La Sagrada Vida

La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

Tocar campanes

Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...

Les rebequeries del paràsit il·lustrat

Sánchez Dragó resultava un personatge ben simpàtic durant l'adolescència que ens va tocar passar al grup que el llegíem amb secreta admiració, al·lucinant per aquelles historietes en què es prenia al·lucinògens exòtics i n'explicava les experiències sense tabús. Santa innocència la nostra. Desconeixíem aleshores que el seu ostentós anarquisme de saló no era sinó això, alhora que ignoràvem que degeneraria en una mena d'individualisme autocomplaent ple d'un antisocialisme antisolidari, antitot i antinosaltres. De fet, com la majoria d'anarquistes de saló que circulen, patges de la dreta que se'n serveix en una simbiosi repugnant, Dragó acaba responent a una sèrie de tòpics de paràsit social cregut i perillós, seductor amb glamur i seduït per "sa excrecència" del luxe i la bona vida. La cultura (o cultureta de saló) és la màscara de tot plegat. Combinat amb Dragó hi ha un altre personatge que ha seguit uns passos similars, però des de la terra catalana: l'eminent (en el sentit derivat d'"Eminem") Boadella.
Ara s'han llepat mútuament les respectives en un llibre de títol tan curt de gambals com la gent que els paga els banquets. I Dragó s'ha vist tan impune i elevat a la glòria intel·lectual en la creuada contra allò "políticament correcte" que ha tret la seva activitat i el seu gaudi pederàstics al Japó, en consonància amb un Polanski que les ha passat calentes darrerament amb el seu cas hollywoodià. Bé, Boadella i Dragó dialoguen per fer diners amb l'editorial més poderosa de l'Estat, fent veure que són trencadors, quan l'únic que se'ls va trencar va ser la bragueta: a un amb unes preadolescents orientals, i a l'altre per pixar-se en el món que el va intentar formar com a ciutadà crític. Les respectives s'entortolliguen.

El doblatge és estúpid

Com a títol provocador sens dubte aquest remou consciències. A Catalunya hi ha massa gent acostumada al doblatge, hi ha massa gent amb poder que té amics actors de doblatge i hi ha massa vividors en el món del doblatge. Tot plegat és un problema endèmic que ha encès el debat en diverses ocasions, però les posicions del qual sembla que no s'han mogut ni un mil·límetre respecte de l'època de l'incipient TV3. M'ho ha tornat a recordar (malgrat que hi rumio sovint) l'estrena de la sèrie americana Fringe, que he estat seguint en llengua original per internet. Us asseguro que les emissions a TV3 es carreguen completament l'interès interpretatiu de -com a mínim- la meitat de personatges, especialment el cap de l'agent Dunham, el seu company Charlie i el científic Walter Bishop. Tot plegat, amb aquella emissió netíssima de la veu i aquell to d'Institut del Teatre que permanentment teatralitza les sèries estrangeres a TV3 i les converteix en passatges de veus noucentitzades. Fa pena, perquè impedeix sentir (i perdoneu que em posi romàntic) la vibració d'una frase important, la força d'un to, la bellesa d'un gir. Diuen, els impecables defensors de la barroeria, que l'escola de dobladors del nostre país excel·leix. Bé, doncs jo continuo veient llavis que se'n van quan la nostrada llengua ja s'ha apagat, i continuo sentint que s'escapcen els referents sonors d'una obra de la cultura mediàtica popular del segle XXI. La situació és ben absurda: continuem pagant molts milers d'euros per doblatges que impedeixen que la nostra població aprengui llengües! Som tan fotudament autodestructius?

Un filòsof sense llum

En la iconografia del filòsof grec Diògenes, una de les imatges més recurrents i llegendàries el representa amb un llum a la recerca d’un home (possiblement no una dona, sexismes d’època), un home que havia de ser honest. Diògenes també és reconegut com el primer que va renunciar a la categoria de ciutadà per abraçar un títol més enllà de tribus, ètnies, pobles o nacions: ell es va nomenar “cosmopolita”. Aquest intent de situar-se fora de les categories d’un context sociopolític determinat era un acte de valentia apassionada, i realment feia de Diògenes un dels primers pensadors que a través del llenguatge i les actuacions manifestava un rebuig clar a matrius de pensament que, com s’ha estudiat prou bé des de Foucault, conformen paradigmes de poder de gran potència estructuradora.
Després de l’atac desesperat d’un ciutadà de la nació basca a un bar de l’esquerra abertzale en revenja per les destrosses d'ETA a la seva vivenda, el pseudofilòsof Fernando Savater ha declarat el següent: "Esto revela que hay gente que simplemente no dice 'me han roto la casa, qué le vamos a hacer', sino que demuestra su hartazgo. Esto revela una situación". Curiosament, aquesta argumentació és idèntica a la dels nacionalistes bascos que defensen la validesa de l’ús de la lluita armada: el fet que una part del món abertzale (encara que sigui mínima, anecdòtica quantitativament) opti per accions terroristes permet la visualització d’un problema molt més profund (la dominació estrangera del poble basc). És a dir, trobar cotxes cremats la matinada següent a una sessió de kale borroka revela “una situació”. Exactament. Per tot plegat, Savater no es planteja veritablement situar-se fora dels paradigmes del nacionalisme primari per esdevenir un cosmopolita, sinó que es troba empresonat pels seus propis fantasmes del nacionalisme espanyol. A Savater li sobren ulleres de colors, i li manca el llum de la recerca honesta.

Les autoritats

El concepte d’autoritat està patint una reformulació que pot trascendir el marc natural de l’acadèmia per arribar a transformar la visió i l’actuació de la població al voltant de les idees de deure i de jerarquia. O la inversa, és clar. Ben poc ens fixem en la capacitat performativa d’aquests elements cognitius quan es troben en procés de modificació, quan val la pena arriscar-se a ficar-hi el nas per orientar-se sobre el camí que seguirà la cosa. L’autoritat es refermarà, però esdevenint quelcom que mai no va ser i ocupant un (in)determinat rang social en relació amb la liquiditat en què sembla que surem tots plegats. En tot cas, necessitem que l’autoritat se situï de tal manera que alguna de les seves virtuts passades ens faci el favor de trencar amb l’espiral de desconcert que anul·la a tants com a individus en societat.

Les vaques sagrades de la Realpolitik

Experts en seguretat de diversos ambits han assenyalat que l’estat d’Israel va finançar l’organització Hamàs (abans que aquesta es dediqués obertament al terrorisme) per tal de debilitar la potència unitària del moviment laic liderat per Arafat. Encegada davant la naturalesa fonamentalista dels militants d’aquesta organització, Israel haria creat el seu propi monstre. L’analogia amb la política d’ingerència internacional dels Estats Units al món àrab resulta més que evident: L’Afganistan i l’Iraq van ser els bressols de posteriors criminals alcorànics, amamantats pels enormes pits venosos de la pàtria de la Monroe. Així, doncs, sembla que la Yihad ha comptat des de fa dècades amb el generós finançament dels seus principals enemics. La conclusió cau pel seu propi pes: Els responsables de les polítiques d’intel·ligència d’Estats Units i d’Israel s’han caracteritzat per la seva manca d’intel·ligència, a no ser que seguissin uns dictats divins que a la resta dels humans ens són inescrutables. Les branques voyeuristes d’aquestes polítiques, la CIA i el Mossad, ja fa anys que van perdrer les aurèoles d’immaculada eficàcia. I tot plegat demostra que la Realpolitik que ignora o subestima el component psicològic de l’odi i el fonamentalisme religiós (un matrimoni ben avingut) condueix al desastre. Al mateix temps, és curiós que sigui en aquests mateixos estats (EEUU i Israel) on es promogui des de diversos canals públics el fonamentalisme religiós oposat, respectivament el creacionisme i les seves barbaritats, i les escoles talmúdiques, (yeshivot) en què la canalla es forma tot pendulant davant de pàgines plenes de mites incombustibles. L’odi genera odi, un odi que lliga tant que fins i tot lliga contraris, i és que la religió genera religió.

Cap al Mar Mort

Avui, els Reis Mags han dut un paquet bomba a terres palestines. Més de dos milers d'anys després de la seva primera arribada, sembla que cada cop n'estan més farts dels éssers humans que habiten les antigues terres d’aquell anunciat Messies que ells van anar a adorar. En lloc de presents en substàncies perfumades, ara sols duen un material incert que serveix per avivar terroríficament les flames de l'odi. I tot, tot, tot, prové del fonamentalisme religiós, tant jueu com àrab o cristià: Les terres, les ciutats, tot fa pudor de text sagrat que cap dels macabres actors del conflicte està disposat a cremar en nom de la bondat humana.
A Barcelona i d’altres ciutats occidentals alguns autobusos duran publicitat sobre la bellesa d’una vida sense un Déu que dicti inferns per als membres d’altres creences o massacres dels rivals. Que collonudament sa és poder dir en poques paraules tota la veritat de l’humanisme obert, tolerant, dignificador i democràtic! Caldria llogar-ne uns quants per enviar tots aquests fanàtics de la religió al Mar Mort, un lloc ben a la vora, i mostrar-los que la seva estratègia existencial sols porta a això: Un mar mort sense vida.

Les invasions ininterrumpudes

La invasió constitueix una violació de l’espai simbòlic que ens és més valuós: La casa, la llar, la cambra. En els jocs d’infants sempre hi ha un lloc inviolable, que s’anomena precisament “casa”, tal vegada en evocació subtil del ventre matern que en contínua presència envolta els nostres cossos imaginaris. A la sèrie V, els invasors menjaven ratolins. En la realitat, els envaïts són els que mengen ratolins, rates, i qualsevol cosa per sobreviure en un indret que els ha deixat de pertànyer. Tornant al principi, tractar una invasió com una agressió a la individualitat pot sonar estrany a qui concebi els espais com dividits en comunitats. Inventar comunitats és un costum còmode i secular, que pot resultar perillós o feliç, en funció de les circumstàncies i les voluntats.
A Palestina la comunitat és mentida (seria bellament mentida si fossin rics com els suïssos), encara que tots (i ells mateixos) ens ho creguem: Uns fan d’exèrcit i ataquen un altre territori que es fa dir Israel; uns d’altres en pateixen les consequències, mentre intenten viure una normalitat impossible. Fer dicotomies és simplista, però aquí ajuda a captar el fet que la invasió s’ha fet també envers individus que no tenen cap mena de responsabilitat legalment atribuïble davant del llançament de cohets a l’altra banda de la línia imaginària que separa de la misèria palestina els hospitals i grans centres comercials israelians. Algú s’imagina Nàpols bombardejada per les forces armades sota el control de Berlusconi, amb la intenció d’esborrar del mapa la màfia? Totes les comparaciones són odioses, i la mort mata, i aquell qui troba una metralladora després que un obús hagi destrossat el cos de la seva germana segur que voldrà entrar a la màfia: A l’Antic Testament, que en bona part uneix els semites monoteistes, un dels temes més recurrent és la venjança, la Llei del Talió, les invasions ininterrumpudes.

Perquè els imaginaris no ho siguin tant

No seria convenient començar a pensar que les nacions són una comunitat amb certa cohesió territorial que comparteix un imaginari col·lectiu? Es tracta d’una visió culturalista, d’un nacionalisme cultural simplificador? O pel contrari resulta ja una necessitat per tal d’esquivar la tradicional solució basada en meres fronteres polítiques, i al mateix temps no caure en abstraccions teòriques que no tenen reflex real al món? Evidentment, aquí entraria la possibilitat de integrar en la idea dels imaginaris el plantejament dels cercles concèntrics, ja que un imaginari podria contenir-ne un altre, sense haver de tenir-hi en comú més que un conjunt limitat de continguts (per dir-ho d’alguna manera). Caldria començar a treballar en definicions i avaluacions de l’imaginari i dels imaginaris? O estaríem despolititzant greument la mateixa idea de nació? Massa preguntes de fons, ara que tothom sembla que sols té cap per la pela del finançament…

"Aquí hablamos polaco"

Amb l’aparició d’una plataforma secessionista que s’anomena “No hablamos catalán”, una mostra de debilitat mental embastardida de politiqueig castizo, el diari Avui torna a posar en primera plana un grup d’ànimes en pena que viuen precisament de l’odi, i de l’odi s’alimenten. El diari, doncs, no fa sinó portar amb safata l’aliment de la bèstia. En aquests casos, l’Avui es retroba amb els seus orígens, de defensor de causes minoritàries, com quan ERC era un partit de tres visionaris (el quart era a l’MDT) i li plagués rebolcar-se en el fang d’aspectes tan minoritaris, sectaris i secundaris de la societat que la majoria els desconeix (i ja està bé així, en casos com els de “No hablamos catalán”). L’Avui és un diari nostàlgic. I així es manifesta quan critica fins als límits de la follia el govern d’esquerres actual de Catalunya, i s’emmiralla en CiU, la defensora plena de la catalanitat: S’han cregut el conte del Pujol, després d’anys de veure-li la cua al llop. Vaja.
Pel que fa als secessionistes amb pinta de capelleta opusdeista i postfranquuista, val la pena comentar que continua sent una vergonya que cap organisme seriós de les Espanyes, d’aquells que netegen, fixen i fan lluir, o d’aquells en què seuen culs acadèmics, tregui un titular a la premsa que digui: Sou una colla de terroristes intel·lectuals, ja que el català és una llengua que es parla en tots aquests territoris on residiu amb les seves belles, riques i entranyables parles. Per cert, comencem a percebre que la parla catalana més entranyable és el barceloní, el de la Rodoreda o Pujol, una parla que es deixa sentir solament en boca de senyors i senyores de la mateixa edat que el Molt Honorable esmentat.
Ah! I per si a algun llestet li passa pel cap que la crítica al periodisme de l’Avui té alguna cosa a veure amb les rialles d’alguns diputats al Parlament davant el to provocador de Josep Rull, vol dir que alguna cosa no li rutlla al test: L’Avui, per diversos motius, no és un diari potent en l’àmbit nacional.

Un pessic gros de mesquinesa

Preneu un país petit, amb notori complex d’inferioritat. Deixeu-lo macerar en sopa dictatorial i de transició rebaixada. Trieu un bon miracle, com el fet de disposar d’un cuiner ben fresc i revolucionari, d’aquells que arriba a les primeres planes de la gastronomia internacional. Poseu-ho tot en una cassola i doneu-li un cop de foc de joia col·lectiva, com les que trobem en certa gent que sap de la gran cuina. Per un altre costat, preneu un bon tros de bèstia, millor si és un porc gras i ben criat, amb veu xisclaire i ganes de guerra. Si li surt l’enveja per les orelles, millor encara. Macereu-lo en idees ràncies, amb tuf de reclosit, com de rebost d’una família poc neta. Poseu l’olla al foc amb un oli tan verge que sembli innocentment angèlic, i llenceu-hi amb elegància el tros de bèstia. Afegiu-hi uns talls suculents i llefiscosos de titulars mediàtics, si és possible els distribuïts pels hereus d’alguna genteta de casa bona de la nostra capital. Deixeu que prengui un to marronós, quasi negre, de vianda emmerdada o endolada. Poseu-hi el suc de la primera cassola, i uns grans d’all en forma de comentaris de cuiners responsables i seriosos. Que us aprofiti. Si no rebenteu és que teniu una paciència infinita envers els sabotejadors dels nostres gustos, de la nostra presència, de la nostra qualitat...

In vino statistica

Un estudi encarregat per l’Incavi, l’Institut Català de la Vinya i el Vi, ha posat sobre la taula alguna de les dades que alguns sospitàvem sobre el món i la cultura del vi a Catalunya. I alguna de les paradoxes del nostre país: “Els catalans valoren els vins de Catalunya però els consumeixen poc”. Bona forma de valorar quelcom si no es consumeix! I no es consumeix perquè la tendència és comprar vins de procedència forània. Però… ¿Què ha de fer sinó un consumidor que als supermercats catalans troba vins de la Rioja, les Castelles o Andalusia en una posició de privilegi (també quant al preu) sobre els magres vins penedesencs del prestatge, en què rarament treu el nas alguna ampolla de les DO Priorat, Montsant o Catalunya? ¿Sabeu que la quota d’espai dels vins catalans als nostres super- i hipermercats és d’un desolador 25%? Simplement, vomitiu. ¿Quantes vegades podem canviar de restaurant perquè sols hi hagi riojas? ¿Com pot ser que en terra privilegiada de vins com és Catalunya el 43% del vi consumit en hosteleria sigui de la Rioja? ¿El panorama de l’oferta marca la demanda? ¿És tan vergonyosa la nostra submissió vinícola a mercats forans que fa que costi parlar-ne sense menysprear implícitament o explícita la societat catalana?
La configuració del mercat de vins en l’imaginari col·lectiu català no valora en realitat els vins propis, sinó la Rioja, els Ribera, els blancs gallecs, els generosos andalusos, i, en un nivell més abstracte, el francesos de Burdeus i Borgonya. Es tracta probablement d’un esquema mental producte del franquisme i de la seva regionalització propagandística de les (suposades) virtuts del productes de la terra, que encara impera en les consciències de molts. Tanmateix, a les altres zones productores de vi de l’Estat espanyol tenen les coses més clares: Busqueu un priorat o un montsant a restaurants de Valladolid o Salamanca, que és el territori dels ribera de duero… Quan s’arriba a l’aeroport de Valladolid, de seguida es troba un quiosquet de souvenirs. Tots els vins són Ribera de Duero. Qui pogués somniar una situació semblant als aeroports de Reus, Girona i Barcelona! (Cal dir que en aquest darrer la botiga Cal Pere fa una tasca prou digna de valorització dels nostres vins, tot i que s’hi poden trobar productes d’arreu de l’Estat espanyol i alguna ampolla francesa. No és el cas d’altres establiements d’aquest nostre aeroport, on resulta complicat trobar-hi vins dels Països Catalans).
A diferència de la valoració que se’n fa oficialment, em sembla força preocupany que solament un 66% dels consumidors de vi (repeteixo: consumidors de vi) esmenti espontàniament la DO Priorat. Una marca que ha conseguit refundar l’economia de tota una comarca, que produeix vins d’una qualitat extraordinària i que tants experts internacionals ha posat pels núvols, un lloc que hauria de ser mític (no tant pel tast directe, sinó en l’imaginari col·lectiu), resulta que és esmentat per un terç d’aquelles persones que beuen habitualment vi. ¿I què beuen? La “cocacola” del vi hispànic. Si a Califòrnia aquesta “cocacola del vi” són els productes de la varietat zinfandel, a ca nostra són els riojes de categoria mitjana-baixa: Un líquid impersonal, agradable, que es pot barrejar amb cola o gasosa sense cap conflicte de consciència. I aquest és un dels greus problemes presents en la qüestió de l’imaginari plantejada abans: L’easy-drinking es troba vinculat estretament als riojes, una mica (com denoten les enquestes) als penedès. Com que la població del nostre país té una educació en vins més que mínima (malgrat els cursos de tast, els programes a la tele, les fires de vi, etc), la tradició fàcil dels sabors coneguts i lleugerets es manté. Per a un català massa plaer pot ser un orgasme salvatge incapaç de controlar, i per això els evita… Qui sap.
L’INCAVI s’ha proposat portar a terme polítiques de promoció del vi català. Ja era hora. ¿No era aquesta una de les seves principals funcions fins ara? La idea principal es diu “Debatdevi” i consisteix en un debat entre tots per trobar fórmules de millora d’aquest desastre. És a dir, estan desesperats. es troben amb el mateix problema que els gestors de les grans transicions polítiques: Com transformar la mentalitat de la població de manera ràpida, sòlida i efectiva?

El tamany del català

Després d’un llarg silenci, època de mudances i desgel, aquest blog tornarà a florir, us ho ben prometo. Per alguna cosa ja ha arribat la primavera. Passant del preàmbul al tema d’aquest escrit, el títol n’és una explicitació eloqüent. Per tal de desenvolupar-lo, cal retrocedir uns quants anys, que semblen haver desaparegut de la memòria de molts: En un país desorientat i enfervorit d’institucionalisme, va existir un príncep lleig, un ànec polític que es va anomenar Crida a la Solidaritat, conegut popularment com “la Crida”. Alguns diran que més endavant l’aneguet va esdenir un altiu cigne que arribà a plantar vuit cries enmig dels lleons de la Moncloa. En tot cas, no és aquest el tema que voldria plantejar.
En aquells anys en què la Transició es tancava en fals i la Generalitat creixia de debò, els diversos col·lectius catalanistes que com la Crida maldaven per una normalització completa de la llengua a Catalunya (i, amb més dificultats de penetració social, també al País Valencià i les Illes Balears) s’emmirallaven en d’altres territoris. En l’àmbit educatiu, la institució va adoptar el model d’immersió lingüística aplicat al Quebec, per exemple. Ara bé, si ens referim en abstracte al discurs medul·lar dels defensors de la llengua, podríem dir que els punts de referència externs eren un conjunt de llengües europees (per alguna cosa els catalans som bressol de civilització) clarament minoritàries, deballestades per la història: El bretó, el gaèl·lic, el sard, etc. Si bé aquest grup solia incloure llengües amb una millor salut sociolingüística (llegim-hi política), com el basc, la veritat és que el concepte clau de la identificació era la minoritat davant d’altres sistemes lingüístics més potents, en general sense un marc estatal o paraestatal de sosteniment.
Les motivacions d’aquesta identificació responien a diversos factors, lògics des d’una determinada perspectiva: La voluntat de proclamar una solidaritat amb d’altres nacions sense estat (alguns més suposades que argumentables) d’un àmbit proper i posseïdores (en general) d’una llengua pròpia desprotegida. Això afirmava el caràcter nacional del poble català i l’integrava en un espai diacrònic de soferta repressió cultural. La reproducció d’aquest discurs es va objectivar de forma gràfica en mapes (amb colorets i banderetes), per escrit en pamflets i panegírics, i oralment en discursos d’agermanament. Els efectes del discurs, tanmateix, foren d’allò més perversos: A més de permetre la identificació entre el nacionalisme català de base cultural (i no em refereixo, és clar, al regionalisme autonomista del partit aleshores governant) i un cert utopisme intempestiu, s’acostava perillosament la llengua catalana a un fals nivell de llengua minoritària en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans que l’emprava o que hi convivia. La gent a qui arribaven els titulars d’aquest discurs solidari es va acabar convencent de quelcom que ja sospitavn des dels seus primers passos a l’escola franquista: El català és una llengua secundària, insuficient per a la modernitat. Els efectes perversos de tot plegat encara duren, tot i que cal advertir que d’altres factors importantíssims van reforçar les impressions ciutadanes sobre la qüestió.
Repecte al missatge identitari propi d’aquell època del catalanisme cultural, s’obviaven dues grans realitats: El català gaudia (i gaudeix) d’un grau de competència entre la població que el situa dins d’un altre grup de llengües que no apareixen amb banderetes als mapes esmentats (el danès, el grec, el txec, etc.) i compartia amb aquestes unes estructures institucionals, de caràcter paraestatal en el cas del Principat (els altres territoris del domini, clar, la situació és dispar). Tot i que és cert que en el cas català hi mostrava reticències i resitències diverses l’estructura plenament estatal espanyola, la situació global l’agermanava efectivament amb els països del bloc de llengües mitjanes.
Aleshores, es va valoritzar la idea de minorització, emparentada però diferent del concepte de minoritat lingüística. Amb els anys, l’elaboració d’un text legal constitutiu per a la Unió Europea i el seu l’eixamplament van posar sobre la taula la necessitat de passar el català al grup mitjà, el grup que toca i que ens facilita una argumentació raonada i convincent per a l’oficialitat futura de la nostra llengua a la UE (encara que el problema és la voluntat política dels grans partits espanyols). Malauradament, en la majoria d’ocasions això s’ha fet pel boc gros, i s’han tergiversat les xifres donades, a través de la confusió entre el nombre d’habitants i el nombre d’habitants competents (que sol coincidir en territoris amb una estructura estatal plena, com Txèquia, però no a casa nostra): Que si som la setena, o la vuitena, o la novena llengua europea… Estem una mica més enllà de la desena, de moment. Així, amb el gràcil gest de qui gira un timó 180 graus, ara pretenem fer creure a la gent que som els reis del mambo, mentre que fa quatre dies encara ballàvem amb la més lletja (i perdó per la ironia si algú la pren en sentit sexista).
En conclusió, s’ha rectificat el discurs sociopolític de la llengua en un context diferent del dels anys 80, però no s’ha pogut rebatre quelcom que es va anar imposant durant els anys de diglòssia i persecució lingüística, i que es va reblar a través d’un discurs sociolingüístic ingenuàment impostat: La submissió del català a d’altres sistemes linguístics aliens a la immensa majoria de la població catalana fins al segle XX.

El lapsus linguae de la frustració

No podem negar que durant el parell de debats protagonitzats pels dos candidats principals al govern espanyol es van dir disbarats pel boc gros. Afirmacions fora mida conformaven el to habitual de la conversa, molt especialment per part del sector extradretà, amb l’afegitó de la forma de parlar fastigoseta que caracteritza el polític pseudogallec. Tanmateix, la culminació de tot plegat va ser la següent frase de Rajoy: “España es el único país del mundo donde hay ciudadanos que en determinadas zonas del territorio nacional no pueden estudiar en castellano”. Sí, els que ho tingueu enregistrat en vídeo (pel motiu que sigui) podreu comprovar-ho efectivament. Va dir-ho en un moment de “crispació” al voltant del català. Sembla mentida, però té una explicació, ja que l’home (però poc persona) va voler pronunciar una d’aquelles frases peperes amb vocació universalista, que treuen profit de la ignorància de la majoria d’espanyols sobre la situació a d’altres llocs del món, però es va despistar i va acabar afirmant que a tots els països del món es pot estudiar en espanyol (llevat de Catalunya i Euskadi, clar)! Sabem que ells voldrien retornar a l’imperi aquell del sol que no es ponia, per tal d’imposar severament l’aprenentatge de la seva malcriada llengua a qualsevol ciutadà o animal de companyia. La badada de Rajoy té una explicació psicoanalítica, como tot ell. No és res més que una llarga història de frustracions.

Tots contra una?

Les previsions d’alguns mitjans de comunicació indicaven fàtuament que el debat entre els candidats de la demarcació de Barcelona consistiria en un “tots contra” Carme Chacón, candidata del PSC. Sortosament no va ser així. És evident que el compromís de govern sempre comporta la major quantitat de crítiques, però hauria estat un error gravíssim si els candidats més propers als socialistes haguessin optat per l’acose y derribo de Chacón. M’imagino que no es tracta d’un galant signe de respecte envers una dama embarassada (no estan els temps ni els espais per a aquestes coses), sinó que respon a una estratègia de disseny intel·ligent. Encara recordo, perquè ho vaig viure en la pròpia pell, els mesos previs a la primera victòria del PP, a mitjans dels 90. Tots els partits es desganaven per anihilar qualsevol esperança de victòria per al PSOE a les generals. Més que una pinça allò eren tenalles titàniques. L’encegament va permetre dues victòries consecutives d’un partit hereu del franquisme i continuador del nacionalcatolicisme més ranci. Benvinguda sigui la racionalitat en la política catalana, encara que pervingui molt probablement per motius tan pragmàtics com coalicions de govern i la por, enmig de renúncies a nobles i sincers ideals.

I sota la màscara creix la ronya de l’odi

Tot sovint s’afirma que durant la campanya electoral als candidats i candidates els creix extraordinàriament el nas, per tan grosses com les diuen. Amb això la gent es refereix a l’ús de la mentida i la falsedat per aconseguir vots a qualsevol preu. D’acord. N’hi ha que exageren i mai realitzen allò promès, si algun cop arriben al poder. En canvi, si quelcom cal admiar del PP és precisament que ells no cauen en aquest ancestral tripijoc dels polítics. No: durant la campanya electoral el PP no es posa cap màscara, sinó que ens ensenya amb ferotgia el seu veritable rostre de vilesa contagiosa. Va ser així fa quatre anys amb l’atemptat islamista de Madrid i ho és ara. Acabem de viure un dels episodis més repugnants en aquest sentit: Rajoy considera il·lògic aprendre català, gallec o basc en una altra “comunitat autònoma” de l’Estat espanyol. No va mal encaminat quan afirma que els seus compatriotes van justos d’anglès, però allò destacable aquí és que el menyspreu secular que guarden envers la nostra llengua resulta una veritable declaració de principis fonamentals del Partit.
D’una banda ens trobem amb un pas històric per part d’un govern socialista a Espanya: La proposta pública d’introducció d’altres llengües peninsulars no estatals en l’oferta de les Escoles Oficials d’Idiomes d’Andalusia. Bravo, Chaves. En Zapatero n’hauria de prendre bona nota. Com es pot arribar a ser tan mesquí de criticar una mesura d’agermanament i de coneixements mutus? Senyors Rajoy i companyia: nosaltres ja sabem qui són Felipe II, i Isabel la Catòlica, i Quevedo, i coneixem l’ús de la ñ, i la pronuncia de ‘cerveza’, i la grandesa inmortal de Santiago Matamoros (jo crec que la majoria d’ells [ells] orgasmen [si és que orgasmen] amb la imatge d’aquest sàdic medieval al cap]). Sou vosaltres que ignoreu qui va ser Jaume I, Ramon Llull, Companys, la ç, i la pronúncia de “gelosia”. Ni l’oportunitat de conèixer-nos ens volen donar aquests gamarussos: neofatxes locals, diria jo, fent ús de la cançó magnífica de Llach que ara més que mai (abans del pas per les urnes) caldria reescoltar. Raimon, quanta raó tenies: nosaltres no som d’eixe món. Sota la màscara del PP, que es posa de tant en tant per assistir a gales de molta volada, sols hi creix, com el nas de la mentida, la ronya de l’odi. Amb tot, m’alegra pensar que el nostre món s’acostarà a Andalusia, d’on ve el nostre actual president.
Ah! I que consti que no se m’escapa sospitar que tot plegat és una mera provocació del PSOE envers els exaltats del PP. Benvinguda sigui. La màscara ja put.

La sacrosanta

La Constitució espanyola, de manera similar a la majoria de superlleis existents al món mundial, no és verge, ja que pateix violacions constants per part de diferents actors socials i polítics, no necessàriament professionals. Els extres també en violen. Fora d’aquest joc lingüístic, possible mercès a una terminologia legal que resta ancorada en una indexació patriarcal i remota de la realitat, Espanya és un país catòlic, malgrat l’opinió d’alguns malcontents indisciplinats. Vegem-ho: Podem assegurar que la Constitució gaudeix del do de romandre immaculada, ja que ningú ha gosat profanar l’aura sacra que emana de cadascun dels seus punts. Tanmateix, el sant text va nèixer, com cadascun de nosaltres (diuen), amb un pecat original, que en el seu cas consisteix a haver estat aprovada sota la perniciosa ombra de la poma podrida de la Guerra Civil, un episodi caínic que va donar lloc a l’expulsió del Paradís republicà. Alguns volen veure la Transició com el bategi de foc (atemptats, segrestos, amenaces militaristes, etc.) que va guarir de per vida aquesta nostra democràcia. Benaurats perquè ells viuran en la glòria de les seculars ignorància i indiferència hispàniques. Combregaran per molts anys amb les rodes de molí que avui en dia han evolucionant a vies fèrries més ostentoses. I com diria l’Espriu amb força mala llet còsmica: Amèn.

Benvinguts al sinistre

Hi ha una casa editorial que té com a adreça d’internet http://www.grup62.cat/. Aquesta terminació m’inquieta, He llegit que publicarà un còmic amb text d’un demagog que detesta la cultura catalana, un tal Cèsar Vidal, en què arremet sense pietat contra les lleis de convivencia bilingüe de què disposem sàviament i prudent a Catalunya. Ja li havien publicat un llibre, Pontíficies (2007), al segell en castellà Península. El còmic en qüestió es titularà La Espanya de Zapatero. La terminació .cat per al Grup 62 m’inquieta, tinc una terrible sensació de l’unheimliche al cos: Es pot ser més sinistre que dur el cavall de Troia a la plaça de la teva vila i veure com maleeixen i anihilen la teva llengua als teus nassos? Som realment tan autodestructius? Benvinguts al Grup 62.

Himnes

En el passat, els himnes presentaven un ús força estès a nivell popular a causa de la transmissió ideològica que significava la mera acció de cantar-lo, sobretot en una Espanya secularment dividida en bàndols irreconciliables: L’Himne de Riego, el “Cara al sol”, les adaptacions de La Marsellesa, etc. Avui en dia, un himne és quelcom que solament serveix per ser entonat en les competicions esportives i al final dels actes institucionals. No és estrany, doncs, que l’excusa principal que alguns han buscat per reivindicar la fixació d’una lletra per a la Marxa Reial és una etèria petició per part d’innombrables esportistes anònims (no sabem ni quants són ni qui són, vaja). L’himne català actual compta amb un text molt arrelat i d’un alt valor històric. Alguns assenyalen que és violent, massa violent per a uns temps de gestió, de moderació i de correcció (política). Però no s’adonen que, en aquests temps de poca popularitat dels himnes entre les masses civils, a Catalunya l’himne nacional no fa sinó una funció sublimadora, igual que fer cagar el tió o fer castells. A través de l’activitat, del fer, els catalans han anat projectant la resistència violenta en accions més o menys quotidianes que substitueixen l’acció real i directa. L’himne ens expulsa els mals esperits de la violència atàvica que tanta sang ha fet vessar als éssers humans. Els expulsa, sí, en lloc d’encarnar-los per expandir-los i fer-ne una arma letal d’alliberament. Per això considero que l’himne català realitza una funció bàsicament sublimadora. I benèfica per a la pau.
Durant aquell tàcit pacte de la Transició que afectava als símbols espanyols, l’himne va restar mut per consolidar l’ambigüetat necessària de la parafernàlia ideològicoadministrativa que havia de bastir els fonaments inicials de la nova època democràtica: Comunitats autònomes, nació de nacions, nacionalitats i regions, llengües sense nom i criminals sense judici. L’atextualitat de l’himne formava part del Gran Pacte de la Transició, l’expressió més alta del qual és la Constitució. Posar lletra a l’himne espanyol és trencar aquest pacte tan venerat. L’actuació forma part d’una ofensiva que es basa en la desambigüació dels elements marcats de doble significació fins ara, i que he esmentat parcialment abans. Ara bé, fer-nos dir que Espanya és una pàtria formada per pobles diversos, com fa l’himne, s’ajusta perfectament al preàmbul i al títol preliminar constitucionals. L’aturat manxec autor del text ha disposat d’un competent assessorament jurídic? Espanya demostra un cop més que és diferent. Si individus tan mediocres com Aznar van arribar a presidents del govern, si l’atenció mediàtica se l’emporta la xerrameca sobre “els famosos”, si la nostàlgia del passat comú s’objectiva en la imatge d’un Landa o d’un Martínez Soria amb boina i un paquet al braç, si a Espanya quasi ningú coneix més de quatre o cinc noms d’artistes estrangers (fora del cinema i la música, és clar), per què no pot un aturat sorgit del no-res esdevenir l’autor de l’himne espanyol?
Al text de la cançó, els referents del binomi esmentat són clars: nació (pàtria) / nacionalitats (pobles). Interessant és descobrir que la Pàtria ens abraça; bé, ens agafa fort, i si es tracta d’una abraçada o d’una altra cosa depèn de les interpretacions. En tot cas, el cel és blau: És un cel uniforme, monocolor, insípid de tan tòpic. On queda el cel gris gallec? O el cel violeta del Montsant? o el cel vermell de les matinades basques? O el cel color palla d’altres bandes de la Península? Blau com la dreta és el cel de l’himne proposat. Tanmateix, cal dir que el paràgraf darrer resulta el més directament desagradable, retrògrad per l’ús de Glòria i Història en majúscules i d’un plural únicament masculí (els fills) que sembla extret d’un manual de formació de l’“Espíritu nacional” de l’època franquista.
Ara que els espanyols s’havien acostumat a no cantar cap himne, arriba un vent de confrontació per imposar Un Sol Text, Una Sola Interpretació, encara que esbossi una certa diversitat. Algú s’ho prendrà amb el respecte suficient? Sabran cantar-ho sense que se’ls escapi el riure? Serà com un ritual oficiat per escolanets que no hauran assumit el respecte ceremoniós a les institucions establertes. El principi de la democràcia a Espanya va ser això. El moment actual és clau per definir-ne el futur.