La dona del Cèsar no sols ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar. Encara que el Cèsar dugui el simpàtic nom de "Pep". Aquesta lliçó de la història, d’un to patriarcal pujat, ha assaltat una de les defensores més honrades i convençudes del panorama català. Com que es tracta d’un cas injust no caldria parlar-ne més. Però... Què significa ser una persona pública? Doncs, jugar a un joc, un joc de debò, no el de la representació política per divertiment o en èpoques juvenils de formació. La política és un món en què la personalitat esdevé pública per normes institucionalizades socialment, més enllà dels desitjos personals de cadascun dels actors del joc. I aquí cal anar en compte. El “¿per què no?” pot convertir-se en dimissió o en escàndol per satisfer la fam caníbal de molts mitjans de comunicació. M’agradaria que la dona del Cèsar tingués un nom i un cognom, que l’època de Lot hagués passat, que Sodoma i Gomorra no fossin identificades amb el meu país ni amb cap altre país, que l’àngel del Senyor es fotés de lloros i que la vida fos més amable amb els qui treballen per fer respectar la justícia i la llibertat. El pensament és viu, l’acció cal mantenir-la amb coratge.
1 comentari:
I què me'n dius de la frase: Doneu-li al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu
Publica un comentari a l'entrada