Ahir es va aprovar la proposta presentada pel govern espanyol que permet als ciutadans de la UE adreçar-se per escrit al parlament europeu en català, euskera o gallec. Aquesta iniciativa ha trobat molts obstacles, especialment fomentades per aquells “amics de Catalunya” que es fan dir “populars”. No cal dir que ha estat un pas endavant, però també que la proposta ha estat amputada a causa de l’oposició a mesures més polítiques, com la possibilitat d’expressar-se en aquestes llengües peninsulars en les sessions parlamentàries. A poc a poc, i amb bona lletra, que els inquisidors són molts i tenen força. Ara bé, si parlem de torquemades, potser valdrà la pena afegir que per a molts països de la UE la realitat i la història de l’Estat espanyol constitueixen un enigma, un magma inconegut, en què encara pesen uns esquemes consolidats per la propaganda franquista, estadounidenca i d’altres.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada