Desaprendre

Desaprendre és un mot que a primera vista pot sobtar, i resultar molest o intolerable. L’aura positiva que ha cristal·litzat al voltant del mot ‘aprendre’ desqualificaria per se el seu contrari. A més, si es realitza una petita anàlisi del mot ens trobem que s’associa fàcilment amb l’oblit, el gran dimoni que, particularment en terres de la Península Ibèrica, ha suposat un dolor fàctic en moltes de les víctimes de les guerres i els conflictes. L’oblit i la desmemòria alcen el cap com a botxins de béns preuats, assimilats en forma d’experiència i de valor. Igualment, també pot evocar l’hedonisme radical, com a corrent que rebutja el fet mateix de suportar el possible pes negatiu de certs “aprenentatges” i es mostra absolutament irresponsable en el marc humà de convivència. En realitat, el mot ‘desaprendre’ resulta una revolta cognitiva contra la indoctrinació judeocristiana del coneixement en negatiu, indoctrinació que entronca de fet amb d’altres formes de pensament que no necessitaven ser necessàriament jueves o cristianes. Si ens fixem en la història primigènia, el Gènesi, font de la natura humana històrica segons la Bíblia, el pecat original suposa un mal, un element altament negatiu, un flagell en forma de taca, que condemna l’ésser humà a evocar contínuament tant la seva suposada imperfecció intrínseca com la capacitat de modelar una personalitat humana a partir d’aquest mal. En aquest segon sentit trobem el gran problema amb el valor del desaprenentatge. És a dir, la doctrina creient explicitada més amunt connecta amb la valoració del mal i de les experiències negatives (traumàtiques) com a elements que dialècticament condueixen a un coneixement més ampli i sòlid, a una maduració de la personalitat que enriqueix profundament la persona que ho aplica. Malgrat que hi hagi un component dialèctic constant en aquest procés, la veritat és que bàsicament es constitueix com un sistema acumulatiu, en el qual es valora sobretot la suma d’experiències, en molts casos ja hem dit que negatives, per assumir una personalitat diferenciada, en progrés. Es podria dir aleshores que els pecats originals, en la seva negativitat més contundent, ajuden a construir una fortalesa psicològica i cognitiva de l’ésser que li faciliten una comprensió del món i de si mateix més àmplia.
Sense ànims de contradir la totalitat d’aquests raonaments, caldria advertir que, tanmateix, el fet de desaprendre no suposa, o no hauria de suposar, l’enemic a combatre sinó un bon aliat en les finalitats bondadoses i constructives a què s’arriba, segons sembla, amb aquell aprenentatge dialècticoacumulatiu. Desaprendre significa en aquest sentit l’acte de deixar de banda, d’inutilitzar, certes experiències que es transformen dins l’ésser en reproduccions a petita escala d’aquell gran pecat original que ens taca i ens amarga l’existència amb el seu record. Assumir aquest procés com quelcom positiu ens ajuda a no ser falsament forts, és a dir, a no formar una armadura de dolor al nostre voltant per evitar futures ferides, sinó a considerar el fets de la nostra història personal com el flux d’un riu heraclitià: Panta rei. En aquest sentit, enfront de l’immobilisme implícit en el procés acumulatiu anterior, aquest model es perfecciona a través de la capacitat de moviment, de dinamisme per expurgar o exorcitzar certs elements negatius, en un retorn si es vol a determinades pràctiques paganes precristianes. Desaprendre és crear una fortalesa més autèntica a partir de la felicitat i la complicitat interpersonal, quelcom molt més arriscat i complex que l’altre model presentat. A més, al meu parer, igual que conceptes com el de desexili, el desaprenentatge no suposa una renúncia claudicant, total i completa, sinó més aviat un exercici d’aclimatació, una pràctica d’autodefensa davant la realitat de les seves representacions humanes que ens afecta. Es tracta d’un tema molt ampli i molt atractiu, que potser valdrà la pena aprofundir més endavant.