El Mundo és escòria

Busco encuriosit el significat d’“escoria” al diccionari del RAE, que és el diccionari oficial de la llengua en què s’expressen. No em sorprèn trobar l’accepció “cosa vil y de ninguna estimación”. Per assegurar el tret miro l’entrada “vil”, que diu “indigno, torpe, infame”, a més “dicho de una persona: que falta o que corresponde mal a la confianza que en ella se pone”. No podria trobar millor definició del diari El Mundo com a enemic del meu poble i de tot allò que l’ha caracteritzat històricament. El meu poble i jo, que som molts (en les urnes que de debò valen força més que els simpatitzants de l’escòria) diem ben clar que El Mundo és escoria. Ho repetiré tant com calgui. Van utilitzar tot el seu poder mediàtic per difondre informació falsejada que comprometia greument el candidat a la Generalitat, i president en funcions d’aquesta institució. I, avui al vespre, que a tots els diaris dignes (fins i tot a El País, que tentineja) apareix en titulars la notícia de la inautenticitat del document enarborat per l’escòria, a El Mundo aquesta notícia no existeix. Avui també podem dir que els diputats del PP i de Ciutadans al Parlament, que comparteixen la ideologia del diari en qüestió, han perdut una mica més –encara- de legitimitat, ja que és més que obvi que van rebre vots de persones afectades per la desinformació de El Mundo. Raimon ja ho deia: nosaltres no som d’eixe món. L’escòria, a l’Escorial, que els prova.

La bona voluntat

Arran del manifest d’intel·lectuals i persones de la cultura i l’acadèmia de l’Estat espanyol, de seguida se m’han encès uns quants llums d’alerta. Què significa aquest acte? És una mostra de bon-rotllisme il·lustrat? És una confessió pública de federalisme ben entès, una sortida de l’armari de tants i tants que durant anys havien callat en públic les seves posicions davant la realitat plurinacional de l’Estat? Quan algú està contra les cordes i salta amb una proposta que permeti salvar-lo d’una situació en què no vol caure de cap manera no se li pot pressuposar bona voluntat. La bona voluntat sols pot sorgir d’algú que es troba en una situació de pau, d’equilibri, i pretèn mostrar-la amb llibertat, envers algú que pateix una injustícia, que no viu ni la pau ni l’equilibri, que no té llibertat. Altrament, allò que sorgeix és la desesperació, que mai expressa un amor o una afecció, sinó simplement la por, el pànic. I aquesta desesperació ens fa dir paraules boniques en les que no creiem o que no sentim, o que no ens importen de la manera que ens haurien d’importar en la necessària correspondència entre allò dit i la veritat del cor. Alguns hem passat anys, dècades, esperant manifestos com aquest, manifestos que haurien d’haver aparegut en d’altres moments de la nostra història recent. Però no ha estat així. Eren anys en què la catalanitat col·laboracionista, unionista, necessitava l’acte de bona voluntat en moments difícils: els disbarats lingüístics del PP valencià, la invitació a la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, el nou Estatut de Catalunya, la sentència del TC que el va esberlar sense remei, la reforma de la Llei de Llengües d’Aragó, etc. Que ara surtin alguns en defensa del federalisme i de l’aportació de la llengua i la cultura catalanes a l’Estat, sense aclarir què volen dir amb això, que diguin frases grandiloqüents i buides, que diguin mitges veritats, que tergiversin la història, que amaguin l’opressió genocida d’anteriors governs espanyols cap a les nacionalistats amb llengua i cultura pròpies, en definitiva, que es vulguin situar en una posició equidistant de tot plegat, equidistant de la dreta espanyolista d’ànims genocides i de l’independentisme català, equiparant-los a la pràctica com a pols indesitjables, és patètic. Però sobretot no és creïble. Que ho entenguin bé: no és creïble. Zapatero i el moviment de l’Espanya plural va ser l’últim intent versemblant de resoldre dialogadament el problema, de mostrar la bona voluntat indispensable per entendre’ns. Tot van ser bones paraules i nul·les accions. Ara els catalans decidiran les accions a emprendre. Imatge: María D. Torres

Un bon glop fresc de cava

Demà, quan tornaré al vespre de la feina, la feina quotidiana que sovint no ens deixa pensar en qüestions de pes del passat, quan m'asseuré a taula amb la dona, després d'haver dut el fill a dormir perquè somniï en móns sense bombes nuclears ni propaganda totalitària, obriré una ampolla de cava, aquella que no vaig poder obrir per Nadal a causa d'una llarga i dolorosa malaltia, un d'aquells refredats que et tiben tant els músculs del rostre que no pots ni somriure, una d'aquelles malalties que sembla que durin quaranta anys.
El cava serà català, de casa, tot i que també podria ser un bon txacolí basc, ben fresc i resolut, com un obrer sortint de l'església per anar a fer el vermut a la taberna, sense haver de patir per si li foten un tret entre cella i cella; i obriré l'ampolla amb alegria, amb el bon humor que manca als cabrons de la història, als monstres que han fet matar i que, per tant, s'han de netejar cada nit les mans ensangonades tot pregant a déus afins. Beuré, lentament, bridant d'esperit amb el company Jaime, a qui no conec, però amb qui comparteixo el dolor d'Ibèria, tan antic i tan reprimit, segle rere segle; i, sense rencor, abstret, pensaré en l'altre, el dallat sense ferida, i em diré ben fermament: "Que es podreixi!".

Foto: cyclonebill

La innocentada

Encara que semblava que les innocentades anaven de capa caiguda, l'impressionant geni hispànic de la murrieria envers el proïsme assoleix la màxima clarividència en èpoques de crisi. Vegis, si no, tota la novel·la picaresca. I, igual que aquest gènere literari, la darrera gran baferada d'un 28 de desembre ens arriba de terres castellanes: la Casa Reial ha fet públics els seus comptes, amb comptagotes i en forma de conte de fades. "¿Esconde? ¡No! Que es rey". Amb comptagotes, perquè hem tardat dècades a tenir un mínim d'informació. ¿La forma de conte? Perquè ningú no s'empassa que un senyor que apareix a la llista Forbes de multimilionaris guanyi solament un sou que, malgrat sigui alt, ha de passar per un exigent filtre fiscal, i que no detalla res, sinó ens deixa amb el gust de generalitats etèries, com una descripció de la casa descoberta per Hansel i Gretel. Si això és un rendiment de comptes, anem llestos.
Justament avui, un 28 de desembre, ha estat el dia escollit per a la innocentada. Que en sou, d'innocents, joancarlistes hispànics! Mireu la diferència amb un altre fet de la Història recent. És un comentari recurrent en el món de la politologia i la història política espanyoles que la Constitució, malgrat haver pogut ser publicada oficialment al BOE el 28 de desembre de 1978, hi va sortir impresa finalment el 29 de desembre, per evitar que algú pensés que allò era una broma. Bé, potser sí que ho ha estat, una gran broma en què una persona que pregona als quatre vents que la justícia és igual per a tothom hi apareix promulgada com a figura inviolable en l'actual "Estat de dret". La conya és deliciosa, però la cosa consistia a treure's de sobre el cap de turc del basc potinejador que -en mala hora- es va presentar a casa seva a cercar infanta per a himeneu. Ara ja no els cal aparentar aquesta serietat primigènia, perquè ja han perdut força credibilitat en allò concernent al rigor que imposa una monarquia: Barbara Rey, Letizia Ortiz, Marichalar... Ara ja poden fer servir un 28 de desembre per enfotre-se'n sense manies de la població espanyola.
A la interessant biografia de Steve Jobs de Walter Isaacson, apareguda arran de la seva mort en aquest any que ens deixa, llegim una anècdota que protagonitzen el brillant emprenedor californià i un altre emprenedor, aquest nascut a Roma: "When the king [Joan Carles] asked [Ross] Perot whom he should meet, Perot immediately produced [Steve] Jobs. They were very soon engaged in what Perot later described as "electric conversation," with Jobs animatedly describing the next wave in computing. At the end the king scribbled a note and handed it to Jobs. "What happened?" Perot asked. Jobs answered, "I sold him a computer"". Corria l'any 1986. No cal dir com n'era de fàcil -i n'és ara encara- d'anar comprant coses pel món amb els diners dels altres.
Foto: Old Photographs Archive Spain

La República

Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx

Los Peces en el río

Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.

Polònia vota contra la por

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.

Víctimes amb botxins, víctimes sense botxins?

ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral

NO n'hi ha PROU

La moderació no serveix de res davant els atacs d'arrel a la democràcia. Davant la sentència del Tribunal Suprem que ha injuriat la legalitat democràtica de la coalició Bildu, amb formacions com EA i centenars de persones que hi són darrere, no podem sinó posicionar-nos-hi en contra de la manera més radical i emfàtica possible. Si la Llei de Partits ja resulta força problemàtica, veure com les llistes de Bildu són anul·lades, mentre les Falanges i d'altre personal postfranquista es passegen pels col·legis electorals quixotescament, constitueix la vergonya d'un país incapaç de resoldre les seves paradoxes més indesitjables.
En el cas que el Tribunal Constitucional no esmeni aquesta sentència prèvia del Suprem, o que el PSC no entri en el ring de la veritable disputa racional amb l'antidemocràcia, aleshores alguns haurem de deixar les posicions que consideràvem clares i positives fins fa poc. Alguna cosa s'està coent a l'Estat, un canvi de paradigma, una veritable segona transició. Cal saber estar-hi, i, si cal, tallar amb aquells que suren al rumb del vent més fort, que a Castella sol ser centrípet i obstinat.

Els infumables capitans alatristes

Uns quants capsigranys, entre ells algunes de les joies del postfranquisme hispànic i l'incombustible Pérez Reverte, han posat el crit al cel queixant-se de la llei del tabac que ha entrat en vigor enguany. Si els arguments fossin míniment racionals, cordials i educats, atents a les veritats dels sers humans, que som febles per natura, aleshores se'n podria parlar hores i hores. Tanmateix, pèrfids i sinistres papagais de la mentida, del furt ideològic, rapinyaires de la fam que passa la seva pròpia ment, els ja esmentats comparen aquesta nova normativa amb el nazisme. Si no fos que es tracta d'Espanya, la dels toros ensangonats a les places i la de les processons "religioses" a hòsties, de la ignorància orgullosa que vesteix i s'honora a la tele i a la premsa del cor, la de l'expresident que defensa beure begut i el desastre d'Iraq, podríem pensar que no, que és broma. Quina vergonya de país, on es permeten aquests pixums a la premsa i en gosen dir "llibertat". La llibertat ens la van prendre ells (la llibertat de la vida digna), en moltes i diverses èpoques de la història, durant les seves enyorades matances dels Tercios de Flandes i durant les seves enyorades matances de rojos. Que us fotin la burilla -la de la foto- pel cul, i si pot ser ben fondo.

Els amics americans

Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.

Quan la seducció venç la sedició

L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!

Músiques generacionals?

Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.

La Sagrada Vida

La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

Tocar campanes

Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...

Les rebequeries del paràsit il·lustrat

Sánchez Dragó resultava un personatge ben simpàtic durant l'adolescència que ens va tocar passar al grup que el llegíem amb secreta admiració, al·lucinant per aquelles historietes en què es prenia al·lucinògens exòtics i n'explicava les experiències sense tabús. Santa innocència la nostra. Desconeixíem aleshores que el seu ostentós anarquisme de saló no era sinó això, alhora que ignoràvem que degeneraria en una mena d'individualisme autocomplaent ple d'un antisocialisme antisolidari, antitot i antinosaltres. De fet, com la majoria d'anarquistes de saló que circulen, patges de la dreta que se'n serveix en una simbiosi repugnant, Dragó acaba responent a una sèrie de tòpics de paràsit social cregut i perillós, seductor amb glamur i seduït per "sa excrecència" del luxe i la bona vida. La cultura (o cultureta de saló) és la màscara de tot plegat. Combinat amb Dragó hi ha un altre personatge que ha seguit uns passos similars, però des de la terra catalana: l'eminent (en el sentit derivat d'"Eminem") Boadella.
Ara s'han llepat mútuament les respectives en un llibre de títol tan curt de gambals com la gent que els paga els banquets. I Dragó s'ha vist tan impune i elevat a la glòria intel·lectual en la creuada contra allò "políticament correcte" que ha tret la seva activitat i el seu gaudi pederàstics al Japó, en consonància amb un Polanski que les ha passat calentes darrerament amb el seu cas hollywoodià. Bé, Boadella i Dragó dialoguen per fer diners amb l'editorial més poderosa de l'Estat, fent veure que són trencadors, quan l'únic que se'ls va trencar va ser la bragueta: a un amb unes preadolescents orientals, i a l'altre per pixar-se en el món que el va intentar formar com a ciutadà crític. Les respectives s'entortolliguen.

El doblatge és estúpid

Com a títol provocador sens dubte aquest remou consciències. A Catalunya hi ha massa gent acostumada al doblatge, hi ha massa gent amb poder que té amics actors de doblatge i hi ha massa vividors en el món del doblatge. Tot plegat és un problema endèmic que ha encès el debat en diverses ocasions, però les posicions del qual sembla que no s'han mogut ni un mil·límetre respecte de l'època de l'incipient TV3. M'ho ha tornat a recordar (malgrat que hi rumio sovint) l'estrena de la sèrie americana Fringe, que he estat seguint en llengua original per internet. Us asseguro que les emissions a TV3 es carreguen completament l'interès interpretatiu de -com a mínim- la meitat de personatges, especialment el cap de l'agent Dunham, el seu company Charlie i el científic Walter Bishop. Tot plegat, amb aquella emissió netíssima de la veu i aquell to d'Institut del Teatre que permanentment teatralitza les sèries estrangeres a TV3 i les converteix en passatges de veus noucentitzades. Fa pena, perquè impedeix sentir (i perdoneu que em posi romàntic) la vibració d'una frase important, la força d'un to, la bellesa d'un gir. Diuen, els impecables defensors de la barroeria, que l'escola de dobladors del nostre país excel·leix. Bé, doncs jo continuo veient llavis que se'n van quan la nostrada llengua ja s'ha apagat, i continuo sentint que s'escapcen els referents sonors d'una obra de la cultura mediàtica popular del segle XXI. La situació és ben absurda: continuem pagant molts milers d'euros per doblatges que impedeixen que la nostra població aprengui llengües! Som tan fotudament autodestructius?

Un filòsof sense llum

En la iconografia del filòsof grec Diògenes, una de les imatges més recurrents i llegendàries el representa amb un llum a la recerca d’un home (possiblement no una dona, sexismes d’època), un home que havia de ser honest. Diògenes també és reconegut com el primer que va renunciar a la categoria de ciutadà per abraçar un títol més enllà de tribus, ètnies, pobles o nacions: ell es va nomenar “cosmopolita”. Aquest intent de situar-se fora de les categories d’un context sociopolític determinat era un acte de valentia apassionada, i realment feia de Diògenes un dels primers pensadors que a través del llenguatge i les actuacions manifestava un rebuig clar a matrius de pensament que, com s’ha estudiat prou bé des de Foucault, conformen paradigmes de poder de gran potència estructuradora.
Després de l’atac desesperat d’un ciutadà de la nació basca a un bar de l’esquerra abertzale en revenja per les destrosses d'ETA a la seva vivenda, el pseudofilòsof Fernando Savater ha declarat el següent: "Esto revela que hay gente que simplemente no dice 'me han roto la casa, qué le vamos a hacer', sino que demuestra su hartazgo. Esto revela una situación". Curiosament, aquesta argumentació és idèntica a la dels nacionalistes bascos que defensen la validesa de l’ús de la lluita armada: el fet que una part del món abertzale (encara que sigui mínima, anecdòtica quantitativament) opti per accions terroristes permet la visualització d’un problema molt més profund (la dominació estrangera del poble basc). És a dir, trobar cotxes cremats la matinada següent a una sessió de kale borroka revela “una situació”. Exactament. Per tot plegat, Savater no es planteja veritablement situar-se fora dels paradigmes del nacionalisme primari per esdevenir un cosmopolita, sinó que es troba empresonat pels seus propis fantasmes del nacionalisme espanyol. A Savater li sobren ulleres de colors, i li manca el llum de la recerca honesta.

Les autoritats

El concepte d’autoritat està patint una reformulació que pot trascendir el marc natural de l’acadèmia per arribar a transformar la visió i l’actuació de la població al voltant de les idees de deure i de jerarquia. O la inversa, és clar. Ben poc ens fixem en la capacitat performativa d’aquests elements cognitius quan es troben en procés de modificació, quan val la pena arriscar-se a ficar-hi el nas per orientar-se sobre el camí que seguirà la cosa. L’autoritat es refermarà, però esdevenint quelcom que mai no va ser i ocupant un (in)determinat rang social en relació amb la liquiditat en què sembla que surem tots plegats. En tot cas, necessitem que l’autoritat se situï de tal manera que alguna de les seves virtuts passades ens faci el favor de trencar amb l’espiral de desconcert que anul·la a tants com a individus en societat.

Les vaques sagrades de la Realpolitik

Experts en seguretat de diversos ambits han assenyalat que l’estat d’Israel va finançar l’organització Hamàs (abans que aquesta es dediqués obertament al terrorisme) per tal de debilitar la potència unitària del moviment laic liderat per Arafat. Encegada davant la naturalesa fonamentalista dels militants d’aquesta organització, Israel haria creat el seu propi monstre. L’analogia amb la política d’ingerència internacional dels Estats Units al món àrab resulta més que evident: L’Afganistan i l’Iraq van ser els bressols de posteriors criminals alcorànics, amamantats pels enormes pits venosos de la pàtria de la Monroe. Així, doncs, sembla que la Yihad ha comptat des de fa dècades amb el generós finançament dels seus principals enemics. La conclusió cau pel seu propi pes: Els responsables de les polítiques d’intel·ligència d’Estats Units i d’Israel s’han caracteritzat per la seva manca d’intel·ligència, a no ser que seguissin uns dictats divins que a la resta dels humans ens són inescrutables. Les branques voyeuristes d’aquestes polítiques, la CIA i el Mossad, ja fa anys que van perdrer les aurèoles d’immaculada eficàcia. I tot plegat demostra que la Realpolitik que ignora o subestima el component psicològic de l’odi i el fonamentalisme religiós (un matrimoni ben avingut) condueix al desastre. Al mateix temps, és curiós que sigui en aquests mateixos estats (EEUU i Israel) on es promogui des de diversos canals públics el fonamentalisme religiós oposat, respectivament el creacionisme i les seves barbaritats, i les escoles talmúdiques, (yeshivot) en què la canalla es forma tot pendulant davant de pàgines plenes de mites incombustibles. L’odi genera odi, un odi que lliga tant que fins i tot lliga contraris, i és que la religió genera religió.