L'orgull ferit

Tot veient ahir a la nit el debat emès per Televisió Espanyola internacional després d’Eurovisió vaig patir un breu, però efusiu, exaltament patriòtic: Les emocionants i vehements paraules dels presents van ser tan commovedores que em vaig haver d’agafar al sofà per no sortir de casa i començar a tustar els meus veïns de baix, polonesos ells, que com tothom sap són d’un estat que forma part d’aquests “Països de l’est” que, maquiavèlicament, es voten entre ells i tomben les esperances ben fundades de milions d’occidentals de seny.
És clar, podria continuar amb aquest tipus d’ironies, però ho deixarem estar, perquè en realitat l’actuació d’aquesta quadrilla de nois d’accent meridional i vestuari ariel-mimosín em va semblar d’alt nivell i molt digna per a un concurs com Eurovisió (dit sense ironies, repeteixo). Es mereixien, al meu parer, una posició més avançada en aquesta llista de països, alguns dels quals poca gent devia saber que eren “de l’Est”, com Moldàvia. D’igual manera vaig valorar molt positivament l’esforç dels francesos d’autoparodiar-se i fotre al mateix temps un cop de coça als anglesos, amb aquell france-english efeminat i postturístic que ens van oferir. I no vull acabar sense afirmar que per mi es mereixia indiscutiblement la victòria Ucraïna, una genialitat que ultrapassava la resta en comicitat, ideologia, vistositat i murrieria.
De fet, però, vull deixar de banda la ironia sobretot perquè ahir una altra cosa molt més fonda i molt més duradora em va emocionar vivament: Veure com els països dels Balcans, que fa quatre dies estaven en guerra i es mataven entre ells, votaven al veí, l’antic agressor, resultava catàrtic. I paradigmàtic. Si en els anys de la postguerra Eurovisió formava parta d’aquell reguitzell d’inicatives sorgides a nivell polític, cultural i econòmic per mirar de cicatritzar les ferides de les Guerres Mundials, ara s’han obert les portes a aquells països que van viure sota el totalitarisme (amb conseqüències nefastes, alguns ho haurien de saber) i, un grapat, també els terrible acarnissaments de les guerres balcàniques. En efecte, aquesta actitud reconciliadora a l’hora de votar suposa un segon naixement d’Eurovisió, una confirmació de la seva “raó de ser”, combinada amb l’entrada massiva de tots aquells països d’Europa que fins ara havien estat aliens a l’imaginari col·lectiu dels “Occidentals”.
En resposta a aquestes opinions meves m’imagino que sorgirien les veus dels fanàtics encegats clamant al cel que parlant d’Eurovisió no s’ha de barrejar música i política. El seu encegament els porta a negar la evidència fonamental de tot el show: Al concurs no hi participen músics i grups per la seva qualitat artística, al marge de la seva nacionalitat o ciutadania, sinó que hi participen precisament per això: Un per cada Estat. Si fos altrament, o sigui, si per exemple es realitzés una selecció prèvia de milers de grups i cantants a escala europea, i d’allí en sortissin 24 com ara, tindríem 3 russsos, 2 alemanys, 1 lituà, 2 croats, etc... Qui ho vulgui entendre, ja ho entendrà.
L’encegament estatalista d’alguns, en veritat, els impedeix una visió clara de l’Europa d’Eurovisió, justificant les derrotes a partir de mitges veritats, com aquesta suposada “politització” del sistema de votació. El sistema de votació popular no ha existit sempre, però quan el vot es portava a terme mitjançant un jurat també apareixien sovint les afinitats diplomàtiques, culturals i geogràfiques a l’hora d’atorgar els tan preuats twelve points. En aquest sentit, a tall d’anècdota caldria destacar la poca vista dels letons a l’hora d’elaborar la seva estratègia. El grup va cantar en italià, cosa una mica curiosa si tenim en compte que la resta solen passar-se a l‘anglès quan volen obviar la llengua pròpia. Hauria estat un reclam fantàstic per obtenir punts d’Itàlia, és clar, però és que Itàlia ja fa uns anys que no hi participa, ni en les actuacions musicals ni en les votacions…
Sigui com sigui, Eurovisió no va néixer ni és un mer concurs musical, sinó una mostra de la unió cultural dels estats d’Europa, en un sentit lax del terme. I ho dic perquè, com bé se sap, hi participa algun país que no pertany pas (o del tot) al marc terriorial europeu, com Israel. Penso que en tot això cal tenir en compte què representa Eurovisió per a nosaltres i què representa per als anomentas Països de l’Est. Molts països de l’antiga òrbita comunista s’han sentit injustament desplaçats del mapa sociocultural que consideraven propi: Europa. Eurovisió és un punt de trobada que molts d’aquests nous ciutadans europeus tracten com una manera de legitimar la seva plena pertinença a Europa. Per aquest motiu, els residents en aquests estats i la multitud d’immigrants que viuen en d’altres estats europeus més rics, es llencen a votar els que consideren els seus representants. La unió forçada sota el marc del socialisme dictatorial els ha unit en qüestions, encara que caldria establir diverses zones d’influència: L’Europa balcànica, amb estrets lligams malgrat tot; l’Europa central (Polónia, Txèquia, Hongria), més individualista; l’Europa russòfona, fortament unida culturalment; l’Europa bàltica, amb tendències dividides entre la russofonia i el propi marc bàltic i/o escandinau, etc.
En canvi, penso que aquest euroentusiasme no es troba tan a l’alça entre la població dels estats que tradicionalment han participat en el concurs. A l’Estat espanyol hi va haver uns anys que el jovent renegava de l’espectacle, limitant-lo a l’interès de la gent gran. Ara mateix sembla que tant el canvi d’estètica musical al si d’Eurovisió com l’impacte de certs programes concurs televisius de tipus més o emnys musical han afavorit el retorn de molts joves al seguiment d’aquest show paneuropeu.
D’altra banda, va ser indignant sentir les paraules d’un dels presentadors espanyols desplaçats a Helsinki, integrat dins la delegació del país, que recriminava al sistema de votació una suposada parcialitat política i un menyspreu dels elements artístics. I ho feia tot dient que a Televisió Espanyola la preparació del concurs li havia costat molts diners i que no podia ser que després d’aquella inversió tan important obtinguessin solament un vintè lloc. Deplorable. Tanmateix, tots estaven d’acord: Espanya pateix el mal del nou ric que a més es creu el melic del món.
Dit això, sols vull indicar que, mentre escric, l’enquesta d’avui del País digital sobre la possibilitat de canviar el sistema de votacions a Eurovisió és commovedora, amb un 90% a favor: L’orgull ferit d’una gran majoria de fervents televidents defensors del xoc de civilitzacions entre l’Est i l’Oest.

Catalunya no menysprea allò que ignora?

Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.

La política identitària del Partit Popular

Durant la discussió sobre l’Estatut de 2006, els líders del PP tant de l’Estat espanyol com de Catalunya no van parar d’acusar els defensors de la reforma estatutària de plantejar problemes que no interessaven la ciutadania i d’omplir-nos el cap amb palla identitària quan els problemes “reals” de la gent són uns altres. Una falsedat com una casa, ja que si avui en dia tenim problemes amb RENFE i amb el transport en general, que sí que afecten i preocupen a centenars de milers de ciutadans, ha estat per una manca d’eines que possiblement l’Estatut resoldrà.
Doncs molt bé, a hores d’ara ens hem passat un bon parell de setmanes amb el gran problema identitari del PP, que es diu ETA, una ETA moribunda, desorientada i esquerdada. Sense discurs, sense projecte definit ni d’Estat ni de societat, sols amb l’interès creixent de crear confusió i odi entre els espanyols, el PP està convertint-se en el màxim difusor de problemes identitaris que no preocupen o no haurien de preocupar a tanta gent. Aquest és el seu gran èxit (fàcil si contemplem el seu entorn mediàtic): Vendre veritable porqueria identitària com si fossin els grans problemes de la societat de l’Estat espanyol. Perdonin, penso que les coses van per un altre cantó: Els preus dels habitatges, els conflictes de l’aigua, les deslocalitzacions, els reptes educatius... Durant tota la legislatura el PP s’ha dedicat a parlar-nos de les seves grans obsessions ideològiques: religió, sexualitat i nacionalisme centralista.
En aquest sentit, penso que l’estratègia del PSOE hauria de girar radicalment, per començar a plantejar les coses pel seu nom: “Senyors meus del PP, us dediqueu a fer política identitària que en realitat no preocupa”. Deixeu que s’esgargamellin cridant consignes sobre Espanya i comencem a parlar seriosament de temes com el fre a l’especulació immobiliària i l’ajustament de preus de l’habitatge, el desenvolupament industrial i la recerca especialitzada de qualitat, la cultura i l’aprofitament racional de l’aigua, les possibilitats d’integració dels immigrants, la reforma universitària i la introducció de noves metodologies, llengües i matèries a l’escola, etc... Deixem que es perdin amb la seva identitat sacrosanta espanyolíssima, catolicíssima, reaccionària com sempre. Deixem-los naufragar i marquem l’agenda en un altre sentit. El gran error socialista va ser participar en la imposició de pseudoproblemes davant de les grans preocupacions dels ciutadans, malgrat les importants reformes que certament s’han dut a terme en aquests darrers anys, tant en àmbits autonòmics com des del govern central. Viure en terres espanyoles pot resultar un plaer, però hi ha aspectes que o bé es milloren o bé acabarem tots a la cua d’Europa.

A l'Eloi Castelló

Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.

El Cordó Adulterat

No, no m’he equivocat pas de lletra. No volia escriure sobre preservatius. Vull escriure de traves de present i d’alliberaments futurs. En aquest cas es tracta del Concordat, un “cordó adulterat” del 79, la Transició, aquella època que ens volen vendre com la concòrdia d’una nació madura, mentre que en realitat l’exèrcit, l’Església i el món del diner feia mans i mànigues per mantenir l’status quo, especialment l’ideològic. Com a bons deixebles de l’antic règim (en tots els sentits) consideraven que d’un fet cultural o ideològic (la divisió prèvia de classes segons el naixement) implicava una sèrie de fets econòmics, cosa que Marx va intentar girar de l’inrevés potser massa barroerament....
Bé, com escrivia l’Iceta fa uns dies al seu bloc, cal revisar aquesta famosa mandanga que és el Concordat. Si l’any 79 es va haver de signar perquè la societat espanyola ja no era la mateixa que als inicis de l’època franquista, és prou evident que la societat espanyola actual (i possiblement la catalana encara més) no és la mateixa que l’any 79. Hem canviat tant... Canvis, canvis i canvis que no encara no impliquen progrés real en una qüestió tan seriosa com les relacions entre l’Estat i la Santa Seu, nom habitual per designar un lloc en què la santedat hi és tan absent com a les seus del PP.
Cal tenir clar que un Concordat que permet a l’Església (o que permet fer suposar a l’Església que pot) acomiadar treballadors amb sou públic per drets fonamentals com la vaga, a més legal, per més “inri”, resulta una blasfèmia envers l’Estat de dret. Que l’Estat s’ha convertit en el nou tòtem sagrat intocable? No, perquè l’Estat de dret no funciona com l’Església: És democràtic. Els que vulguin buscar analogies simplistes i demagògiques que s’escarrassin una mica més, sisplau.
L’Església, així, no pot estar ni per damunt de l’Estat de dret ni per damunt de la seva base, és a dir, el sistema democràtic. Que l’Església és l’ONG més important del planeta? Doncs, no: Són “governamentals” perquè depenen d’un estat, el vaticà, el cap d’estat del qual és el Papa i sol ser un apòstata de la seva nacionalitat anterior (polonesa, alemanya....). Per cert, si en Zaplana i el Camps visquessin a cavall dels segles XV i XVI segur que es farien dir “Eduardo” i “Francisco Borgia” i s’ho passarien pipa al Vaticà, fent i desfent sense preocupar-se massa per les formes. Tornant al tema, el Concordat estableix tantes excepcions fiscals i tanta permisivitat envers l’Església que sembla mentida que encara estigui vigent.
En síntesi: Que els bombin!

Nosaltres i els valencians?

Cap al vespre he descobert un article d’opinió de Joan- Elies Adell a l'AVUI (http://www.avui.cat/avui/diari/07/feb/22/337629.htm), docent a la UOC i a la URV que té per costum obviar (no sé per quin motiu) aquesta segona institució, presentant-se sempre com a professor a la UOC de teoria de la literatura. Ens coneixem de fa temps i sé que és una persona intel·ligent i hàbil en els coneixements teòrics i abstractes. Per això m’ha sorprès l’article en qüestió, fins al punt que m’ha fet desdir de dedicar el vespre a la lectura per redactar un petit comentari sobre el tema que planteja, prou polèmic (i molt més interessant que les trifulgues culturals tripartites que sovint apareixen en certa premsa).
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.

Die Sonate vom guten Menschen

Impactant. Aquesta és la darrera paraula de l’enfilall de mots amenaçadorament gratificants que sorgeixen després de veure la grisor buida, l’horror rerum, que impera a la pel·lícula Das Leben der Anderen, en català La vida dels altres. La misèria cultural i la glorificació de la desconfiança o la calúmnia, i (malgrat tot) el terror de no-ésser que pateixen els ciutadans retratats, configuren una obra mestra de l’art cinematogràfic del sentiment. Ja que, per bé que hi ha força elements destacables, penso que val la pena posar un petit èmfasi en una idea que el narrador de la pel·lícula planteja entre línies de forma molt suggerent: Resulta impossible viure, existir plenament, sense un mínim gust, sense el plaer per l’estètica, o per una estètica. I, a més, resulta impossible ser bo sense aquesta sensibilitat per l'art, enllaçant amb el vell debat d'Adorno i Sartre sobre la possibilitat d'una bona obra d'art amb un contingut ideològic totalitari.
Això es pot observar en la transformació que es produeix en l’agent de l’Stasi protagonista mentre llegeix uns versos de Brecht, que per cert és un autor prou relacionable amb el conflicte nuclear de la pel·lícula: La bondat de les idees vs. la maldat del sistema. Però la idea en qüestió es pot observar sobretot en el paper realitzat pel leimotiv de l’obra, títol alhora d’aquest text que ara llegiu: La Sonata de la bona persona. En efecte, aquesta composició musical apareix en forma de partitura com a regal d’un autor censurat envers l’artista protagonista, un gran director de teatre, i esdevé el títol del llibre que aquest darrer dedica al seu “salvador” anònim, a l’agent de l’Stasi abans esmentat. Entremig, en assabentar-se del suïcidi del seu amic, l’autor represaliat, el dramaturg interpreta la peça al piano de casa.
Per tant, aquest títol, que integra l’estètica de la sonata i l’ètica de la bondat, fa de fil conductor al llarg de la pel·lícula, i en protagonitza el clímax final, durant les escenes de descoberta de “l’altre” per part de l’artista i de satisfacció eticoexistencial per part de l’agent, un cop ja apartat del servei. L’art, doncs, és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquesta manera, la pel·lícula s’impregna realment de Romanticisme, en el sentit intel·lectual de la paraula (és clar), ja que integra el gust com una de les funcions humanes fonamentals. Precisament, aquest postulat és presentat als espectadors de forma força irònica en una de les escenes finals, la trobada ja en democràcia entre el dramaturg i el cínic exministre de cultura totalitari que havia ordenat investigar-lo. Ambdós han sortit de la sala en què es representa una peça de teatre: El primer per excés de sentiment, un sentiment lligat irremeiablement al fet estètic de què estava gaudint, i el segon per absoluta manca de sensibilitat envers l’obra i l’art en general (tot i que la seva excusa peca del cinisme que el caracteritza), factor essencial que l’identifica com a ésser malvat i execrable.

In vino serpens

L’avantprojecte de llei per a la prevenció del consum d’alcohol entre els joves, establert pel Ministeri de Sanitat espanyol que encapçala la diligent i combativa Elena Salgado, es troba en un punt mort ben merescut. Ha estat un greu error estratègic a nivell de govern, d’una miopia política sense cap mena de justificació, per la qual cosa algun responsable del Ministeri hauria simplement de plegar per la incapacitat demostrada i per la manca de sentit de la realitat. S’entén que des del punt de vista jurídic i legislatiu resulta molt complicat justificar la discriminació positiva d’una beguda alcohòlica com el vi, entre d’altres que també ho són. El problema és sociocultural: La cosa es complica quan cal aplicar argumentacions socioculturals en les estretors d’un marc jurídic, més enllà de la química dels productes.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.

Alcem la copa!

Avui és un dia per a un poema. Joan Brossa el va escriure un 20 de novembre de fa 21 anys. Ara cal aplicar-lo, assaborir-lo, fer-lo nostre, en data d’avui, l’avui que ens fa vius, tot canviant “espanyol” per “xilè” i “Europa” per “Sudamèrica”. Alcem la copa! (malgrat la derrota moral que significa que el botxí-llit hagi passat al davant del botxí-justícia)

"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

La tercera llengua del tripartit

El nou govern tripartit, en el qual caldria posar la confiança necessària per tirar endavant una Catalunya que s’allunyi de models socials dividits i fratricides, ha presentat un punt important de la seva nova política lingüística: L’ensenyament de la llengua anglesa a un nivell que permeti que els joves catalans s’hi comuniquin fluïdament. Es tracta d’una de les decisions més importants per al nostre futur sociolaboral: En el marc de la Unió Europea, en el marc del segle XXI, una educació completa requereix l’assimilació d’una o més llengües estrangeres, especialment l’anglès. Tristament, ben tristament, als països europeus se’ns identifica (juntament amb els italians i els portuguesos) per la pronúncia nefasta de l’anglès que presenta un català o un espanyol quan obre la boca. Sí, solament cal obrir la boca i emetre un reguitzell de fonemes amb voluntat de formar mots de la llengua anglesa per ser identificat com a peninsular (itàlic o ibèric). Trista condició, doncs, que ens imposa una reflexió col·lectiva. En aquest sentit, sembla que les iniciatives empreses fins ara no resulten ni suficients ni tampoc adients.

D’aquesta manera, l’avançament de l’edat d’inici de l’aprenentatge de l’anglès, tan aviat com es vulgui, no és sinó un pedaç al problema, que oculta les veritables qüestions de fons: La mentalitat de la població sobre l’anglès, el seu ensenyament i el seu ús, i la formació dels professionals, que sovint reprodueixen les metodologies dels seus mestres. Quant a la primera, no puc evitar pensar en la manca de pel·lícules en versió original als cinemes i a la televisió, en la creença generalitzada que esmerçar-se en imitar un dels accents de l’anglès resulta una boutade snob, o en el provincià orgull monolingüe que inunda les ments de tanta gent, també a casa nostra (encara que menys que a d’altres zones de l’Estat). De la debilitat se’n fa bandera i així anem. Pel que fa a la segona qüestió, cal un profund procés de reciclatge i d’aplicació de noves metodologies que promoguin l’ús de laboratoris d’idiomes i de pràctiques intenssives als instituts i escoles, deixant de banda la repetició contínua en cada curs de la mateixa matèria gramatical i, en bona part, la “gramaticitis” que es pateix en l’ensenyament i avaluació de les llengües estrangeres, és a dir, la focalització excessiva en aspectes gramaticals (en l’àmbit escrit, és clar) tant a l’aula com a les proves finals. Fins i tot caldria revisar a fons els plans d’estudis de Filologia anglesa i magisteri a la Universitat per establir prioritats educatives en l’àmbit de l’ensenyament de l’anglès. Cal, doncs, un projecte global, transversal i interdepartamental que estableixi tant els objectius com el procés de correcció i superació de totes aquestes deficiències, i és urgent. Please!

Neopàtria

Neopàtria és el títol de la nova novel·la d’Hèctor López Bofill, que com a escriptor signa sense el cognom d’origen castellà, més val treure’s certes noses. I no ho escric amb ironia, ja que cadascú cerca la perfecció de la manera que creu més adient. A diferència de la infumable L’últim evangeli, la nova obra de Bofill es llegeix molt bé, amb certs alts i baixos, però amb un ritme narratiu molt més aconseguit que en la novel·la precedent. Penso que l’autor aconsegueix establir una relació ben travada entre la narració, la lírica de l’instant (o una poètica de la descripció en general) i l’entramat polític que crea el màxim magnetisme de l’actualitat. Sí, l’obra és actual i trenca amb elegància una tradició de la política-ficció catalana basada en la sàtira corrosiva (Un submarí a les estovalles) o el nyap literari (El complot dels anyells), a vegades en la forma desacomplexada del pamflet. Molts hi trobareu un excés de narcissisme (individual i de grup), que tendeix més a això que a una solució narrativa diguem-ne “postmoderna”. I també un excés de lirisme d’exaltació dionisíaca. En aquest darrer cas, penso, tanmateix, que es tracta d’un dels eixos de construcció de l’obra, en franca i volguda contraposició a la dinàmica més política del text, com a transposició dels elements col·lectius de cohesió que ens fan viure a tots a i a totes en polis i no tan polis. En aquest sentit, Bofill demostra un bell talent per presentar un conflicte d’impulsos (dionisíac i apol·lini) en una complexa xarxa de significacions opositives, en què els sentiments i els impulsos sexuals s’entrelliguen amb la política més elevada en una dansa macabra, sobretot finalment macabra. Seria bo que aquesta forma de literatura no caigués en el preciosisme i en els excessos abans esmentats, aprofitant el filó de Neopàtria, sinó que busqués d’altres camins paral·lels que no obviessin la qualitat literària.

Tornar

Almodóvar ha tornat. Bé, tampoc feia gaire que havia marxat. Però la qualitat indiscutible d’altres realitzadors peninsulars, com Amenábar o Coixet, havia eclipsat parcialment aquella aura de figura embaixadora del cinema d’aquesta terra arreu del món. Mai havia estat jo un seguidor d’Almodóvar, però darrerament li havia observat un altre estil, una nova intel·ligència artística que feia realment més atractiva la seva obra, amb Todo sobre mi madre i, sobre tot, Hable con ella. La culminació d’aquest procés és la genial Volver, una pel·lícula que parla per sí mateixa, i parla d’Almodóvar, de l’obra d’Almodóvar i de la cultura en què ha viscut i s’ha format Almodóvar. Arreu del film trobem els plans i els colors, l’estètica vaja, que ja s’identifiquen indefectiblement amb la seva mà creadora. Tanmateix, penso que en aquest cas no és ella la protagonista del film, sinó aquells tres elements esmentats: L’autor, la seva obra i la seva cultura (materna). Almodóvar, doncs, realitza un gran homenatge a la seva terra, que semblava que tenia oblidada però que, de fet, amb aquesta pel·lícula demostra que mai va ser així. El títol del film, “Volver”, no es referiria tant a les circumstàncies narrades, sinó al mateix director en el seu “retorna casa”. Un dels més ben trobats leitmotivs del llargmetratge, les torres eòliques en constant moviment, ens evoquen clarament els molins de vent del Quixot, obra que resta subjacent durant tota la pel·lícula. Però és evident que es tracta d’un “antiquixot”.

Anem per parts. Tots els personatges principals són dones, lluitadores i tenaces, que toquen massa de peus a terra per fer bogeries, que viatgen amb cotxes amunt i avall, elles al volant: La victòria de les “Santxes Pances” de la modernitat. El padastre que abusa és sacrificat, no hi ha massa consideració cap al propietari del restaurant, a qui enganyen, i un dels pocs personatges masculins que gosa apropar-se a l’exuberant Penélope Cruz en el paper de Raimunda rep unes carbasses que no sols trenquen l’horitzó d’expectatives de l’espectador, sinó que tanquen la porta a una participació rellevant d’homes en el llargmetratge. Mentre que la novel·la de Cervantes planteja l’actuació d’un personatge completament empatxat de ficció, d’una ficció que supera exageradament la realitat, Almodóvar gira la truita per mostrar com la realitat supera la ficció, que el seny ens duu a situacions realment rocambolesques a causa de la follia que regna en les relacions humanes. Precisament crec que és la gràcia principal de la pel·lícula: La gran concentració de recursos, de referències, de tòpics almodovarians, en un film que es desenvolupa narrativament com un engranatge perfecte i que, a més, fa petar-se de riure en més d’una ocasió. Volver, tanmateix, no constitueix un diàleg entre l’espectador i el director en el marc de les provocacions de les obres inicials del manxec, sinó que és un veritable monòleg del creador sobre ell mateix (amb el títol, que el porta cap a la terra en què s’ha criat), sobre la seva obra (per l’estètica i les situacions enginyoses) i sobre la cultura manxega i espanyola, amb els seus tics masclistes i provincians, però també amb el seu immens. Cervantes. Es podria parlar abastament sobre la relació dels elements que composen el film fins a saturar-lo de bellesa, tendresa i intel·ligència: El gènere, el viatge interior, la mort, el fantàstic, la solidaritat, el paisatge, l’alienació, l’estrangeritat... Però ho deixarem aquí. Toca veure la pel·lícula, una obra mestra. Chapeau, Pedro.

El que Mahoma ens va portar

Regensburg és el nom en alemany d’una ciutat que tradicionalment s’ha anomenat “Ratisbona” en català i en castellà. Es tracta d’una petita ciutat bavaresa, universitària i encantadora. Bé, la universitat és lletgíssima, però la ciutat continua tenint el seu encant petitburgès alemany. En una conferència celebrada recentment en aquesta població, el Papa acaba d’encendre els ànims d’allò que s’anomena “el món àrab”. Començo a estar molt d’acord amb aquells que postulen que molts dels esmentats creients d’aquesta religió utilitzen simplement qualsevol motiu, per pueril i insignificant que sigui, per crear un conflicte entre les dues civilitzacions que representen el món cristià i el món àrab. Una cita mig acadèmica per part d’un eminent teòleg (encara que Papa), perfectament contextualitzada en boca d’un personatge històric medieval, no hauria de provocar el llançament de bombes enlloc. Precisament, aquestes accions enforteixen els arguments del Papa contra l’ús de la violència en nom de la religió. També és cert que l’Església ho hauria pogut explicitar abans, això, i que consegüentment haurien d’excomunicar post mortem tots els membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola que defensaven l’alçament feixista del 36 com una “croada” contra el Mal roig. I també és cert que les denúncies de demagògia per part dels afectats són evidents: Quan el president americà surt a la televisió i anomena el nom de Déu en mig o al final d’un discurs bel·licista, el món cristià hauria de posar-se les mans al cap.
Sigui com sigui, penso que el problema no es troba en aquestes paradoxes o conflictes interpretatius, sinó en la profunda diferència entre el catolicisme (del Papa i l’Església en general) i l’islam respecte a determinats plantejaments teològics bàsics que s’observen tant en la manifestació quotidiana de les creences com en els nivells molt més elevats de la teorització sobre la pròpia religió. Hi ha un pensament més o menys subjacent en la ment dels musulmans que surten al carrer per protestar contra les paraules de Ratzinger: Tots o la gran majoria de catòlics són uns descreguts, uns hipòcrites que no creuen realment perquè no fan allò que la creença dictamina. En el món islàmic l’acció esdevé manifestació de fe en un grau molt més elevat que en l’actual món catòlic. Els musulmans veuen les pel·lícules occidentals, la premsa, ens coneixen, i saben que això sovint té poc a veure amb la doctrina de l’Església. Els musulmans no ens creuen, i esdevenim així impius, infidels al sol Déu que (teòricament) uneix ambdues cultures religioses. És així que qualsevol espurna encendrà el foc de la incomprensió, perquè des de l’actual plantejament religiós musulmà no se’ns pot comprendre: Ni la democràcia ni el que signifiquen els seus fonaments. Igual com nosaltres, que, des del nostre compromís ideològic que intenta fer conviure laïcitat i catolicisme, no podem entendre l’existència d’estats sota la xària (o llei islàmica) ni certes pràctiques estètiques i corporals que empresonen socialment i cultural les persones. El món cristià que representen l’Amèrica de Bush, l’Espanya aznarista o la mateixa Polònia va cometre l’error històric de debilitar la dictadura més sòlida de caràcter laic del món àrab, la de Husein, i va deixar les mans lliures a les dictadures o falses democràcies que exigeixen una professió de fe islàmica a la manera més extremista i fanàtica.

El partit de les vergonyes

Ja ha sortit a la llum el cartell de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Les paraules de Boadella que han servit, entre d’altres, per presentar-lo en societat, recorden més aviat les intervencions descontrolades de Dalí als anys 20 i 30 contra l’establishment cultural català, i per tant es queden en això, en una histèria pseudoavantguardista d’un artista incomprès, que, a més, com en el cas de Dalí, té un fort punt de vanitat i autopromoció en el preciós món de les “marques” o “signatures” artístiques. A l’acte hi ha participat la Mora (no escric el seu nom de pila, perquè com és basc, deu odiar-lo tant com la resta de mostres culturals d’aquest antic poble) i hi ha enviat un missatge amical la Díez (el seu nom, tan simbòlic, tampoc es correspon amb la seva ideologia), les quals, ja comença a ser hora de manifestar-ho, no sabem ben bé què hi fan al Partit Socialista. Aquesta contaminació que impulsen amb el seu nacionalisme espanyolista i els seus suports sempre incondicionals a forces polítiques no socialistes que s’autodenominen falsament “antinacionalistes” les fan d’un altre paller.
El cartell en qüestió resulta ben simbòlic. L’advocat Rivera (no escric el seu nom de pila perquè no sé ell si l’escriu en català o en castellà), cap de llista de la formació, hi apareix despullat. Bé, està clar que la lectura és òbvia: La nuesa simbolitza la seva manca de programa. El lema que acompanya la imatge diu: “Ha nacido tu partido. Sólo nos importan las personas. No nos importa dónde naciste. No nos importa la lengua que hablas. No nos importa qué ropa vistes. Nos importas tú”. És clar que no els importa la llengua que “tu” parles, sigui català, rus, polonès, àrab, berber, xinès o romanès. Ells et continuaran parlant en castellà i intentaran imposar el castellà com a llengua franca en un lloc que es diu casualment Catalunya. Sí, els importa la persona, descontextualitzada absolutament de la seva situació: De gènere, de classe, d’ètnia o cultura. És com el pitjor malson neoultraliberal d’algú amb certa sensibilitat intel·lectual. Fart de demagògies, l’únic que demanaria als mitjans de comunicació és que atorguin el mateix ressò a d’altres partits polítics petits i molt més “entranyables”: Els carlins o l’extrema esquerra extraparlamentària. De fet, el cartell és també molt significatiu perquè el candidat s’hi tapa les vergonyes, i les vergonyes d’aquest partit no són altres que la seva pròpia demagògia, la ideologia que intenten ocultar, a partir de plantejaments que insulten la intel·ligència per l’absència de raonaments. Sols hi trobem directrius absurdes sense un context en què inscriure-les: La fal·làcia dels que amaguen una ideologia perquè els fa por que surti a la foto.

Desaprendre

Desaprendre és un mot que a primera vista pot sobtar, i resultar molest o intolerable. L’aura positiva que ha cristal·litzat al voltant del mot ‘aprendre’ desqualificaria per se el seu contrari. A més, si es realitza una petita anàlisi del mot ens trobem que s’associa fàcilment amb l’oblit, el gran dimoni que, particularment en terres de la Península Ibèrica, ha suposat un dolor fàctic en moltes de les víctimes de les guerres i els conflictes. L’oblit i la desmemòria alcen el cap com a botxins de béns preuats, assimilats en forma d’experiència i de valor. Igualment, també pot evocar l’hedonisme radical, com a corrent que rebutja el fet mateix de suportar el possible pes negatiu de certs “aprenentatges” i es mostra absolutament irresponsable en el marc humà de convivència. En realitat, el mot ‘desaprendre’ resulta una revolta cognitiva contra la indoctrinació judeocristiana del coneixement en negatiu, indoctrinació que entronca de fet amb d’altres formes de pensament que no necessitaven ser necessàriament jueves o cristianes. Si ens fixem en la història primigènia, el Gènesi, font de la natura humana històrica segons la Bíblia, el pecat original suposa un mal, un element altament negatiu, un flagell en forma de taca, que condemna l’ésser humà a evocar contínuament tant la seva suposada imperfecció intrínseca com la capacitat de modelar una personalitat humana a partir d’aquest mal. En aquest segon sentit trobem el gran problema amb el valor del desaprenentatge. És a dir, la doctrina creient explicitada més amunt connecta amb la valoració del mal i de les experiències negatives (traumàtiques) com a elements que dialècticament condueixen a un coneixement més ampli i sòlid, a una maduració de la personalitat que enriqueix profundament la persona que ho aplica. Malgrat que hi hagi un component dialèctic constant en aquest procés, la veritat és que bàsicament es constitueix com un sistema acumulatiu, en el qual es valora sobretot la suma d’experiències, en molts casos ja hem dit que negatives, per assumir una personalitat diferenciada, en progrés. Es podria dir aleshores que els pecats originals, en la seva negativitat més contundent, ajuden a construir una fortalesa psicològica i cognitiva de l’ésser que li faciliten una comprensió del món i de si mateix més àmplia.
Sense ànims de contradir la totalitat d’aquests raonaments, caldria advertir que, tanmateix, el fet de desaprendre no suposa, o no hauria de suposar, l’enemic a combatre sinó un bon aliat en les finalitats bondadoses i constructives a què s’arriba, segons sembla, amb aquell aprenentatge dialècticoacumulatiu. Desaprendre significa en aquest sentit l’acte de deixar de banda, d’inutilitzar, certes experiències que es transformen dins l’ésser en reproduccions a petita escala d’aquell gran pecat original que ens taca i ens amarga l’existència amb el seu record. Assumir aquest procés com quelcom positiu ens ajuda a no ser falsament forts, és a dir, a no formar una armadura de dolor al nostre voltant per evitar futures ferides, sinó a considerar el fets de la nostra història personal com el flux d’un riu heraclitià: Panta rei. En aquest sentit, enfront de l’immobilisme implícit en el procés acumulatiu anterior, aquest model es perfecciona a través de la capacitat de moviment, de dinamisme per expurgar o exorcitzar certs elements negatius, en un retorn si es vol a determinades pràctiques paganes precristianes. Desaprendre és crear una fortalesa més autèntica a partir de la felicitat i la complicitat interpersonal, quelcom molt més arriscat i complex que l’altre model presentat. A més, al meu parer, igual que conceptes com el de desexili, el desaprenentatge no suposa una renúncia claudicant, total i completa, sinó més aviat un exercici d’aclimatació, una pràctica d’autodefensa davant la realitat de les seves representacions humanes que ens afecta. Es tracta d’un tema molt ampli i molt atractiu, que potser valdrà la pena aprofundir més endavant.

Bessonada

Els pitjors malsons de molts polonesos amb seny polític i empenta de progrés han esdevingut una realitat insuperable: Hi ha hagut un pacte amb el populisme més descarat i ridiculitzat de Lepper, el ministre d’educació és un criptofeixista i el poder de la nació rau en dos germans bessons que no saben somriure, i quan ho fan semblen l’Aznar, que feia més aviat ganyotes per provocar por als menors d’edat. Viure per veure. Imagineu-vos l’escàndol que s’hagués produït a qualsevol país democràtic occidental si el cap d’estat hagués nomenat primer ministre, és a dir, president del govern, al seu germà. ¿Un Pasqual president amb un Ernest conseller en cap? ¿Un Chirac amb un chiraquet? Bé és cert que en força països d’aquestes característiques el problema resulta artificial, ja que els caps d’estat pertanyen a monarquies sense incidència real o pràctica en la vida política del país.
Dos germans bessons en el govern, ocupant a més els dos càrrecs més alts de representació, constitueix un exemple tan fastigós de nepotisme mafiós que quasevol es posaria les mans al cap. Un parell d’arguments a la defensiva suren en l’aire: Ambdós es dediquen a la política des de fa temps i, en un estat democràtic, tots els ciutadans nascuts allí tenen dret a ser elegibles per a un càrrec, si no es troben en situació jurídica i/o penal incompatible. Cap dels dos soluciona el problema d’estètica (o d’antiestètica) que sintetitzen aquest parell d’homenets que amb prou feines saben vocalitzar. Darrerament, a més, han demostrat que són tan curts de mires en el seu nacionalisme acomplexat que qualsevol rucada els converteix en lleons ferits. El més trist de tot és que aquí ningú reacciona amb fermesa: Ni el món econòmic, ni el món cultural ni el món polític de l’oposició. Tot és resignació, com si la democràcia fos la clau per obrir qualsevol porta, fins i tot la de la duplicació fisonòmica en el poder. De fet, la cosa de la bessonada aquesta que els ha caigut als polonesos dóna per a moltes pel·lícules antiutòpiques i de terror fantàstic. A veure si algun productor de Hollywood s’hi anima... La democràcia, companys, no ha de ser un ídol, un comodí que ens permeti fer allò que ens surt dels nassos si ens han escollit per majoria. La responsabilitat i l’honestedat davant dels ciutadans, el bé del país i l’avenç de la societat suposen un requisit imprescindible. Sigui com sigui, van ser els mateixos polonesos qui van donar els càrrecs assenyalats als candidats i germans Kaczyński. Que s’ho facin mirar, sisplau!

D'oest a est, cap a l'esquerra

Fa uns dies va ser editat el llibre Historie z Lewej Ręki, que arribarà a les llibreries d’aquí a un parell de setmanes màxim a causa de qüestions de distribució. L’autor de l’obra no és cap polonès, tanmateix, però el traductor sí: Witold Maciejewski (“Witas”, per als amics). En efecte, hi ha un original, l’original, que potser sona més conegut en aquesta llengua en què escric: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. Es tracta de la primera traducció al polonès d’un llibre d’aquest immens autor català, un dels millors narradors contemporanis d’alçada i valor universals. Tot plegat ha estat possible mercès a la gentilesa tant del suport econòmic de l’Institut Ramon Llull com del bon gust de l’editorial Biblioteka Telgte. És un gran pas i una gran aposta per a una adequada promoció de la literatura catalana de qualitat a Polònia, per bé que Moncada ja ha estat traduït a idiomes molt diversos (anglès, alemany, francès, danès, suec, holandès, portuguès, japonès...). Caldrà agrair a persones com en Witas l’aposta, l’esforç i les ganes que encara mantenen per seguir amb la tasca de fer visible la nostra cultura a Polònia. Es tracta d’un gran text i la traducció resulta una translació força encertada de l’original, entre d’altres per l’esmerçat interès d’en Witas a recercar el significat o significats possibles d’expressions força rebuscades de l’autor de Mequinensa. A més, l’edició polonesa conserva el pròleg original de Pere Calders, un altre gran autor català que ja ha estat traduït en mostres antològiques de diverses publicacions periòdiques. El món creat per Moncada evocarà probablement als lectors polonesos el realisme màgic sud-americà tradicional, però amb una ambientació diferenciada que els acostarà a la nostra cultura. Esperem que tingui tant d’èxit com entre nosaltres!

Les veus de l'Àgora

Realitzar debats seriosos a la televisió hauria de ser un deure de les institucions responsables dels mitjans de comunicació públics. Hi són necessaris tant la presència de persones enteses en la matèria o implicades directament en el tema del debat com l’ajustament sempre de les quotes de participació segons les perspectives preses, a fi d’establir un diàleg constructiu i no monòlegs entotsolats de melic ample. Diuen que una de les manifestacions més evidents que la televisió pública espanyola ha baixat de qualitat durant els darrers anys és la manca d’aquesta mena de debats, tot seguint les parrandes de les cadenes privades en uns temes de premsa groga del tot abominables. Sortosament, a casa nostra disposem d’Àgora, un programa del Canal 33 que sembla satisfer els requisits esmentats anteriorment per establir debats encertats, diversos i sucosos.
Tanmateix, fa la impressió que moltes vegades, massa vegades, els responsables del programa volen ser més papistes que el Papa i, a l’hora de presentar una problemàtica determinada sobre la qual a Catalunya hi ha una opinió majoritària indiscutible, busquen notables veus crítiques amb aquest plantejament. No crec que sigui una mostra de masoquisme, sinó més aviat de political correctness mal entesa (que és com s’entén normalment la political correctness. Per cert: Les sigles habituals d’aquest concepte, PC, resulten d’una incorrecció política brutal...). Moltes vegades, aquestes veus es dediquen a recitar tota la porqueria demagògica que salta als mitjans de comunicació d’altres bandes de l’Estat espanyol, i provoquen la necessitat de perdre el temps responent a barbaritats, en lloc d’aprofitar l’estona per profunditzar realment en la qüestió que toca. A vegades formen grups corals que trenquen la placidesa de tot el programa. Ignoro si la voluntat última dels responsables del debat és mostrar com un parell o tres de personatges són capaços de dir tantes bestieses i trencar el ritme del debat, escenificant la seva poca validesa com a convidats i, d’aquesta manera, desqualificant-se ells mateixos com a tals. Però potser això seria anar massa lluny, especialment enfront de la manca de dialèctica diàfana per part del moderador en aquest sentit. Paral·lelament, quasi en cada emissió sembla que triïn convidats que representin un partit determinat, aspecte que deu provocar la fruïció dels força espectadors per veure de quin és qui (i no qui és qui). La correcció política, una altra vegada.
Bé, un dels episodis més lamentables d’”Àgora” correspon a la darrera emissió del programa, amb el sonor tema “Pau a Euskadi: Diàleg o rendició”. El portaveu del Fòrum d’Ermua, Iñaki Ezquerra, la professora universitària Gotzone Mora, i la periodista Carmen Gurruchaga, eren els tres mosqueters de la manipulació, la confusió i el pensament més ranci de la dreta espanyolista. Hi utilitzaven termes i idees que farien por a qualsevol persona de seny: Avui ha sortit a la llum una enquesta d’opinió que posa sobre la taula l’evidència que el 90% dels ciutadans d’Euskadi estan a favor de la recerca de la pau i la superació del conflicte per la via que ha emprès l’actual govern espanyol. Per tant, si tant s’ha de cuidar la correcció política i la “representativitat” dels convidats, sisplau, Àgora, fixeu-vos-hi més a l’hora de fer la tria. N’hi ha que volen parlar en nom de tots i que, de fet, tenen una projecció pública realment immerescuda. La gent, el poble, la població en general, és més assenyada que quatre buscaportades.

Lluís Llach a Poznan

Lluís Llach va actuar a Poznan dilluns passat. Una notícia que per a alguns dels que vivim i treballem en aquesta ciutat resultava inimaginable es va materialitzar, a més, en una plaça pública de manera gratuïta. Llach va ser contractat pels organitzadors dels actes commemoratius del Juny de 1956. Ara fa cinquanta anys es va produir un aixecament popular contra les condicions opressores (tant econòmiques com polítiques) del règim comunista. Alguns artistes polonesos van començar a versionar peces musicals de la cançó protesta catalana. La peça que va tenir més èxit va ser “Mury” (murs), que de la mà de Jacek Kaczmarski era una adaptació de “L’estaca” al context ideològic de l’oposició democràtica polonesa d’aquest clàssic (també) de la lluita antitotalitària (sí, Piqué, sí, el franquisme era un feixisme).
El concert va ser un èxit: El públic no sols va romandre atent durant tot l’espectacle, sinó que també vibraven amb les cançons de l’artista català. Va ser impressionant, perquè Llach, tot i que ja ha posat data de caducitat als seus recitals en públic, continua tenint una força i un magnetisme incomparables. Encara que no en sóc un seguidor afamat, considero que indubtablement constitueix un dels grans músics de la música popular contemporània catalana. “L’estaca” va fer alçar el públic que, en silenci, ondejava els braços en senyal de fraternitat. Llach va aprofitar per fer intervencions breus entre cançó i cançó, a voltes presentant senzillament les peces, a voltes posant el seu gra de sorra en la crítica de les impertinències del malgovern. La traducció, si se’n pot dir així, va anar a càrrec de Jarosław Gugała, hispanista i periodista que, en el seu moment i juntament amb el seu grup (Zespół Reprezentacyjny), va interpretar a Polònia cançons de Llach tant en versió original com en adaptacions més fidels a l’original que les de Kaczmarski, per exemple. L’artista de casa nostra va canviar de llengua i es va passar a l’espanyol per tal que en Gugała l’entengués millor. De res va servir, però, aquesta concessió, ja que el presentador polonès va tenir pensades tan curioses com traduir “el món és ple de valors banals i frívols” per “els humans compartim molts valors”, o “tendresa” per “enyorança”. A més, en Gugała va evitar en tot moment centrar la figura de Llach a Catalunya, i fins i tot va enllestir ben de pressa la llengua pròpia del cantant, fet important donada la cultura mitjana dels polonesos sobre la qüestió. S’entén que la presència del versionador inicial de Llach fos simbòlica, però cal assenyalar que fou llastimosa des del punt de vista pràctic. Sigui com sigui, els esforços terroristes de Gugała no van deslluir un concert tan intens, polític, romàntic i mediterrani. Una mica de llum entre tanta estultícia.

Europa, Franco i el pa a l'ull

Ahir es va aprovar la proposta presentada pel govern espanyol que permet als ciutadans de la UE adreçar-se per escrit al parlament europeu en català, euskera o gallec. Aquesta iniciativa ha trobat molts obstacles, especialment fomentades per aquells “amics de Catalunya” que es fan dir “populars”. No cal dir que ha estat un pas endavant, però també que la proposta ha estat amputada a causa de l’oposició a mesures més polítiques, com la possibilitat d’expressar-se en aquestes llengües peninsulars en les sessions parlamentàries. A poc a poc, i amb bona lletra, que els inquisidors són molts i tenen força. Ara bé, si parlem de torquemades, potser valdrà la pena afegir que per a molts països de la UE la realitat i la història de l’Estat espanyol constitueixen un enigma, un magma inconegut, en què encara pesen uns esquemes consolidats per la propaganda franquista, estadounidenca i d’altres.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.