Tornar

Almodóvar ha tornat. Bé, tampoc feia gaire que havia marxat. Però la qualitat indiscutible d’altres realitzadors peninsulars, com Amenábar o Coixet, havia eclipsat parcialment aquella aura de figura embaixadora del cinema d’aquesta terra arreu del món. Mai havia estat jo un seguidor d’Almodóvar, però darrerament li havia observat un altre estil, una nova intel·ligència artística que feia realment més atractiva la seva obra, amb Todo sobre mi madre i, sobre tot, Hable con ella. La culminació d’aquest procés és la genial Volver, una pel·lícula que parla per sí mateixa, i parla d’Almodóvar, de l’obra d’Almodóvar i de la cultura en què ha viscut i s’ha format Almodóvar. Arreu del film trobem els plans i els colors, l’estètica vaja, que ja s’identifiquen indefectiblement amb la seva mà creadora. Tanmateix, penso que en aquest cas no és ella la protagonista del film, sinó aquells tres elements esmentats: L’autor, la seva obra i la seva cultura (materna). Almodóvar, doncs, realitza un gran homenatge a la seva terra, que semblava que tenia oblidada però que, de fet, amb aquesta pel·lícula demostra que mai va ser així. El títol del film, “Volver”, no es referiria tant a les circumstàncies narrades, sinó al mateix director en el seu “retorna casa”. Un dels més ben trobats leitmotivs del llargmetratge, les torres eòliques en constant moviment, ens evoquen clarament els molins de vent del Quixot, obra que resta subjacent durant tota la pel·lícula. Però és evident que es tracta d’un “antiquixot”.

Anem per parts. Tots els personatges principals són dones, lluitadores i tenaces, que toquen massa de peus a terra per fer bogeries, que viatgen amb cotxes amunt i avall, elles al volant: La victòria de les “Santxes Pances” de la modernitat. El padastre que abusa és sacrificat, no hi ha massa consideració cap al propietari del restaurant, a qui enganyen, i un dels pocs personatges masculins que gosa apropar-se a l’exuberant Penélope Cruz en el paper de Raimunda rep unes carbasses que no sols trenquen l’horitzó d’expectatives de l’espectador, sinó que tanquen la porta a una participació rellevant d’homes en el llargmetratge. Mentre que la novel·la de Cervantes planteja l’actuació d’un personatge completament empatxat de ficció, d’una ficció que supera exageradament la realitat, Almodóvar gira la truita per mostrar com la realitat supera la ficció, que el seny ens duu a situacions realment rocambolesques a causa de la follia que regna en les relacions humanes. Precisament crec que és la gràcia principal de la pel·lícula: La gran concentració de recursos, de referències, de tòpics almodovarians, en un film que es desenvolupa narrativament com un engranatge perfecte i que, a més, fa petar-se de riure en més d’una ocasió. Volver, tanmateix, no constitueix un diàleg entre l’espectador i el director en el marc de les provocacions de les obres inicials del manxec, sinó que és un veritable monòleg del creador sobre ell mateix (amb el títol, que el porta cap a la terra en què s’ha criat), sobre la seva obra (per l’estètica i les situacions enginyoses) i sobre la cultura manxega i espanyola, amb els seus tics masclistes i provincians, però també amb el seu immens. Cervantes. Es podria parlar abastament sobre la relació dels elements que composen el film fins a saturar-lo de bellesa, tendresa i intel·ligència: El gènere, el viatge interior, la mort, el fantàstic, la solidaritat, el paisatge, l’alienació, l’estrangeritat... Però ho deixarem aquí. Toca veure la pel·lícula, una obra mestra. Chapeau, Pedro.