A Polònia van maldades

A Polònia, la de debò, aquella que ens evoca el fred, la vodka i, més recentment, uns manetes eficients, les coses polítiques van maldades. La culpa, com sempre, no és pas dels polítics, que simplement es presenten i fan la seva feina, millor o pitjor, sinó dels electors, que tenen la mania de votar..., de votar malament, és clar. Aquesta desgràcia passa a més d’un país, no sols a Polònia. Tanmateix, el fet de viure-hi afecta a qui escriu aquestes ratlles, i m’ha menat a una sèrie de reflexions. Per sintetitzar, diré que fa uns mesos van celebrar-se eleccions, durant les quals el clima mediàtic i el vox populi auguraven que els dos favorits, el partit liberal (PO) i el partit cristianodemòcrata catòlic (PiS), arribarien a un acord de govern per treure Polònia del llot en què els anomenats “excomunistes” l’havien duta, una Polònia burocratitzada, plena de corrupció i amb la memòria històrica bloquejada.
Els salvadors del corral parlamentari, tanmateix, no es van entendre. Oh, desgràcia! I qui va agafar la torxa per ajudar a formar govern, en les condicions de minoria que limitaven el guanyador (el PiS criastianodemòcrata), foren els partits petits del populisme i l’extrema dreta, ambdós nacionalistes a la seva manera. De moment, s’ha signat un acord de coalició entre PiS i Samoobrona, un partit liderat per un personatge populista, plat fort dels acudits i les anècdotes del desgavell polític en què viu immersa Polònia. Es diu Lepper i, traslladat al nostre corral, el podríem identificar amb en Gil, que descansi (però no en pau, que no el deixaran amb tant de pis il·legal a Marbella). Lepper ha estat condemnat per tribunals polonesos i s’ha caracteritzat per un discurs incendiari contra la Unió Europea. Malgrat que el seu partit defensa bàsicament postulats que es poden qualificar d’esquerres, ha pactat amb la dreta per la seva coincidència, profunda, en les polítiques socials (de subsidi) i nacional (antioccidentals, per entendre’ns) que, òbviament, no comparteixen amb els liberals, segon partit a Polònia i tràgicament dolguts del segon pla que han hagut d’assumir. L’extrema dreta de LPR encara no ha entrat com a tal en el govern, però alguns diputats trànsfugues ja s’han apuntat al carro del poder amb algun títol de ministre pel mig. I la voluntat dels partits de la coalició és que, per assolir “estabilitat” en la governació de Polònia, LPR s’incorpori com més aviat millor a la magnífica coalició ultracatòlica, hipersocial i cutrenacionalista. Si no hi han entrat encara no és pas per una qüestió de programes, o fins i tot de personalismes (com podria semblar a primera vista) sinó de butaques a repartir.
Bé, el nucli del problema es troba en el començament de tot plegat, és a dir, en el procés electoral que es va viure fa uns mesos. Solament algú profundament indocumentat, és a dir, mancat de la mínima cultura política, podria imaginar que encaixarien dos programes tan oposats com els que presentava el PiS (extremadament catòlic, profundament social en pensions i subsidis, alhora que marcadament nacionalista) i el partit liberal (típicament liberal, sense integrismes aznarians). Ara molts posen el crit al cel veient la coalició amb Lepper. No pensaven pas que el seu suport al PiS podria acabar servint per pactar amb el populisme de jutjat i la dreta parafeixista. Doncs, bé, en política els programes i les ideologies juguen més fort que no pas les persones (llevat de casos realment greus de crisi econòmica i nacional). I els programes dels partits i diputats en coalició tenen molts més punts de coincidència i resulten, si voleu, un indret “natural” d’encaix polític davant de l’artificiositat difícil de mantenir que hauria significat un acord amb els liberals.
A Polònia, des de la caiguda del Mur, existeix un problema greu amb la dreta, és a dir, amb la inserció de la dreta en el marc polític, profundament tocada perquè encara no ha demostrat que pugui governar correctament i amb certa “normalitat” ni ha sabut trencar ni aïllar-se de les contaminacions corruptes del règim dictatorial anterior. Alhora es troba dividida entre els sectors ultracatòlics, integristes pel que fa a la moral i “socialitzants” en relació a la política econòmica, i els sectors liberals de l’empresariat, menys preocupats per la parafernàlia religiosa i exaltadors, en diversos graus, del capitalisme salvatge. L’odi al comunisme és allò que els agermana, massa poc en els temps que corren.