El que Mahoma ens va portar

Regensburg és el nom en alemany d’una ciutat que tradicionalment s’ha anomenat “Ratisbona” en català i en castellà. Es tracta d’una petita ciutat bavaresa, universitària i encantadora. Bé, la universitat és lletgíssima, però la ciutat continua tenint el seu encant petitburgès alemany. En una conferència celebrada recentment en aquesta població, el Papa acaba d’encendre els ànims d’allò que s’anomena “el món àrab”. Començo a estar molt d’acord amb aquells que postulen que molts dels esmentats creients d’aquesta religió utilitzen simplement qualsevol motiu, per pueril i insignificant que sigui, per crear un conflicte entre les dues civilitzacions que representen el món cristià i el món àrab. Una cita mig acadèmica per part d’un eminent teòleg (encara que Papa), perfectament contextualitzada en boca d’un personatge històric medieval, no hauria de provocar el llançament de bombes enlloc. Precisament, aquestes accions enforteixen els arguments del Papa contra l’ús de la violència en nom de la religió. També és cert que l’Església ho hauria pogut explicitar abans, això, i que consegüentment haurien d’excomunicar post mortem tots els membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola que defensaven l’alçament feixista del 36 com una “croada” contra el Mal roig. I també és cert que les denúncies de demagògia per part dels afectats són evidents: Quan el president americà surt a la televisió i anomena el nom de Déu en mig o al final d’un discurs bel·licista, el món cristià hauria de posar-se les mans al cap.
Sigui com sigui, penso que el problema no es troba en aquestes paradoxes o conflictes interpretatius, sinó en la profunda diferència entre el catolicisme (del Papa i l’Església en general) i l’islam respecte a determinats plantejaments teològics bàsics que s’observen tant en la manifestació quotidiana de les creences com en els nivells molt més elevats de la teorització sobre la pròpia religió. Hi ha un pensament més o menys subjacent en la ment dels musulmans que surten al carrer per protestar contra les paraules de Ratzinger: Tots o la gran majoria de catòlics són uns descreguts, uns hipòcrites que no creuen realment perquè no fan allò que la creença dictamina. En el món islàmic l’acció esdevé manifestació de fe en un grau molt més elevat que en l’actual món catòlic. Els musulmans veuen les pel·lícules occidentals, la premsa, ens coneixen, i saben que això sovint té poc a veure amb la doctrina de l’Església. Els musulmans no ens creuen, i esdevenim així impius, infidels al sol Déu que (teòricament) uneix ambdues cultures religioses. És així que qualsevol espurna encendrà el foc de la incomprensió, perquè des de l’actual plantejament religiós musulmà no se’ns pot comprendre: Ni la democràcia ni el que signifiquen els seus fonaments. Igual com nosaltres, que, des del nostre compromís ideològic que intenta fer conviure laïcitat i catolicisme, no podem entendre l’existència d’estats sota la xària (o llei islàmica) ni certes pràctiques estètiques i corporals que empresonen socialment i cultural les persones. El món cristià que representen l’Amèrica de Bush, l’Espanya aznarista o la mateixa Polònia va cometre l’error històric de debilitar la dictadura més sòlida de caràcter laic del món àrab, la de Husein, i va deixar les mans lliures a les dictadures o falses democràcies que exigeixen una professió de fe islàmica a la manera més extremista i fanàtica.