Bessonada

Els pitjors malsons de molts polonesos amb seny polític i empenta de progrés han esdevingut una realitat insuperable: Hi ha hagut un pacte amb el populisme més descarat i ridiculitzat de Lepper, el ministre d’educació és un criptofeixista i el poder de la nació rau en dos germans bessons que no saben somriure, i quan ho fan semblen l’Aznar, que feia més aviat ganyotes per provocar por als menors d’edat. Viure per veure. Imagineu-vos l’escàndol que s’hagués produït a qualsevol país democràtic occidental si el cap d’estat hagués nomenat primer ministre, és a dir, president del govern, al seu germà. ¿Un Pasqual president amb un Ernest conseller en cap? ¿Un Chirac amb un chiraquet? Bé és cert que en força països d’aquestes característiques el problema resulta artificial, ja que els caps d’estat pertanyen a monarquies sense incidència real o pràctica en la vida política del país.
Dos germans bessons en el govern, ocupant a més els dos càrrecs més alts de representació, constitueix un exemple tan fastigós de nepotisme mafiós que quasevol es posaria les mans al cap. Un parell d’arguments a la defensiva suren en l’aire: Ambdós es dediquen a la política des de fa temps i, en un estat democràtic, tots els ciutadans nascuts allí tenen dret a ser elegibles per a un càrrec, si no es troben en situació jurídica i/o penal incompatible. Cap dels dos soluciona el problema d’estètica (o d’antiestètica) que sintetitzen aquest parell d’homenets que amb prou feines saben vocalitzar. Darrerament, a més, han demostrat que són tan curts de mires en el seu nacionalisme acomplexat que qualsevol rucada els converteix en lleons ferits. El més trist de tot és que aquí ningú reacciona amb fermesa: Ni el món econòmic, ni el món cultural ni el món polític de l’oposició. Tot és resignació, com si la democràcia fos la clau per obrir qualsevol porta, fins i tot la de la duplicació fisonòmica en el poder. De fet, la cosa de la bessonada aquesta que els ha caigut als polonesos dóna per a moltes pel·lícules antiutòpiques i de terror fantàstic. A veure si algun productor de Hollywood s’hi anima... La democràcia, companys, no ha de ser un ídol, un comodí que ens permeti fer allò que ens surt dels nassos si ens han escollit per majoria. La responsabilitat i l’honestedat davant dels ciutadans, el bé del país i l’avenç de la societat suposen un requisit imprescindible. Sigui com sigui, van ser els mateixos polonesos qui van donar els càrrecs assenyalats als candidats i germans Kaczyński. Que s’ho facin mirar, sisplau!