La pena de mort com a analogia

A l’hora de parlar del tema del sobiranisme a Catalunya, s’han difós desenes d’analogies en què – per la banda espanyolista – destaca la cantarella sobre el nacionalsocialisme, matrimoni nominal que ja va servir per etiquetar el tripartit, que no era en el seu conjunt sobiranista, però la qüestió era fotre’ns i prou, perquè el govern d’aleshores conformava un catalanisme avançat que els repugna tant com l’independentisme o el regionalisme pujolista romanticot: tot emana una essència de catalanitat institucionalitzadora amb projecció de futur. Sovint les analogies desorienten, i mostren fins a quin punt els imaginaris col·lectius d’una banda a l’altra de la frontera autonòmica se situen en posicionaments tan distants que el diàleg és simplement de sords. No hi ha forma d’entendre’s: com si es truquessin amb telèfons del Gila d’una galàxia a una altra de l’univers. Quan es planteja la reforma de la Constitució per tal de transformar el sistema d’organització territorial i d’altres aspectes cabdals, que podria desencallar, per exemple, una consulta sobiranista (el permís de la qual, per cert, no hauria d’aparèixer imperiosament a la nova constitució), una majoria de la població catalana que vota ho veu la cosa més natural del món. Ni la Constitució és sagrada ni sentim el soroll de sabres que exigien renúncies als anys dispersos de la Transició. En canvi, un altre sector s’ho pren de forma airada i s’hi pronuncia agressivament en contra, a la Meseta i voltants. La seva perspectiva és que la democràcia no ho permet tot, que té uns límits marcats per la Constitució i que fora d’aquest marc legal hi regna el caos, l’imprevisible i l’opressió vil contra els dèbils. Des del costat sobiranista hauríem d’entendre que la seva posició no és tant una defensa cega d’una Constitució molts dels quals no l’han votada (per edat o perquè l’any 78 hi estaven en contra...), sinó que respon a un plantejament que es pot il·lustrar amb una analogia: defensar la sobirania de Catalunya (i el que comporta) és com defensar la reimplantació de la pena de mort. És a dir, encara que hi hagués una majoria social que exigís l’ús de la pena de mort per a certs delictes greus, i que demanés un referèndum per fer-ho, seria bo acceptar aquesta mena de “xantatge democràtic”? No cauríem en el populisme tronat acceptant donar veu a persones encegades per l’odi, desesperades per la crisi, jurídicament indocumentades, etc.? M’imagino que la majoria de sobiranistes ho veuria malament i preferiria que el tema es tapés per mantenir l’estatus quo actual sobre el dret a la vida, etc. Igual que detestem l'elevació de les víctimes del terrorisme a gurús de la política antiterrorista. Sigui com sigui, solament si posem la pena de mort sobre la taula tindrem una comparació vàlida per entendre la posició dels altres respecte a les propostes a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Per a molts espanyols la sobirania seria com l’eliminació de l’aire per a milers d'innocents. A més, segurament saben que la independència comportaria encara més pobresa i desolació en certes regions espanyoles. En definitiva, no hi gaire res a parlar: quan en el nucli dur del cervell ciutadà de molts catalans allò que és imperatiu democràtic sols pot ser vist com un acte de primitivisme populista per la majoria d’espanyols, doncs “apaga y vámonos”. Imatge: Dario Alvarez

