espanyola. Bé, amb tot aquest llast històric, quan el PSC es faci seva la bandera espanyola i s’hi retrati massivament aleshores ja s’haurà convertit en C’s. Imatge: Tribuna de Europa

Cap comentari: