Neopàtria

Neopàtria és el títol de la nova novel·la d’Hèctor López Bofill, que com a escriptor signa sense el cognom d’origen castellà, més val treure’s certes noses. I no ho escric amb ironia, ja que cadascú cerca la perfecció de la manera que creu més adient. A diferència de la infumable L’últim evangeli, la nova obra de Bofill es llegeix molt bé, amb certs alts i baixos, però amb un ritme narratiu molt més aconseguit que en la novel·la precedent. Penso que l’autor aconsegueix establir una relació ben travada entre la narració, la lírica de l’instant (o una poètica de la descripció en general) i l’entramat polític que crea el màxim magnetisme de l’actualitat. Sí, l’obra és actual i trenca amb elegància una tradició de la política-ficció catalana basada en la sàtira corrosiva (Un submarí a les estovalles) o el nyap literari (El complot dels anyells), a vegades en la forma desacomplexada del pamflet. Molts hi trobareu un excés de narcissisme (individual i de grup), que tendeix més a això que a una solució narrativa diguem-ne “postmoderna”. I també un excés de lirisme d’exaltació dionisíaca. En aquest darrer cas, penso, tanmateix, que es tracta d’un dels eixos de construcció de l’obra, en franca i volguda contraposició a la dinàmica més política del text, com a transposició dels elements col·lectius de cohesió que ens fan viure a tots a i a totes en polis i no tan polis. En aquest sentit, Bofill demostra un bell talent per presentar un conflicte d’impulsos (dionisíac i apol·lini) en una complexa xarxa de significacions opositives, en què els sentiments i els impulsos sexuals s’entrelliguen amb la política més elevada en una dansa macabra, sobretot finalment macabra. Seria bo que aquesta forma de literatura no caigués en el preciosisme i en els excessos abans esmentats, aprofitant el filó de Neopàtria, sinó que busqués d’altres camins paral·lels que no obviessin la qualitat literària.