Nova època

Nova època

dimarts, 2 de setembre de 2014

Amic No Amat

El diari El País ha tornat a cedir el seu espai-altaveu a una de les veus que arremeten contra el procés democràtic obert a Catalunya. En aquest cas, a l’apartat “Tribuna” del 2 de setembre, Nuria Amat ens ofereix un text emotivament titulat “Querido Orwell”, el subtítol del qual assegura que l’escriptor de 1984 s’escandalitzaria davant la situació que viu avui en dia Catalunya. La il·lustració que l’acompanya, en què veiem una persona escrivint un mecanoscrit amb una estelada clavada a l’esquena i el rajolí de sang consegüent, ens aporta la pista definitiva sobre el tema i la perspectiva de l’article.
L’articulista es presenta com una mena de poeta-artista assetjada pel nacionalisme independentista d’un govern i d’una gent que descriu emprant un vocabulari militar (“ha izado sus banderas guerreras”, “zafarrancho”, “cornetas”, “territorio comanche”), força curiós perquè si una cosa no tenim és exèrcit propi. La manipulació, doncs, comença des de les primeres línies del text.
Anem pas a pas. Comença la seva argumentació: “Desde que Cervantes llegó buscando la imprenta de sus sueños, Barcelona ha sido centro neurálgico de alta literatura”. Abans, no: cap i casal de la dinastia regnant a la Corona aragonesa, no era un focus creatiu clau de literatura culta: no compten ni Bernat Metge, ni el Consistori trobadoresc de Barcelona, ni un llarg etcètera. Cervantes ens va batejar i a partir d’aleshores hem estat focus d’atenció, cosa curiosa tenint en compte que durant l’anomenada Decadència (s. XVI-XVIII) a Barcelona van aparèixer ben pocs autors en català o en castellà de primera línia. Percebem clarament, doncs, la ignorància i els prejudicis de l’autora de l’article. Mentre ens acusa de tenir muntant un “festival folclórico” (tot espanyolista reputat no pot renunciar mai a aquest adjectiu per descriure el fet català), afirma sense manies que “los grandes escritores del mundo han dejado de venir a visitarnos”, “como si la fraternidad de cultures y acentos hubiera desaparecido del todo”. Bé, a banda del menyspreu envers tots els creadors locals, especialment aquells que s’expressen artísticament en català – menyspreu que òbviament no es podria permetre a llocs com Madrid, Valladolid o Sevilla –, Amat vol fer creure a Julian Barnes, Mo Yan, Rafael Chirbes, Orhan Pamuk, Michel Butor, José María Merino, que no han estat fa poc a Barcelona, que van ser enganyats pel govern català, que els ha devia dur a Madrid per evitar la vergonya d’un públic provincià... I solament esmento una mínima selecció dels centenars de brillants escriptors i intel·lectuals del món que han visitat Barcelona en els darrers anys; i mentre la visiten sovint comparteixen experiències als mitjans o amb professionals del seu àmbit. Allò que Amat voldria dir és que ja no viuen a Barcelona, com van viure-hi diversos anys García Márquez o Vargas Llosa. Però clar, no pot escriure que a la ciutat ja no viuen grans escriptors, perquè exclouria d’aquesta magna categoria els autors en castellà Mendoza, Marsé, Peri Rossi, Vila-Matas, etc. Això de visitar, doncs, s’ha d’entendre com una visita llarga i d’escriptors en castellà.
Davant de les afirmacions insidioses d’Amat, resulta sorprenent, que els “nacionalistes” catalana que organitzen els actes del Tricentenari de 1714 convidin als debats personalitats com Zygmunt Bauman, Richard Sennett o Sami Naïr. Això no vol dir que aquestes personalitats combreguin amb la independència de Catalunya, però en tot cas el diàleg intercultural i cosmopolita hi és: perquè els catalans vivim en una societat cosmopolita i diversa, i la majoria ho vol continuar fent, i molts intel·lectuals catalans de gran vàlua a favor de la independència, “els quadres de l’independentisme”, que en diríem, en són resultat i no volen renunciar-hi de cap manera. Cal abolir, tanmateix, als estereotips de provincianisme que l’article d’Amat torna a posar en òrbita, perquè són injustos, basats en prejudicis i a més ridículs.
De fet, Amat no s’està de fer declaracions demagògiques, o bé és que té uns poders sobrenaturals que ens hauria d’aclarir: “Por eso los nacionalistas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell, a la vez que rechazan libros de valor intelectual o estético alejados de la emoción patriótica y de opinión opuesta a sus tejemanejes nacionales”. Gros: deu poder entrar a totes les cases i veure totes les prestatgeries, i llegir totes les ments! Ella és el Germà Gran de què parla en relació a la Generalitat de Catalunya. Quan Amat assenyala que ni les Notes on nationalism d’Orwell convencerien a un nacionalista català de deixar de ser-ho, anem al fons de la qüestió, ja que hem estat utilitzant una paraula ben poc encertada per descriure el fenomen sociopolític de resistència catalana davant les agressions del poder castellanitzador: “nacionalista”. Quan Orwell i d’altres intel·lectuals tracten del nacionalisme es refereixen a un pensament reaccionari i xenòfob. El moviment català d’alliberament nacional no ho és ni ho ha estat en la majoria de les seves expressions, mentre que aquesta categoria s’ajusta perfectament a destacats grupuscles espanyolistes ubicats a Catalunya que no són pas defensors de la independència.
Després continua amb la cançoneta de la manipulació històrica, repetint com un autòmat la falsificació difosa de forma massiva i monopolitzadora durant el Franquisme – la Guerra de Successió va ser una guerra estrictament dinàstica, diu, però els separatistes hi veuen una “guerra civil de victimización de catalanes, como si Cataluña hubiera perdido una guerra cuando en realidad no hubo vencedores ni vencidos por razones de país, sino por dar apoyo a uno de los dos reyes en palestra”. I com és que la majoria de catalans van continuar lluitant un cop l’Arxiduc Carles es desentén de tot plegat en base als pactes establerts després d’heretar la corona imperial? Com és que el lema de la defensa a ultrança a Barcelona parlava de les llibertats dels catalans? Per què destacadíssims historiadors – tant catalans com espanyols i estrangers – parlen de “guerra civil” per referir-se a la Guerra de Successió? Però el més fort de l’argumentació d’Amat: no hi va haver ni vencedors ni vençuts per “raons de país”? L’eliminació de totes les institucions pròpies i de les universitats existents, l’entronització progressiva del castellà com a llengua única a nivell oficial, lla imposició de governants nascuts fora de Catalunya, les prohibicions de tota mena, l’exili massiu de personalitats polítiques i intel·lectuals (moltes de les quals no van tornar) no són per a Amat “raons de país”. Sisplau, més lectura seriosa (Albareda, per exemple), i menys xerrameca à la gauche divine.
D’altra banda, en relació a la figura del seu admirat Vargas Llosa, Amat assegura que la llengua catalana “nunca ha sido mejor valorada como en los libros sobre Tirant lo Blanc que el autor le ha dedicado”. Vaja, no en voldríem saber d’altra. Doncs jo crec que millors homenatges i lloances a la llengua i la cultura catalanes han vingut de persones que, a part de parlar bé d’obres medievals, han sabut copsar la necessitat de fer polítiques en positiu per aconseguir que els nens del país coneguin el llibre i la llengua en què es va escriure per tal que un dia, si els plau, el puguin llegir. Les lloances acadèmiques són música celestial en el món real. Més música celestial: si Riba, Espriu o Castellet haurien votat una cosa o una altra el 9-N o en el futur, a mi em sembla tan interessant com intentar esbrinar quin sistema polític o quin marc estatal haurien preferit per als pobles ibèrics l’autoritarista Unamuno de la República, el comunista Alberti, l’iberista Saramago o el catalanòfob Machado. Em sembla que Amat, si hagués de coincidir amb algú seria únicament amb Machado. En el meu cas, segur que amb cap d’ells. Riba, Espriu i Castellet formen part d’una generació passada i són les persones de les generacions actuals i vives aquelles que han de decidir el seu marc de convivència i futur polític.