“El Príncipe” és el nom amb què es coneixia – o es coneix encara, això no ho podria afirmar amb seguretat – un seguit de blocs de pisos ben a la vora d’on vivia quan residia a Catalunya. Tenia la fama d’estar infectat de gent perillosa i de mal viure, i pocs nens ens hi acostàvem: la por al gitano delinqüent prevalia sobre la curiositat infantil. Eren uns blocs blanquinosos, amb passadissos foscos i una entrada principal que invitava poc als forasters. Tot i la seva proximitat (solament calia creuar un carrer i ja hi eres), semblava situar-se en un món a part, amb la seva tenda d’ultramarins que feia la impressió d’estar reservada als residents dels blocs. Vés per on fa un parell de setmanes s’ha estrenat una sèrie a la cadena privada Telecinco en què retraten, a manera de thriller policíac, la (difícil) coexistència de la comunitat musulmana i cristiana en un dels barris més perillosos de Ceuta, homònim dels blocs de què parlava. Si d’altres productes de ficció televisiva havien de fixar un relat brillat de l’actuació del Rei durant els moments difícils de la Transició, o bé netejar la reputació de cossos policials històricament tacats per la seva ignomínia (la guàrdia civil), a aquesta li toca fer els honors amb un grup policial obscur i poc transparent, amb alguns casos poc estètics a les golfes: el CNI. A més, amb un responsable d’operacions, interpretat per Pau Durà, que per l’accent i el cognom (Serra) ha de ser català, valencià o mallorquí. Fins i tot, si volem ser rebuscats, podríem interpretar-ho com una picada d’ullet a les corrupteles socialistes, com si aquest senyor fos un un nebot del tiet Narcís col·locat en l’època de vaques grosses a l’antic CESID, depenent del Ministeri de Defensa espanyol. Sigui com sigui, seguint la lògica de l’imaginari – col·lectiu i propi alhora –, el gitano moreno i de costums estranyes dels blocs del Príncipe a Tarragona ha estat substituït pel moro del barri del Príncipe de Ceuta, moreno i de costums estranyes que també viu aïllat en el seu món, amb les seves botigues i un espai on els altres hi van només quan no en tenen més remei. Curiosament ambdós espais duen el nom del títol que ostentava Felip, l’hereu de la casa reial espanyola. Una estratègia dels aznaristes per erosionar la figura de El Preparao? Qui sap, potser és que van batejar-los quan el seu pare, Joan Carles, encara Príncep d’Espanya, era un personatge a qui els espanyols de bé es miraven amb recel, sospitós d’alguna cosa sense concretar, reclòs entre les parets d’una Zarzuela que no era pas allò en què les reformes l’han convertit, i, sobretot, quan era pobre de solemnitat, subsidiat pel govern d’aleshores, igual com semblen o semblaven ser la majoria dels habitants dels Príncipes...

Les declaracions d’Alicia Sánchez-Camacho que han aparegut avui a la premsa no poden ser sinó un pretext per fer un parell de reflexions que val la pena posar sobre la taula. La dirigent del PP a Catalunya (“PP català” és un oxímoron ideològic) ha dit, culminant una seguit de nefastes i perverses intervencions sobre el tema, que Catalunya no és una nació i no ho ha estat mai. I que l’espanyola és la més antiga d’Europa. Aquesta mania seva de confondre “estat” i “nació” és, en la vessant acadèmica, la demostració de la seva absoluta ignorància, i la ignorància dels seus votants a cada costat de l’Ebre, que permet aquesta i moltes altres salvatjades. Però, qui és Sánchez-Camacho? Doncs una representant del colonialisme espanyol més tronat i grotesc. El seu pare va arribar a Catalunya com a ocupant i va col·laborar activament, com a guàrdia civil, en la colonització del país, iniciada molt abans. Alicia va mamar anticatalanisme a casa i al quarter des de petita, si és que pot desmembrar-se “casa” i “quarter” en el model d’ocupació de Catalunya desplegat per les autoritats espanyoles. Jo, de petit, anava a una escola que estava al costat del quarter de la guàrdia civil de Tarragona, i per tant no vaig tenir altre remei que compartir classe o pati al llarg de la infantesa amb desenes de fills i filles de les forces de l’ordre colonialistes. Conec perfectament, doncs, la mena de tabolleria ideològica en què es va criar Sánchez-Camacho, i que gaudeix (sempre somriu) reproduint fins a la sacietat des de les files del partit que millor representa tant l’herència franquista com el colonialisme històric implantat a Catalunya. El seu pare va venir amb una missió a Catalunya, fent ús d’armes per amenaçar la població que s’oposava ideològicament al franquisme, i ella la continua amb la pell d’ovella de la democràcia, tot i que conserven les armes. Algun excompany de partit (l’Alejo) o col·lega d’estratègia (R. Díez) han demanat que les facin servir i tot! Tot sigui per reprendre el poble català, que no és nació, diu, malgrat la llengua, el dret, la cultura, les tradicions, la Dinastia de Barcelona, la literatura, etc. Això sí, Espanya, on els ciutadans fins al 1714 ni s’entenien (després molts tampoc), ni heretaven igual, ni pagaven els mateixos impostos, ni tenien la mateixa concepció de sistema polític monàrquic, ni celebraven igual les Festes, Espanya sí que és, al seu parer, una nació. Néixer al si d’una família d’ocupants no et fa un o una colonialista, òbviament. Un cop crescudet o crescudeta, cadascú és lliure de votar o d’integrar-se activament en partits polítics o entitats que defensin una orientació política o una altra. El problema no és que Sánchez-Camacho sigui filla d’un senyor armat aliè a la cultura catalana i sota les ordres de les autoritats franquistes, no. La clau de volta és que aquesta dona ha assumit els plantejaments del pare i continua donant suport al colonialisme i a l’ocupació de Catalunya, amb molts més altaveus que el seu pare i creant fins i tot més malvestats entre els catalans. D’altra banda, els termes “colonialisme” i “ocupació”, diran alguns, estan desfasats: semblen propis de l’MDT, Catalunya Lliure, el PSAN... En efecte, formen part d’una manera d’expressar-se que ha quedat arraconada pel pas dels anys, a costa del pujolisme dels 6 milions i del “bonrotllisme” del discurs postmodern del mestissatge. Però que s’hagi perdut l’etiqueta, la forma lingüística d’expressar-ho, no significa pas que s’hagi modificat la realitat que provava de descriure. Per sort, els grupuscles esmentats més amunt han quedat obsolets i formen part del passat, però el colonialisme és una forma d’explotació que es correspon amb allò que s’ha viscut durant moltes dècades a Catalunya, mentre que el mot “ocupació” sols s’encarrega de revelar les accions d’uns polítics i militars majoritàriament no catalans per modificar per la força el nostre sistema polític i les nostres llibertats com a poble en diversos moments de la història moderna i contemporània. Sí: Espanya contra Catalunya. Si ho tenim clar, tindrem més recursos per evitar que els bàrbars continuïn refilant burletes les consignes entabanadores sobre la nació catalana.

Els intel·lectuals espanyols

David Trueba, que per la seva trajectòria artística forma part indiscutiblement de l’elit cultural i intel·lectual espanyola, durant la cerimònia de lliurament dels premis Goya va convidar els seus compatriotes a visitar Catalunya i dir als catalans que ens estimen. Un acte d’amor com aquest resulta inestimable. Inestimable perquè no hi ha forma humana de donar-li valor. Per una banda, el desig de l’ex d’Ariadna Gil implicaria que molts dels turistes que el volguessin complir haurien de mentir per fer-ho. Senzillament no ens estimen, ni coneixen la cultura catalana ni la volen conèixer, i a més, pateixen una catalanofòbia d’arrel històrica que no canviaran les corprenedores paraules d’un director de cine. D’altra banda, aquells que segur que ens tenen estima, o que com a mínim no presenten cap mena d’animadversió envers la realitat catalana, o no disposen dels mitjans per promoure aquest sentiment entre els seus compatriotes, o bé, si en disposen, no han mogut ni un sol dit mai per fer-ho. Que ens estimen? Ara mateix està succeint una de les majors animalades dels últims anys en el terreny de la llengua catalana: la imposició de l’arbitrarietat política del PP, ja clara i sense matisos, sobre la decisió científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arran de la definició de l’entrada “valencià”, definició “polèmica” que apareix fins i tot al diccionari de la Real Academia Española (i que també van intentar canviar des d’àmbits polítics els governants del PP valencià). Es tracta d’una notícia que hauria d’alertar l’elit intel·lectual i cultural espanyola, ja que es tracta d’una intromissió política de la dreta populista i caciquista dins l’àrea de la cultura, força més “pura” a més que el problema de l’IVA cultural aprovat pel govern de Rajoy. I per què no ho fan? Doncs, en la seva lògica, perquè es tracta d’una qüestió “local”, que cal que s’arregli a casa de qui sigui (és a dir, “regió”), que ells, els intel·lectuals espanyols, es dediquen a les qüestions “nacionals” (que nosaltres anomenem “estatals”, tot sigui dit per aclarir-nos). La notícia ha esdevingut titular als principals diaris d’àmbit estatal que encara goso consultar, i podem estar segurs que no veurem cap reacció a l’alçada de les circumstàncies, ni des de la dreta, ni des de l’esquerra, ni des dels marges, ni res de res. Com a molt, algun comentari riota en alguna tertúlia en alguna ràdio o tele que no passarà d’aquí. Fins que no assumeixin que la llengua que parla una quarta part de la població de l’Estat és un afer d’Estat (o “nacional”, que diuen ells), no sortirem d’aquest posicionament anodí, que encara pateix el llast de les monocolors argumentacions de la Generació del 98. I a hores d’ara, doncs resulta que ja és massa tard: hi ha trens que passen i no tornen. Per cert, és tan cansat veure pensadors espanyols com l’eminent José Luis Abellán que a l’hora de parlar de la problemàtica d’Espanya s’entesten a torturar-nos amb Unamunos, Ganivets i Maeztus, que et cau l’ànima als peus. I els trens passen i no tornen a passar. Si, malgrat tot, els turistes espanyols vénen (en tren, avió, autobús, etc.), aleshores que portin dinerons per comprar bona ratafia, que fa pair. Ah! I un altre dia parlarem dels hòbbits de César A. Molina... Imatge: Sergi Ruiz

El desconeixement més inversemblant mai contat

Així titulava Ernesto Ekaizer la compareixença de la infanta Cristina davant del jutge. Brillant. Poques coses es poden fer de forma tan matussera com l’estratègia de salvament que la germana mitjana dels Borbons i Grècia ha dut a terme de forma desesperada i presumptuosa. El polèmic titular de El Jueves de fa un any, en què es concloïa que “La infanta Cristina es tonta”, ha passat de ser una sortida de to de l’esquerra més antimonàrquica a una imatge que ja percep la ciutadania com una de les opcions a l’hora de jutjar-la, fins i tot des de la dreta. Això per una banda. Per l’altra, ja treu el nas una idea molt pitjor: Cristina és mala persona. Qui pot ser tan abjecte per carregar tota la responsabilitat criminal al seu marit, sabent el que pot comportar per a ell, i alhora mantenir-hi la relació matrimonial quasi intacta, com si aquí no hagués passat res? És tan curta d’enteniment que continua creient cegament en el criteri i la bondat del seu espòs? L’ha perdonat perquè el necessita al seu costat, com a pare dels seus fills, encara que sigui a costa del perjudici per a la imatge de la Corona? I, seguint el fil dels esdeveniments, com podrà La Caixa continuar venent que és una gran empleada, havent arribat tan alt pel fet de ser infanta? Abans hom podia sospitar que, malgrat tot, la noia era capaç fer la seva feina discretament bé. Ara ja no. Ara Cristina és una tanoca quasi illetrada i/o una maquiavèl·lica malsana que no hi fot res de bo en l’Obra Social de cap entitat bancària. Caldria iniciar una campanya popular per empènyer una mica més el carro i que s’estimbés per la força de la gravetat (dels fets). Però cal aturar-se un moment en l’estètica de la compareixença, perquè és molt indicativa: segurament van recomanar a la infanta un somriure que li donés imatge de seguretat i confiança. Doncs, bé, als milions de consumidors dels mitjans de comunicació espanyols i catalans, que s’han empassat notícies i articles sobre la hiperprotecció envers la filla del Rei per part de l’Estat a través de la fiscalia i dels dos principals partits del país, garantint-li la innocència total abans i tot de la compareixença, poden perfectament entendre el somriure en qüestió com un gest mofeta envers tots aquells que la volien veure allà, però que han d’assumir que la cosa no passarà d’aquí. Tanmateix, el més bo de tot, al meu parer, és que li hagin encarregat a Miquel Roca la defensa: en mig d’una crisi total del marc institucional, polític, econòmic i jurídic sorgit de la Transició, on la mateixa figura salvapàtries de Joan Carles I fa aigües pertot arreu, posar d’advocat defensor un dels timoners del Titànic que s’enfonsa és tan simbòlicament ridícul que cal felicitar-los pel guió. La meva única pregunta: quan ha d’aparèixer Groucho? Aquests són capaços de ressuscitar-lo per donar més versemblança a la història!

El Mundo és escòria

Busco encuriosit el significat d’“escoria” al diccionari del RAE, que és el diccionari oficial de la llengua en què s’expressen. No em sorprèn trobar l’accepció “cosa vil y de ninguna estimación”. Per assegurar el tret miro l’entrada “vil”, que diu “indigno, torpe, infame”, a més “dicho de una persona: que falta o que corresponde mal a la confianza que en ella se pone”. No podria trobar millor definició del diari El Mundo com a enemic del meu poble i de tot allò que l’ha caracteritzat històricament. El meu poble i jo, que som molts (en les urnes que de debò valen força més que els simpatitzants de l’escòria) diem ben clar que El Mundo és escoria. Ho repetiré tant com calgui. Van utilitzar tot el seu poder mediàtic per difondre informació falsejada que comprometia greument el candidat a la Generalitat, i president en funcions d’aquesta institució. I, avui al vespre, que a tots els diaris dignes (fins i tot a El País, que tentineja) apareix en titulars la notícia de la inautenticitat del document enarborat per l’escòria, a El Mundo aquesta notícia no existeix. Avui també podem dir que els diputats del PP i de Ciutadans al Parlament, que comparteixen la ideologia del diari en qüestió, han perdut una mica més –encara- de legitimitat, ja que és més que obvi que van rebre vots de persones afectades per la desinformació de El Mundo. Raimon ja ho deia: nosaltres no som d’eixe món. L’escòria, a l’Escorial, que els prova.

La bona voluntat

Arran del manifest d’intel·lectuals i persones de la cultura i l’acadèmia de l’Estat espanyol, de seguida se m’han encès uns quants llums d’alerta. Què significa aquest acte? És una mostra de bon-rotllisme il·lustrat? És una confessió pública de federalisme ben entès, una sortida de l’armari de tants i tants que durant anys havien callat en públic les seves posicions davant la realitat plurinacional de l’Estat? Quan algú està contra les cordes i salta amb una proposta que permeti salvar-lo d’una situació en què no vol caure de cap manera no se li pot pressuposar bona voluntat. La bona voluntat sols pot sorgir d’algú que es troba en una situació de pau, d’equilibri, i pretèn mostrar-la amb llibertat, envers algú que pateix una injustícia, que no viu ni la pau ni l’equilibri, que no té llibertat. Altrament, allò que sorgeix és la desesperació, que mai expressa un amor o una afecció, sinó simplement la por, el pànic. I aquesta desesperació ens fa dir paraules boniques en les que no creiem o que no sentim, o que no ens importen de la manera que ens haurien d’importar en la necessària correspondència entre allò dit i la veritat del cor. Alguns hem passat anys, dècades, esperant manifestos com aquest, manifestos que haurien d’haver aparegut en d’altres moments de la nostra història recent. Però no ha estat així. Eren anys en què la catalanitat col·laboracionista, unionista, necessitava l’acte de bona voluntat en moments difícils: els disbarats lingüístics del PP valencià, la invitació a la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, el nou Estatut de Catalunya, la sentència del TC que el va esberlar sense remei, la reforma de la Llei de Llengües d’Aragó, etc. Que ara surtin alguns en defensa del federalisme i de l’aportació de la llengua i la cultura catalanes a l’Estat, sense aclarir què volen dir amb això, que diguin frases grandiloqüents i buides, que diguin mitges veritats, que tergiversin la història, que amaguin l’opressió genocida d’anteriors governs espanyols cap a les nacionalistats amb llengua i cultura pròpies, en definitiva, que es vulguin situar en una posició equidistant de tot plegat, equidistant de la dreta espanyolista d’ànims genocides i de l’independentisme català, equiparant-los a la pràctica com a pols indesitjables, és patètic. Però sobretot no és creïble. Que ho entenguin bé: no és creïble. Zapatero i el moviment de l’Espanya plural va ser l’últim intent versemblant de resoldre dialogadament el problema, de mostrar la bona voluntat indispensable per entendre’ns. Tot van ser bones paraules i nul·les accions. Ara els catalans decidiran les accions a emprendre. Imatge: María D. Torres

Un bon glop fresc de cava

Demà, quan tornaré al vespre de la feina, la feina quotidiana que sovint no ens deixa pensar en qüestions de pes del passat, quan m'asseuré a taula amb la dona, després d'haver dut el fill a dormir perquè somniï en móns sense bombes nuclears ni propaganda totalitària, obriré una ampolla de cava, aquella que no vaig poder obrir per Nadal a causa d'una llarga i dolorosa malaltia, un d'aquells refredats que et tiben tant els músculs del rostre que no pots ni somriure, una d'aquelles malalties que sembla que durin quaranta anys.
El cava serà català, de casa, tot i que també podria ser un bon txacolí basc, ben fresc i resolut, com un obrer sortint de l'església per anar a fer el vermut a la taberna, sense haver de patir per si li foten un tret entre cella i cella; i obriré l'ampolla amb alegria, amb el bon humor que manca als cabrons de la història, als monstres que han fet matar i que, per tant, s'han de netejar cada nit les mans ensangonades tot pregant a déus afins. Beuré, lentament, bridant d'esperit amb el company Jaime, a qui no conec, però amb qui comparteixo el dolor d'Ibèria, tan antic i tan reprimit, segle rere segle; i, sense rencor, abstret, pensaré en l'altre, el dallat sense ferida, i em diré ben fermament: "Que es podreixi!".

Foto: cyclonebill

La innocentada

Encara que semblava que les innocentades anaven de capa caiguda, l'impressionant geni hispànic de la murrieria envers el proïsme assoleix la màxima clarividència en èpoques de crisi. Vegis, si no, tota la novel·la picaresca. I, igual que aquest gènere literari, la darrera gran baferada d'un 28 de desembre ens arriba de terres castellanes: la Casa Reial ha fet públics els seus comptes, amb comptagotes i en forma de conte de fades. "¿Esconde? ¡No! Que es rey". Amb comptagotes, perquè hem tardat dècades a tenir un mínim d'informació. ¿La forma de conte? Perquè ningú no s'empassa que un senyor que apareix a la llista Forbes de multimilionaris guanyi solament un sou que, malgrat sigui alt, ha de passar per un exigent filtre fiscal, i que no detalla res, sinó ens deixa amb el gust de generalitats etèries, com una descripció de la casa descoberta per Hansel i Gretel. Si això és un rendiment de comptes, anem llestos.
Justament avui, un 28 de desembre, ha estat el dia escollit per a la innocentada. Que en sou, d'innocents, joancarlistes hispànics! Mireu la diferència amb un altre fet de la Història recent. És un comentari recurrent en el món de la politologia i la història política espanyoles que la Constitució, malgrat haver pogut ser publicada oficialment al BOE el 28 de desembre de 1978, hi va sortir impresa finalment el 29 de desembre, per evitar que algú pensés que allò era una broma. Bé, potser sí que ho ha estat, una gran broma en què una persona que pregona als quatre vents que la justícia és igual per a tothom hi apareix promulgada com a figura inviolable en l'actual "Estat de dret". La conya és deliciosa, però la cosa consistia a treure's de sobre el cap de turc del basc potinejador que -en mala hora- es va presentar a casa seva a cercar infanta per a himeneu. Ara ja no els cal aparentar aquesta serietat primigènia, perquè ja han perdut força credibilitat en allò concernent al rigor que imposa una monarquia: Barbara Rey, Letizia Ortiz, Marichalar... Ara ja poden fer servir un 28 de desembre per enfotre-se'n sense manies de la població espanyola.
A la interessant biografia de Steve Jobs de Walter Isaacson, apareguda arran de la seva mort en aquest any que ens deixa, llegim una anècdota que protagonitzen el brillant emprenedor californià i un altre emprenedor, aquest nascut a Roma: "When the king [Joan Carles] asked [Ross] Perot whom he should meet, Perot immediately produced [Steve] Jobs. They were very soon engaged in what Perot later described as "electric conversation," with Jobs animatedly describing the next wave in computing. At the end the king scribbled a note and handed it to Jobs. "What happened?" Perot asked. Jobs answered, "I sold him a computer"". Corria l'any 1986. No cal dir com n'era de fàcil -i n'és ara encara- d'anar comprant coses pel món amb els diners dels altres.
Foto: Old Photographs Archive Spain

La República

Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx

Los Peces en el río

Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.

Polònia vota contra la por

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.

Víctimes amb botxins, víctimes sense botxins?

ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral

NO n'hi ha PROU

La moderació no serveix de res davant els atacs d'arrel a la democràcia. Davant la sentència del Tribunal Suprem que ha injuriat la legalitat democràtica de la coalició Bildu, amb formacions com EA i centenars de persones que hi són darrere, no podem sinó posicionar-nos-hi en contra de la manera més radical i emfàtica possible. Si la Llei de Partits ja resulta força problemàtica, veure com les llistes de Bildu són anul·lades, mentre les Falanges i d'altre personal postfranquista es passegen pels col·legis electorals quixotescament, constitueix la vergonya d'un país incapaç de resoldre les seves paradoxes més indesitjables.
En el cas que el Tribunal Constitucional no esmeni aquesta sentència prèvia del Suprem, o que el PSC no entri en el ring de la veritable disputa racional amb l'antidemocràcia, aleshores alguns haurem de deixar les posicions que consideràvem clares i positives fins fa poc. Alguna cosa s'està coent a l'Estat, un canvi de paradigma, una veritable segona transició. Cal saber estar-hi, i, si cal, tallar amb aquells que suren al rumb del vent més fort, que a Castella sol ser centrípet i obstinat.

Els infumables capitans alatristes

Uns quants capsigranys, entre ells algunes de les joies del postfranquisme hispànic i l'incombustible Pérez Reverte, han posat el crit al cel queixant-se de la llei del tabac que ha entrat en vigor enguany. Si els arguments fossin míniment racionals, cordials i educats, atents a les veritats dels sers humans, que som febles per natura, aleshores se'n podria parlar hores i hores. Tanmateix, pèrfids i sinistres papagais de la mentida, del furt ideològic, rapinyaires de la fam que passa la seva pròpia ment, els ja esmentats comparen aquesta nova normativa amb el nazisme. Si no fos que es tracta d'Espanya, la dels toros ensangonats a les places i la de les processons "religioses" a hòsties, de la ignorància orgullosa que vesteix i s'honora a la tele i a la premsa del cor, la de l'expresident que defensa beure begut i el desastre d'Iraq, podríem pensar que no, que és broma. Quina vergonya de país, on es permeten aquests pixums a la premsa i en gosen dir "llibertat". La llibertat ens la van prendre ells (la llibertat de la vida digna), en moltes i diverses èpoques de la història, durant les seves enyorades matances dels Tercios de Flandes i durant les seves enyorades matances de rojos. Que us fotin la burilla -la de la foto- pel cul, i si pot ser ben fondo.

Els amics americans

Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.

Quan la seducció venç la sedició

L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!

Músiques generacionals?

Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.

La Sagrada Vida

La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

Tocar campanes

Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...