Amat, mancada de qualsevol mena de rigor, acusa els responsables d’institucions i universitats de discriminació laboral per motius ideològics: “nos han ido apartando como esos insectos molestos y peligrosos”. Assegura que es fan barems de catalanitat a partir del partit al qual pertanyen (bé, sí, força dels pocs afiliats que tenen els partits amb quotes de poder estan col·locats, els del PP també), la bandera que pengen al balcó (si fos així, n’hi hauria moltes més, no?), els llibres que compren, o el nivell de llengua dels ciutadans, afirmació espectacular per part d’algú que viu en un Estat la Constitució del qual (art. 3, punt 1) obliga tots els seus ciutadans a conèixer el castellà – i havent-hi força casos de residents a qui s’ha denegat la ciutadania espanyola per baix nivell d’espanyol; ja està bé que Amat denunciï les bases que cimenten l’Estat espanyol. Sigui com sigui, si creu que aquesta discriminació existeix, i en té proves, que ho denunciï al jutjat: no li resultarà penós, ja que solament un xifra irrisòria de judicis al país es duen a terme en català.
Amat titlla d’exemplar la Transició política espanyola: i després anomena manipuladors de la història els independentistes! Com pot ser exemplar amb persones que, havent aprovat sentències de mort per motius polítics, dirigit i executat tortures a milers de ciutadans, assassinat a sang freda treballadors, gaudeixen d’un estatus d’immunitat que finalitza solament quan es van morint de vells? Amb aquest discurs Amat ja ha passat de ser una de les catalanes acomplexades de la generació d’intel·lectuals que abominava de la cultura en català a engrossir la llista de la dreta espanyola que defensa l’status quo sorgit del franquisme, amb un sector poderós intocable que ja controlava la majoria de les finances i la indústria durant la dictadura i una dreta política hereva del règim tacada per l’autoritarisme repressiu.
Amat tergiversa les relacions socials a Catalunya de forma ben matussera: “los catalanes, siempre bien avenidos, ahora divididos en un país que muchos califican de enfermo”. Això que sempre hem estat ben avinguts sí que és nou, i ens duu a la pregunta si aquest “sempre” inclou les guerres carlines, l’odi d’entreguerres a cop de pistola entre obrers i patronal, els afusellaments de dretans durant la Guerra Civil i les matances de rojos posteriors, la segregació espacial entre la burgesia i els emigrants de regions pobres d’Espanya durant el Franquisme, etc. El concepte de convivència d’Amat és, doncs, relatiu, i no inclou tampoc els conflictes patents entre els catalanistes i els espanyolistes ja en l’època democràtica, que han anat des de batalles campals fins a la indiferència extrema. En fi, usar l’expressió “ben avinguts” ja és la repera. Amb aquest concepte Amat enforteix el mite de la Transició ideal, en què tothom hauria passat a conviure harmònicament amb el veí. Amat, com és que jo i molts com jo teníem por (por!) d’expressar-nos en català a un policia nacional o a un guàrdia civil durant l’adolescència? Potser perquè llegíem la premsa? Potser perquè veiem l’odi quotidià envers la nostre llengua i cultura de molts membres de les forces de l’ordre?
I aleshores passem a la tergiversació del concepte mateix que ha donat fonament a la integració de persones foranes a Catalunya: “Si se había definido que era catalán todo aquel que trabajaba y vivía en Cataluña, el Gobierno de CiU añadió un concepto ideológico: «Y de aquellos que tienen voluntad de serlo»”. Amat usa un verb impersonal per evitar un subjecte específic, un subjecte que és en realitat el bloc majoritari aleshores de la dreta moderada catalanista i de l’esquerra catalanista i obrerista, i no pas una suposada tradició consuetudinària o la societat en el seu conjunt, com pretén implícitament l’autora. Abans del període esmentat, la distinció etnicista era la preponderant, com arreu del món occidental, simplement perquè encara no s’havia superat un cert model institucional força més xenòfob i tancat que el democràtic contemporani. Per cert: quants asturians afirmarien que un colombià que viu a Extremadura és asturià i no colombià? El concepte integracionista que ha triomfat a Catalunya és difícil d’imaginar en d’altres bandes on no ha estat necessari per la manca d’immigració o pel perfil ideològic d’una bona part de la població. A més a més, l’afegit que esmenta Amat resulta inherent a aquesta definició de catalanitat: com es pot ser d’un lloc si no hi ha la voluntat de ser-ho? Si un treballador rus viu i treballa a Catalunya durant cinc anys, però vol mantenir la consciència que és rus perquè se sent essencialment rus, quin dret té l’autora a imposar-li l’etiqueta de “català”? Aquest pensament de l’autora de l’article té molt a veure amb la imposició que ha configurat el sistema castellanitzador de l’estat: si tens un passaport, ets de la nacionalitat que defineix aquest estat i santes pasqües. Vull fer avinent que en diverses bandes d’Europa el passaport que atorga ciutadania pot contenir la dada de la nacionalitat del seu titular, nacionalitat que no coincideix necessàriament amb la ciutadania... Ara bé, aquesta no és la tradició ni francesa ni espanyola, que són les que té assimilades internament Amat.
I després, quasi per acabar, destapa l’afirmació més desfermada de totes, si és que era possible: “El poder político catalán incide directamente en la distribución de puestos de trabajo y financia con dinero público empresas culturales sectarias. Lo tienen comprado todo: editoriales, universidades, periódicos”. A veure, aquesta campanada sobre les editorials no té preu: a Catalunya té la seu principal una cosa que es diu “Grupo Planeta”, un conglomerat de segells editorials bàsicament en castellà, però també en català, el setè grup editorial del món, accionista a més de diversos dels mitjans de comunicació (televisions, diaris, ràdios, etc.) més importants de l’Estat espanyol. Quan Planeta va adquirir el Grup 62 es posava a la butxaca el 80% del mercat editorial català. El president del Grup, José Manuel Lara Bosch, és un dels líders empresarials de l’unionisme, i ja va advertir que si Catalunya s’independitzava el Grup deixaria de tenir la seu en aquest territori. Moltes de les editorials alternatives a aquest quasi monopoli són fruit de l’autoocupació, és a dir, una o dues persones en creen una per tirar endavant petits projectes: aleshores, es fan fora a si mateixos quan les coses no rutllen perquè són independentistes? Masoquisme esquizofrènic encobert? De què coi està parlant, doncs, Nuria Amat en aquest fragment? Misteri. Quant a les universitats, és clar que funcionen autònomament, és a dir, els departaments contracten i fan fora aquells que, d’acord amb la llei, poden i volen contractar i fer fora: no poden despatxar cap titular ni poden contractar gent si no hi ha diners. De fet, Amat confon en aquestes línies, de forma demagògica, les conseqüències de la crisi, que provoquen l’expulsió del sistema universitari de molts PDI sense plaça de titular, amb una mena de conxorxa política delirant. Conec bastants més independentistes que han perdut la feina a la universitat (o l’estan a punt de perdre) que no pas federalistes o centralistes. Sigui com vulgui, afirmar que a les facultats de Biologia, de Física o de Medicina es fa fora personal per motius ideològics és un atac tal als professionals de l’àmbit acadèmic que fa vergonya aliena que es pugui deixar anar sense conseqüències en un diari de difusió estatal. I que li hagin publicat els responsables de El País, que cada dia són més irresponsables.
L’article, doncs, no ha estat escrit per testimoniar una versió dels fets des d’una posició minoritària i afeblida, sinó per “jalear” (com diu ella dels tertulians sobiranistes) un públic que, de fet, no assisteix al suposat marasme propagandístic dels mitjans catalans, un públic que, en part, sent necessitat d’escoltar arguments que corroborin la catalanofòbia que els ha estat transmesa. En especial, articles com els d’Amat o de Vargas Llosa busquen inquietar i mobilitzar aquell ampli sector de la societat espanyola per a qui, de fet, la consulta no suposa cap tràngol, sinó una opció d’un poble que, si així ho decideix, podria separar-se políticament de l’Estat espanyol. Perquè, posem les coses clares: molts dels conflictes sanguinaris que hem viscut en el darrer segle al món occidental no tenien com a motivador determinant el desig d’independència d’un territori per la voluntat majoritària de la societat (Irlanda i Irlanda del nord, Txèquia i Eslovàquia, Eslovènia, etc.), sinó pels discursos militants, tergiversadors i aterradors d’aquells qui tenien el control dels altaveus mediàtics d’un sector dominant de la societat, discursos sobre una realitat sociocultural sense – o amb escàs – poder militar que no convenia a certs grups o institucions. És a dir, es tractava de demonitzar les persones que defensen una opció ideològica que no té poder militar propi o a l’abast: ho feia el feixisme amb l’esquerra, Stalin amb la burgesia i la FAI amb monges i capellans. Cal posar exemples que van acabar en matances? En síntesi, Nuria Amat està posant el seu granet de sorra a crear un clima d’odi contra una voluntat democràtica, que és justa en la seva mesura, i fins i tot solidària amb els altres pobles.
Foto: Nuria Amat

Cap comentari: